Des de la Plana

Des de fa molts anys, a l’Estat Espanyol es discuteix molt sobre Educació i Ensenyament. I no només. Es succeeixen les reformes educatives a una velocitat de vertigen. Des que va morir Franco (1975) ja portem sis o set noves lleis generals d’educació.

Malauradament, en aquest temps hem continuat acumulant retràs respecte als nostres veïns. Els nostres alumnes cada vegada tenen menys coneixements, més atur juvenil i n’hi ha més que han d’emigrar per tal de poder tindre alguna mena de futur. Especialment sagnant és, en els darrers anys, la fuita de joves molt ben preparats davant la més absoluta indiferència dels poders públics.

Hem aconseguit que els nostres alumnes estiguen escolaritzats fins els setze anys obligatòriament. Ara, ja estem pensant en ampliar aquest marge fins els divuit. Però no hem aconseguit que l’atur dels nostres joves baixe del 50%. Ara mateix, hi ha un 53,5 % de joves menors de 25 anya aturats.

Al mateix temps que hem allargat la estància a les aules dels nostres joves, hem aconseguit que les hores obligatòries de Religió Catòlica (o la seva alternativa canviant any rere any) supere les hores obligatòries de Física i de Química. I això ho fem en un mon que està completament regit per equips i xarxes que depenen completament de la Física (internet, satèl·lits de comunicacions o tots els aparells relacionats amb la electrònica, per dir-ne alguns) o amb la Química (indústria dels plàstics o química fína i farmacèutica, per esmentar-ne dues).

D’altra banda, en un món en el qual es reconeix la necessitat de parlar més d’una llengua, després de molts anys d’estudiar anglès els nostres alumnes continuen essent majoritàriament incapaços de mantindre una conversa en anglès. Sistemàticament es persegueix aquells que tenen la sort de tindre dues llengües (com els catalans, els valencians, els mallorquins, els bascos o els gallecs) i encara ara, a institucions «serioses» com el Congreso o el Senado, està prohibida la utilització d’altra llengua que no siga el castellà.

I, després de molts anys d’ensenyament en castellà a la major part del territori espanyol, sempre es tracta de veure que aquells alumnes que estudien en una altra llengua, per exemple els qui ho fan en català, tenen un baix nivell de castellà.

Efectivament, el tenen baix; però no més baix que aquells que només estudien en castellà. N’hi ha prou amb comparar el nivell d’una prova de castellà d’un alumne de Ripoll amb un de Móstoles, per exemple, per a veure que en els dos casos serà baix.

Només una minoria d’alumnes té un veritable interès per aprendre. Però això és prou raonable en un país on els grans mites i els models a imitar són personatges que deuen la seva fama a eixir a explicar les seves misèries en programes de televisió, alguns futbolistes o esportistes d’elit, o alguns lladres de guant blanc que aconsegueixen, una i altra vegada, escapolir-se de la justícia. Mentre, els científics o els homes de coneixement, són sistemàticament rebutjats, menystinguts o tractats com a personatges mig bojos o perillosos.

Som, en conjunt, una societat amb unes característiques determinades. I els nostres governants són fills de la nostra societat. I promouen uns models educatius que els permeten continuar exercint la seva tasca. Evidentment, si augmenten el nivell de coneixement de la població, aquesta els farà fora molt de pressa. De manera que ells ja es preocupen de que això no passe.

Mentre, els nostres científics, continuen fent el que sempre han hagut de fer. Malviure si es queden a casa, o emigrar i volen millors condicions de feina. A poc a poc, però, el retard que s’acumula va fent-se més i més gran. Cada dia que passa sense que hi haja veritables expectatives per als nostres bons estudiants, que es veuen obligats a compartir aula i temps amb malfainers, avorrits, ignorants vocacionals i altres bons estudiants, ens endarrerim una mica més.

Ara mateix, per tal que us en feu una idea, el Regne d’Espanya ha segut expulsada de la IUPAQ (Unió internacional de Química Pura i Aplicada) per impagament de les quotes. Segons els estatuts d’aquesta organització, que ve a ser com la ONU de la Química, un retard de 24 mesos en el pagament de les quotes suposa la eliminació del país i la pèrdua dels drets sobre els fons de la entitat. Els vint-i-quatre mesos de retard es van complir el passat 1 de gener de 2015.

Tenim diners per a finançar clubs de futbol, submarins que no suren, sobres per a tota mena de polítics de mig pèl, projectes ruïnosos d’autopistes, d’AVEs, de dipòsits de gas submarins o per a mantindre ambaixades imponents que no ofereixen cap servei als ciutadans que les paguem. Però no tenim quatre xavos per tal de mantindre la nostra presència en una organització que es dedica al progrés de la Química. Per tal que pogueu comparar, Bangladesh encara és membre, d’aquesta organització. Això ens dóna una idea del prestigi que té l’Estat Espanyol en la Ciència mundial del moment. Estem a la cua del Tercer món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!