Des de la Plana

És com quan es rebenta un gra infectat. En el primer moment fa molt de mal, però ràpidament es nota la milloria. Perquè el pus comença a eixir. De vegades, ens en fem creus de tota la porqueria que es podia acumular en el interior d’una part de la nostra anatomia sense més conseqüències que dolor i febre.

Ara, tan bon punt han rebentat les costures que permetien a la banda de presumptes corruptes, lladres de tota mena i aprofitats que ens han desgovernat i saquejat al llarg de dècades, la immundícia comença a fluir cap a les clavegueres. I la que resta per eixir, encara.

Dissolt el PP de la ciutat de València, Isabel Bonig proposa refundar el partit, però encara no sap ben bé com fer-ho. Per la seua banda, la inefable Rita Barbera és blindada pels seus companys de partit (i també possibles còmplices) per tal que passe el que passe continue essent aforada i no se la puga jutjar. Tan segura des veure’s la dona que gosa dir que no sap de què ha de donar explicacions.

D’altra banda, ens comencem a assabentar que Serafin Castellano, no només adjudicava contractes i més contractes a les empreses del seu amic Taroncher o als encarregats de l’extinció dels incendis, sinó que a més a més, va exportar el seu model de saqueig als inculpats de CIEGSA en la operació Taula.

I encara ens assabentem que, per tal de poder continuar amb la ficció, el gener del 2012, des de la Generalitat valenciana es va informar per telèfon de l’existència de quasi 2000 milions d’euros de factures impagades amagades en calaixos. Gràcies a aquella cridada telefònica, la inspecció d’Hisenda va poder treure el fil que la va dur a descobrir una bona part del podrimer valencià.

Com un bon pare, el Ministeri d’Hisenda d’aleshores, va enviar els diners per a tapar els forats més urgents. Per descomptat, a retornar amb interessos, que no és el mateix ser lladre i «de províncies» que lladre «de la capital». Ja, si eres del «mismo foro», es veu que ho tens tot perdonat. Però ara, aquell mateix Ministeri, com a valència ja no manen els seus, vol que els qui ara manen es facen càrrec de la multa de 19 milions d’euros que la UE va imposar al Reino de España per falsejar comptes públics.

Em semblaria bé pagar-los, com a valencià, però només després de veure a tots els responsables de tots aquells anys de furtar amb impunitat els diners dels valencians empresonats; per descomptat sense fiança. Tots els seus bens, i els dels seus familiars directes embargats i venuts en pública subhasta. I encara més. No només cal perseguir els corruptes. Cal fer el mateix amb els corruptors.

Però em preocupa el fet que ja comence a escoltar veus al meu voltant que pretenen justificar el saquejament al qual hem estat sotmesos amb arguments de la mida de «tots són iguals», «els altres haurien fet el mateix» o «això és inevitable».

Per això pense que demane massa. Aquest país encara està molt verd pel que fa a cultura de l’honradesa. Possiblement, el millor que es pot fer és el que estan fent els catalans del Principat. Marxar. Val més perdre que més perdre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!