Des de la Plana

Són veritablement espectaculars les imatges de l’evacuació de FortMcMurray a l’estat d’Alberta a Canadà. Com terribles les escenes de persones queixant-se de no haver tingut temps per treure res de sa casa o d’haver-ho perdut tot. Les pel·lícules gravades mentre algú fuig amb el cotxe a través d’una carretera infernal, completament envoltada de flames que s’alcen desenes de metres i que s’abraonen damunt de la caravana desordenada de vehicles que malden per avançar en mig d’una foscor de fum que no té final, fan por. I tothom en parla. I ara ens diran vinga coses: que si el canvi climàtic, que si les altes temperatures, que si la sequera, que si s’havia edificat massa prop de masses forestals, que si això i que si allò. En realitat, el que ha passat és que al damunt d’una comunitat molt nombrosa – es veu que hi ha noranta mil evacuats i més de 1500 habitatges destruïts-  s’ha abatut una desgràcia. I molta gent ho haurà perdut tot. Menys la vida, perquè afortunadament, sembla que de moment no hi ha víctimes.

Però al mateix temps que això passa, continuen arribant refugiats procedents de les nombroses guerres que continuen actives a l’Orient o a l’Àfrica subsahariana. Síria, Líbia, Mali… I totes aquestes persones es continuen trobant amb les filferrades que van bastint alguns països europeus mentre dintre seu creix cada vegada més el feixisme. El mateix feixisme que ja els va ensorrar quasi definitivament al llarg del segle passat.

Malauradament, vivim en una societat molt fràgil. Hem bastit unes estructures tan febles que qualsevol desgràcia, siga natural o provocada, de seguida les destrossa. I apareixen els desnonats. Persones molt normals que, d’un dia per l’altre, han perdut tot allò que tenien. Només conserven la vida i gràcies. I han d’anar-se’n o tornar a començar. I ni tan sols això depèn completament d’ells. Probablement, els habitants de FortMcMurray hi tornaran a la seua ciutat i tornara a reconstruir les seues cases. però els d’Alep, molt possiblement no ho podran fer. Perquè ells no són víctimes d’un incendi. Ho són d’una guerra, i aquestes sempre deixen ferides molt pitjors que el foc. En tots els sentits.

I les nostres societats, envellides per unes polítiques que només han fomentat i fomenten els beneficis dels accionistes d’unes poques empreses “deslocalitzades”, uns beneficis tan nimis que es mesuren en diners, rebutgen l’arribada de persones disposades a treballar durament, preparades i desesperades, amb arguments que, en el millor dels casos, només indiquen ignorància. Per exemple, aquell de que ens furtaran la feina o que venen només a robar-nos. A nosaltres, que estem governats per una colla de personatges que semblen extrets d’un manual de pràctiques mafioses. Des del pitufeo fins les adjudicacions a dit, passant pels robatoris més escandalosos i impunes que us pugueu imaginar. Busqueu el cas que vulgueu. Des de Taula fins a Palma Arena, passant per Brugal i arribant a Bankia. N’hi ha per triar. Altres vegades, els arguments són encara pitjors, perquè revelen, al meu parer, una veritable maldat.

De manera que pot ser el que ens convé és pensar que el món no és estable. Que les circumstàncies de cadascú poden canviar en un moment i que sempre caldria mostrar una mínima solidaritat amb aquell que pateix, perquè en qualsevol moment es poden canviar els papers i ser nosaltres els qui necessitem ajut. Segur que els canadencs que han perdut s casa, no s’ho pensaven fa només una setmana. I, de passada, considerar quan insegur és permetre que personatges inadequats – diguem-ho així-  estiguen en situació de decidir sobre assumptes que ens poden afectar a nosaltres. Seria com allò de fer que la rabosa vigilés el galliner. Imagineu-vos, amb més d’un vint per cent d’aturats a casa nostra, tindre un president en funcions completament feliç perquè el seu equip de futbol jugarà una final. Si ja us ho heu imaginat i no heu sentit un calfred, teniu un bon motiu de preocupació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!