Des de la Plana

Una veritable revolució fou l’aparició d’internet. De sobte, “tot és a la xarxa”. I molta gent confon, encara ara, “baixar-s’ho” amb “saber-s’ho”. D’acord. A la xarxa hi és tot. I un pot accedir i ho pot guardar en una còpia feta en paper, en un disc de qualsevol manera o en una targeta de memòria. És igual (però més barat) que quan abans et compraves un llibre. Comprar-lo no garanteix que sàpigues de què parla. O que sàpigues fer els problemes. Però si només et manen fer mateix el treball que duen demanant fa anys i panys, no has de patir, alumne. Hi ha un lloc (en realitat ara n’hih a molts més) on algú s’ha encarregat de deixar-los tots, accessibles, ordenats i classificats. El rincón del vago.

Però amb la generalització d’internet, tothom disposa d’ordinador i d’enllaç a la xarxa des de casa. Per tant, és quan apareixen les diferents plataformes per tal que el professor i els alumnes estiguen permanentment connectats. Hi ha moltes plataformes. Des de moodle fins a qualsevol de les que ara mateix promociona Google.

No deixa de ser una ferramenta nova i potent, però només una més. Com ho són les pissarres digitals. Que tenen moltes possibilitats, però que sovint s’usen només com a pantalla de projecció.

Però nosaltres no ho veiem així. De seguida que disposem d’una ferramenta nova, la volem per a tothom. Igual com els ordinadors de format petit (els netbook) o les tauletes de maneres, mides, formes i marques diferents. També les ha de tindre tothom, perquè allà està tota la informació. I tornem a confondre tindre a l’abast amb conèixer. I estudiar i aprendre amb navegar per internet.

Per descomptat, mai cap dels «experts» en el tema es preocupa gens ni mica de saber quin cost econòmic tenen, aquestes ferramentes ni quan temps triguen en quedar obsoletes. En la major part de casos, quedar-se obsoletes vol dir, senzillament, que hi ha un model més nou, més car i que té més prestacions, la major part de les quals mai farem servir.

Però és molt engrescador allò de «cada alumne disposa de la seva pròpia tauleta per anar a classe». «Ara ja no ens calen llibres, amb les noves eines informàtiques». «Eel professor, ara serà un mer dinamitzador de la classe».

I el cas és que el nivell mitjà dels estudiants a la mateixa edat, d’una manera contínua i es veu que irremeiable, va baixant. Cada vegada, els qui arriben a la Universitat, van menys preparats, amb menys coneixements.

Aleshores, com a argument suprem, els partidaris de tota aquesta faramalla, conclouen:

però el que és important és que l’alumne sàpiga on trobar la informació. No que sàpiga, sinó que sàpiga aprendre.

La resposta és senzilla:

1.- Quan necessitem un professional, en busquem a un que sàpiga. No a un aprenent.

2.- Per aprendre, justament per això, l’Evolució ens ha dotat d’un cervell prodigiós. Si pensem que el podem substituir per un grapat d’aparells que mouen la informació d’ací cap allà, o que la filtren segons uns criteris molt simples, estem nets. Descomptant el cervell, la mare natura no ens ha dotat de gairebé res que siga competitiu. Per tant, el nostre futur no pot ser cap altre que la extinció com a espècie.

Menció a banda mereix el nom que se li ha anat donant a la utilització de la informàtica a les aules. Primer, era això. La informàtica. Després, quan ja tothom sabia que això volia dir estar-se allà amb un ordinador, se li va canviar el nom. La informàtica va passar a ser Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). Caldria estudiar la mania que tenen els experts en parlar de les coses amb sigles de significat dubtós. Més endavant, ja no s’entenia res si no eres capaç de “navegar”. Quan a les aules d’informàtica es va disposar d’accés a la xarxa per a tots els alumnes, fou quan aparegueren els filtres. Perquè els alumnes, com la resta de mortals, accedien principalment a les pàgines de sexe. I, de seguida que s’instal·lava un filtre, apareixen els alumnes experts que sabien com travessar-lo. En aquesta batalla encara estem, però ja sabem que està perduda aquella altra de “transmetre el coneixement”. Això ja no cal, que ara tot està a la xarxa.

El darrer capítol ha segut l’aparició dels telèfons mòbils amb accés a la xarxa. Des d’ací, els alumnes ja poden, en temps real, accedir a tot. Fins i tot poden fer fotografies dels seus companys, o professors, en qualsevol lloc. I pujar-les a les xarxes socials, que han esdevingut els nous mitjans d’informació i comunicació. Pel camí, molts d’aquests alumnes han deixat d’entendre que possiblement, aquell professor que li explica coses, tal vegada li parle d’alguns coneixements que no són fàcils d’entendre. De la mateixa manera que ha oblidat que llegir és important. O escriure. Si entreu a qualsevol d’aquestes xarxes, veureu quin nivell més pobre de llenguatge es fa servir.

Però no patiu, que els “experts” us diran que el més important és la comunicació entre les persones.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!