Des de la Plana

Josep Usó

5 de febrer de 2016
0 comentaris

Ja veurem quan hi ha govern.

Congreso-diputados-bicameralismo (còpia)

Ja estem a cinc de febrer i encara no tenim perspectiva immediata de govern. El que sí que tenim és un candidat, Pedro Sánchez, disposat a intentar-ho. Mariano Rajoy, el candidat del partit amb més diputats, no s’ha vist amb cor i el Rei no li ha encomanat la difícil tasca de formar govern.

En realitat, no sembla que ho tinga massa fàcil, perquè per tal de poder formar un govern estable, necessita comptar amb 176 diputats (la majoria absoluta del Parlament). I el PSOE, el partit del candidat, només en té 90. De manera que li’n falten 86. Poca broma.

Per tal de formar aquest govern, podria comptar amb els 123 del PP. Justament del mateix PP del qual es van destapant més i més assumptes de corrupció de tota mena a cada dia que passa. Com a mostra, el País Valencià, però no us en podeu oblidar de Les Illes, de Madrid (quin toll, a Madrid), Castella i Lleó, Múrcia… El cas és justament aquest. Ningú vol pactar amb un partit que sembla ser que és un jaciment de casos de corrupció encara per explotar. D’ací la soledat de Mariano Rajoy.

I Pedro Sánchez, ha decidit que no pactarà amb ells i ni tan sols en parlarà. De manera que li queda la resta. Què hi ha, a la resta?

D’una banda, Podemos, que de primer deia que en tenia 69. Però d’aquests, els 4 de Compromís se n’han anat al Grup Mixt. En resten 65. I d’aquests, els 12 de En Comú Podem, van a banda de la resta. Si no es respecta el dret al Referèndum per la independència de Catalunya, sembla que no votaran a favor. I com Pedro Sánchez ha decidit que això del Referèndum no ho pensa permetre mai de la vida, aleshores, sembla que Podemos es queda només amb 53 diputats. No n’hi ha prou.

Caldria la participació de Ciudadanos. Aquest partit en té 40. Amb 40 i 53 n’hi hauria prou. Recordeu que 90 + 53 + 40 = 183.

Però és que Podemos i Ciudadanos no es poden ni veure. I abans de res, ja han afirmat que si està l’altre, ells no en volen saber res.

La darrera és que Ciudadanos exigeix que el PP també participe de la negociació per a formar govern.

Suposant que un dels dos s’abstingués, aleshores es podria formar un govern en minoria, però per això caldria que ERC (9 diputats) i DiL (8 diputats) també s’abstingueren i negociar amb els 15 diputats restants (PNB 6 diputats), Bildu 2, CC 1 i IU 2 diputats, que fins i tot podrien votar a favor.

Però ací, Pedro Sánchez, esperonat pels seus «barons» (una bandada de personatges d’allò més pintoresc) ja ha dit que no cercarà cap recolzament en els «independentistes». Per cert, que ha fet tard, perquè tant ERC com DiL ja havien anunciat abans que votarien en contra de la seua investidura. I si aquests voten en contra, només aquests juntament amb el PP ja en són 150. 5 més que la suma del PSOE, els 53 de Podemos (sense els de En Comú Podem) i suposant que IU volte a favor.

Això vol dir que la cosa està difícil. Però si algú no s’enfronta a la investidura i perd, no comença a córrer el plaç per a convocar noves eleccions. Unes noves eleccions que canviarien segurament el panorama.

D’una banda perquè Podemos ja quedaria amb allò de les «Confluències» molt tocat sinó enfonsat. Perquè el PP, amb el que està eixint només pot continuar baixant i perquè Ciudadanos ja es veu que només té voluntat de crossa per a un PP que sembla moribund.

I és que els partits espanyols hi ha una cosa que no estan avesats a fer. Negociar. Es veu que no en saben. O guanyen o perden. I aquesta vegada, gràcies a la desastrosa trajectòria tant del PP com del PSOE des de fa ja massa anys, cap d’ells ha guanyat. Han aparegut noves forces emergents de manera que s’han d’aclarir més de dos a la vegada. I això implica exactament això. Negociar. I per a negociar no es pot partir de posicions del tipus, «amb aquells d’allà res de res», «si no estan els altres jo no en vull saber res de res» o «si no em dones aquest ministeri, ja ni en parlem». Així, ni hi ha govern, ni n’hi haurà. I els qui ens han dut fins aquest atzucac, remenant les cireres en funcions. Quin Sentit d’Estat que demostren, tots aquests aprenents de bruixot.

Mentre tot això passa, l’Estat es va adonant de la seua impotència davant d’un procés cap a la independència de Catalunya que ja s’ha engegat. Per aquells que encara no n’eren conscients, d’aquell plaç dels divuit mesos per arribar a la desconnexió, ja estem ben endins del segon, amb les tres lleis fonamentals presentades al Parlament de Catalunya, sense cap base jurídica ni de cap tipus per a aturar-les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!