Des de la Plana

Cada dia em sorprenen més. Avui, resulta que el TC, en una mostra sorprenent de stakhanovisme, ha tombat tres lleis catalanes. Tres en un sol dia. D’això se’n podria dir anar per feina. I, fins i tot, es podria ser pessimista. Però significaria que no estem mirant-ho pel costat bo, tot plegat. Si en tomben tantes, és perquè el Parlament, el Català, perquè l’altre està dissolt, no para d’emetre lleis. Legisla a tota màquina, que és la seua feina. Si s’ha d’arribar a la independència, bé calen lleis pròpies.

Però és que n’hi ha més. Algunes de les lleis “tombades” pel TC ho són amb uns arguments que clamen al cel. Per exemple, la llei contra la pobresa energètica. Condemnar als mes desvalguts a patir més del que haurien de patir invocant les seues “competències” és de ser molt incompetents. Perquè, com era d’esperar, ells no legislen res. De res. No contra la pobresa energètica ni per a res. Estan com paralitzats. De fet, de tan poc servei com ha fet el Parlamento, l’han hagut de dissoldre, perquè ha segut incapaç fins i tot de triar un nou govern. O de presentar una moció de censura contra el que hi ha en funciones – sine die, pel que es veu- i que es permet el luxe de desafiar-lo i no passa res.

Evidentment, per molt que sempre hi haja persones que pensen que Catalunya no avança prou de pressa, no és el cas. De fet, el parlament, ja ha anunciat que prepararà una llei exprés per tal de mantindre la protecció sobre les famílies més necessitades. I en això, en la necessitat de protegir els més dèbils, hi està tothom d’acord. Cada vegada més.

I és que Espanya sembla que ha entrat en un rumb erràtic. Una espècie de deriva que només la pot acabar enviant a pique. Per exemple, tenim el cas del futbol, que també està molt d’actualitat.

Resulta que l’Atlético de Madrid ha d’anar a jugar la seua semifinal de la Champions a Munic. I això éstà bé. La gràcia està quan el diari As anuncia a bombo i platerets que 2800 seguidors de l’equip de Madrid aniran a Alemanya per animar el seu equip. Però és que, justament l’endemà, el Vila-real, un equip d’un poble de 50000 habitants, també va a jugar la seua semifinal (de la Premier League) a Liverpool. I hi van més de 2000 seguidors. Amb l’agreujant que els del Vila-real tenen un aeroport per a ells sols. El de Castelló. Això és de veres, que us diria Xavi Castillo. Però d’això l’As no se’n assabenta. O no ho diu, que ve a ser el mateix. La seua premsa es comporta com a local del seu poble.

Però no pot fer molt més, perquè justament avui, la UEFA ha decidit admetre Kossovë com a membre de la UEFA. Això, amb la ferotge – i inútil- oposició d’Espanya. Com també es va oposar en el seu moment a l’admissió de Gibraltar i que ara, després de la reclamació de la Federació de futbol de Gibraltar, està a punt de ser admès com a membre de ple dret de la FIFA. Vull dir jo que, en un assumpte tan aparentment trivial com el futbol, Espanya rep les clatellades de dues en dues. Perquè la seua importància és la que és en el conjunt dels estats i no la que a ells els agradaria tindre.

De manera que, mentre ells van tombant lleis sense aconseguir aturar els catalans, és molt possible que, d’ací a poc, s’hagen d’enfrontar en partits de qualificació per a qualsevol competició, a Gibraltar o a Kossovë. El mateix Kossovë del qual no van deixar entrar als científics participants a un congrés. De tota manera, sempre els quedarà el recurs de no presentar-se al partit. La qüestió és que ells han fet del futbol una de les poques ferramentes de vertebració de l’Estat. I això és molt feble. Però sembla que ja no donen per a més. En assumptes més seriosos, com ara el pretés ressorgiment del Plan Hidrológico, l’advertència de Brussel·les sembla quelcom més seriós que un resultat de futbol.

Per cert. L’enhorabona a l’Atlético de Madrid.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!