Des de la Plana

Ara fa un parell de setmanes, uns quants desalmats van perpetrar una matança a París. De seguida, els responsables del país veí, van reaccionar amb vehemència. Van bombardejar Raqqa, que es veu que és la ciutat que els del EI consideren la seva capital. Militarment, és molt probable que l’acció no siga massa important; però cal tindre en compte que l’extrema dreta francesa és segur que aprofitarà qualsevol circumstància per arribar a la Presidència.

Com França no volia, i no vol, actuar sola, de seguida va demanar ajut als seus socis.

Ràpidament, el Minsitre d’Afers Exteriors espanyol, senyor Margallo, va córrer a dir que l’exèrcit espanyol es podia fer càrrec del comandament militar a Mali (on també hi ha forces franceses, defensant les mines d’urani per a les seves centrals nuclears i 116 militars espanyols). Així, els francesos podrien desplaçar material i efectius cap a l’est per tal d’augmentar la seva eficàcia contra els islamistes d’allà.

Just l’endemà, un altre comando suïcida va i assalta un hotel de luxe a Bamako, la capital de Mali. Immediatament, la vicepresidenta Saenz de Santamaria, desmenteix al ministre d’Exteriors i diu que els espanyols mai han proposat anar allà.

Perquè el cas és que es veu que el senyor Rajoy s’ha adonat que un plat és un plat, un got un got i que el divendres que ve entra en campanya electoral. I clar; si ha d’explicar als seus ciutadans que ha entrat en una guerra estant en funcions, igual perd les eleccions. De manera que diuen que no aniran, perquè això de la guerra és molt mala cosa.

Com els francesos necessiten ajut, insisteixen. I la obtenen, per exemple d’Alemanya. Es produeix la paradoxa que del del govern espanyol s’afirma que cap país europeu ha decidit encara si enviarà cap soldat enlloc al mateix temps que la cancellera alemanya explica detalladament la tasca que faran els seus sis-cents cinquanta soldats a Mali. També s’han compromés a ajudar França paísos com el Regne Unit, els EUA, Rússia  a la seva manera…

I França continua insistint. Però ara, els mil homes de l’Estat Espanyol, ja diuen que pot ser al Líban (ben lluny dels llocs de perill). I que, en qualsevol cas, després de les eleccions. No fora cosa que algú prengués mal.

El cas és que són els mateixos individus que ja fa anys van permetre embarcar militars espanyols cap a l’Afganistan en un avió tronat que es va estavellar a Turquia. Que van ser incapaços d’identificar les víctimes i que van permetre que qui primer anés allà a homenatjar els soldats morts fos un club de futbol que tenia un partit a Turquia.

Els mateixos que tenen un ministre de defensa que és un traficant d’armes i que reconeix obertament que, essent ministre, ha signat contractes per a l’empres per a la qual treballava. Els mateixos que després de gallejar molt amb Gibraltar van deixar d’esmentar-lo només a canvi d’unes vagues declaracions del premier Cameron sobre la independència. Els mateixos que venen armes a tot aquell que les compre.

Els mateixos que afirmen sense embuts que el seu país ja existia fa tres mil anys. Segurament perquè ni saben comptar fins a tres mil. Els mateixos que encara es pensen que son la Madre Patria dels americans. Els mateixos del “porqué no te callas?” al president Chavez per part d’un subjecte que devia el seu càrrec, que a més a més és hereditari, al favor d’un dictador feixista mai jutjat. Ni tan sols quaranta anys després de mort.

I ara, jo no sé què en pensaran els francesos, o els alemanys, o la resta del món; però fa tot l’efecte que tenen por, d’anar a la guerra. Senzillament, tenen por. Ho disfressaran de “és que tenim eleccions”, “és que cal que el Parlament aprove…” o de qualsevol altra excusa. Però més val que mai hagen de necessitar els seus veïns per tal que els defensen de res ni de ningú. Perquè en aquesta mena d’assumptes, sempre són gràcies tornades.

Ja els va descriure bé aquell gran humorista que era Miguel Gila, ja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!