Des de la Plana

Josep Usó

12 d'octubre de 2015
0 comentaris

Companys de viatge. O socis, pot ser.

images

Quan diferents persones o organitzacions defensen el mateix objectiu, cal pensar que són socis. O aliats. És, pot ser, el cas dels unionistes. Entenent per tals aquells qui defensen continuar amb la indissoluble unitat d’Espanya.

N’hi ha molts i de molt diferents: Hi ha uns quants partits polítics, PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos. Aquests com a principals. Després n’hi ha d’altres que ja no semblen tan importants però que també defensen aquesta unitat: per exemple, la Falange Española o altres grups encara més minoritaris.

Hi ha institucions molt importants, com per exemple la Casa Reial, alguns cercles empresarials (sistemàticament afavorits per l’Estat), grups d’alts funcionaris de l’estat (que viuen molt bé a càrrec de l’Estat) i, segurament, diaris, televisions i altres mitjans de comunicació (aquests es poden incloure en un apartat anterior perquè solen ser propietat d’alguns cercles empresarials).

I també una bona quantitat de persones del carrer. Aquestes, en general, no solen estar gaire informades sobre les possibilitats del “trencament” d’Espanya, però és que, en general, només tenen accés als mitjans informatius que ja hem esmentat abans.

En conjunt, però, tot i que poden semblar persones i institucions molt allunyades unes de altres (de dretes, d’esquerres, anti alguna cosa o a favor de qualsevol altra) tots ells fan servir els mateixos arguments: A saber:

Millor junts que separats. Però ja no poden explicar perquè. I si poden, no ho fan.

Quan més grans som, més ens respectaran fora. En aquest cas, no poden explicar per quina raó Suïssa, per exemple, és tan respectada a tot arreu. (té una sisena part de la població que té ara mateix Espanya). Ni perquè Espanya no té cap càrrec massa rellevant en la UE, ara mateix.

Anar-se’n és insolidari (referit als catalans). Però al mateix temps, defensen que és Espanya qui manté Catalunya. És evident que tots dos plantejaments són contradictoris.

La llei no permet la separació. Aquest argument no cal ni comentar-lo.

La Història tendeix a unificar i no a disgregar. Però ja no parlen de les excepcions notòries i ben recents, com l’ex URSS o l’ex Iugoslàvia.

En conjunt doncs, els arguments de tota aquesta gent solen ser molt pobres. Això sí. Els repeteixen molt i molt fort (gràcies als mitjans de comunicació d’abans),

El problema arriba quan Catalunya i els catalans decideixen marxar. I ho fan a través d’un referèndum que no es pot dir que ho és primer, i a través d’unes eleccions després. Aleshores, tots els personatges abans esmentats s’afanyen a donar missatges unificadors, però amb la característica comuna que no ofereixen res positiu als catalans a canvi de continuar essent espanyols. Per contra, hi ha amenaces de tot tipus. Algunes, fins i tot surrealistes: Catalunya haurà de vagar per l’espai sideral expulsada de tot arreu, només per esmentar-ne un. Allò de les pensions, o de la marxa dels bancs es va desmentir tot sol el 28S.

Fins i tot es jutjarà al President (en funcions) Mas per haver fet que la gent votés el passat 9 de novembre. Al mateix temps, els casos de corrupció esclaten a tot arreu i esguiten, des del Govern de l’Estat (es jutja l’exministre Rato per tot de delictes fiscals i monetaris) fins la Casa Reial (es jutja, més o menys pel mateix, la pròpia germana del Rei), passant per qualsevol institució que vulguem esmentar. Des de l’ex-tresorer del PP fins el PSOE d’Andalucia quasi a bloc. Des del Jordi Cañas de C’s fins els consellers de Caja Madrid de qualsevol color polític.

I en això, s’arriba a la celebració de la Festa Nacional. El 12 d’octubre. Festa que, curiosament, té un acte central que és una desfilada militar. A Madrid.

I, a banda, hi ha una sèrie de grupets de persones que es manifesten demanant la unitat de la pàtria a Catalunya d’una manera força vehement. Per exemple, els feixistes a Montjuïc. O es pinten les portes de les cases dels regidors democràticament elegits a Cànoves, o s’amenaça a persones concretes per denunciar actuacions i organitzacions presumptament delictives…

Està clar que els partits grossos ni tan sols han convocat un sol acte a Barcelona ni a Catalunya; però quan el que ells demanen coincideix tant amb el que demanen els personatges que acabem d’esmentar, alguna cosa no funciona bé. O Els partits polítics “grans” o pretesament grans estan equivocats o el que estan demanant és el mateix que els feixistes; però amb més moderació. De moment.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!