Des de la Plana

El comerç, això ho sap tothom, és una gran font de riquesa. I a cada lloc, tothom malda per produir allò que millor sap fer per tal de vendre-ho als veïns més o menys llunyans i bescanviar-ho per allò que ells fan.

A la Plana de Castelló, per exemple, en sabem, d’això. De fet, produïm unes excel·lents taronges clementines, als pobles de la costa del sud (la terra de la sal) produïm els millors melons del món, els més dolços sense possible discussió. I, des de fa molts anys, amb origen a Onda i l’Alcora, hem desenvolupat una poderosa indústria ceràmica que ha exportat els seus productes a tot el món.

I, qui diu a la Plana de Castelló, diu a qualsevol racó de món.

Per tal de simplificar el negoci, fa molts anys que s’inventen els diners. Aquests, en realitat, no tenen valor “en se”. I si alguna vegada l’han tingut (de quan eren d’or o d’argent) ja fa molt que l’han perdut. L’únic que fan és representar algun producte o servei.

Més endavant, apareixen els negociants “de diners”. I, a poc a poc, aquests van prenent més i més importància. Fins que arriba un moment en el qual són els qui decideixen, a l’hora de la veritat, què convé produir i on cal produir-ho.

És aleshores quan els fabricants de qualsevol cosa decideixen “deslocalitzar la seva producció” per tal “d’abaratir costos”. Tothom sap que la Xina s’ha convertit, des de fa uns anys, en la gran fàbrica del món. Els grans financers, els grans gurús de l’economia així ens ho han explicat i ens han glossat els avantatges de fabricar el que siga, des dels arbres de Nadal fins les maquinàries més sofisticades allà. Bàsicament, és perquè els salaris són més baixos. També són menors els drets dels treballadors, de vegades la qualitat no acaba de ser la mateixa i, molt sovint, per transportar productes que tenen un escàs valor per quilogram (per exemple fruita, que quasi tot és aigua) usem grans quantitats de combustibles fòssils, que no són renovables.

Com és lògic, arriba un moment en el qual els treballadors xinesos, que malgrat tot disposen de més rendes que abans de ser terriblement explotats per les empreses i els empresaris d’ací (europeus, pose per cas) i d’allà (els propis xinesos empresaris, que també n’hi ha) volen ser com els europeus o com els occidentals. I aleshores, la Xina comença a ser un bon mercat per a vendre els productes que abans es feien ací i que ara es fan allà però que, molt sovint, “estan dissenyats ací”.

Mentre tot això ha passat a tota Europa, els ciutadans hem passat per unes quantes etapes, directament relacionades amb aquest negoci:

En primer lloc, hem trobat que determinats productes eren molt més barats que els fabricats ací. I ens hem dedicat a comprar-los sense parar esment. Lògicament, els treballadors europeus que fabricaven aquests productes han acabat a l’atur.

A poc a poc, aquest procés s’ha anat repetint per a cada vegada més i més productes, fins que hem deixat tota Europa molt des-industrialitzada. Per tant, amb molts treballadors a l’atur de llarga durada. Aquests treballadors han passat de ser “classe mitjana” a ser molt marginals. Aquest tipus de població, a l’hora de votar, o no ho fa o vota extrema dreta.

De passada, com en el transport de mercaderies també hem triat sistemàticament “l’opció més barata” sense mirar què hi ha al darrere, al mateix temps que hem importat ceràmica de la Xina, hem importat el mosquit tigre. Mentre importàvem taronges de Sud-Amèrica per vendre-les més barates al supermercat, hem importat la xancrosi, que és una malaltia que afecta els tarongers i les taronges que no existia a Europa. I en operacions similars hem dut la vespa asiàtica, que amenaça amb acabar amb la població d’abelles, el musclo zebra, el caragol poma, els silurs (que els varem importar per tal que els pescaren els pescadors esportius) i tantes i tantes espècies invasores.

Com entre les poques indústries que encara mantenim a Europa està la de defensa, per tal de mantindre el negoci, hem de vendre armes. I les venem. I els nostres clients les usen: fan guerres i els industrials i financers de torn fan negoci. També mantenim o financem guerres per tal de conservar les fonts de matèries primeres a l’Àfrica: petroli, urani, diamants, coltan, menes metal·líferes de tota mena… Però les guerres, més enllà d’aquest negoci, a més a mes de víctimes produeixen refugiats. Aleshores, quan aquests fugitius de la misèria o de la destrucció que provoca la guerra a sa casa pretenen arribar fins ací, on està clar que es viu molt millor, considerem que aquesta gent ve a furtar-nos la feina (una feina que cal recordar que l’hem perduda per allò de la deslocalització). I per a resoldre aquest problema, comencem a construir murades: Ceuta, Melilla, ara Hongria…

Amb la qual cosa, ens carreguem aquell principi bàsic europeu de sempre: que som una terra d’acollida, tolerant, democràtica i generosa.

Pense jo que, més prompte que tard, aquells que fabriquen els productes “styled in EU” els acabaran venent directament ells. I si a casa nostra tampoc mantenim tots aquells valors de la tolerància, la solidaritat, la generositat i tota la resta, aleshores la pregunta podria ser:

Per quina raó els europeus han de viure molt millor que la resta de la població del planeta?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!