Des de la Plana

Josep Usó

28 d'agost de 2015
0 comentaris

La tanca.

imagesimages

Cada dia que passa, la notícia és la mateixa. En un format diferent, però la mateixa. Ara, davant de les costes de Líbia s’ha enfonsat una embarcació i ha deixat al mig de la mar centenars de persones. Ahir, es va trobar un camió frigorífic abandonat a Àustria amb, pot ser, setanta cadàvers d’immigrants. Abans d’ahir, més de vint s’havien ofegat a la bodega d’una altra embarcació. A la Mediterrània, ja es compten els desapareguts per milers i els arribats per desenes de milers.

I nosaltres, els europeus, continuem fent la nostra vida com si no passés res. De tant en tant, ens sacsegen aquestes notícies terribles, però com són quasi el pa de cada dia, ja no en fem massa cas. De fet, la única reacció seriosa que ofereix Europa, la culta, refinada, humanitària i civilitzada Europa, és la instal·lació de tanques. Primer, teníem les de Ceuta i Melilla. Després les varem haver de fer més altes i afegir ganivets (concertinas, quina ironia del llenguatge) al capdamunt. Però els immigrants les travessen igual. I els tornem “en calent”. Que vol dir que els agafem, sense saber ni qui són, i els tornem a passar a l’altra banda i prou. Que ho tornen a provar, si volen.

Però ara, la cosa ha empijorat. Ara tenim la tanca d’Hongria, que ja té centenars de quilòmetres. I molt de filferro espinós.

Sembla però, que ningú, com a mínim dels nostres governants, es pregunta seriosament per què venen, tota aquesta gent. De què fugen? Què els atreu, de nosaltres?

Si gratem una mica, ens adonem que els països d’origen són Síria, on una guerra terrible ha causat desenes de milers de morts, milions de desplaçats i ja dura quatre o cinc anys davant la passivitat de les “potències mundials”. Altres fugen del que abans era Iraq, o Líbia, i que ara ja no se sap què són. Només ens expliquen que allà actua el ISIS, que són fanàtics, inhumans i molt, molt ignorants. O de regions del Sahel on la misèria és tan terrible que la gent s’estima més morir intentant arribar al paradís que continuar morint dia a dia.

Per la seva part, als polítics europeus sembla que els preocupa el “cupo” màxim de refugiats que han d’admetre. A Alemanya, la Cancellera Merkel descobreix que li puja el racisme al mateix temps que una onada, impossible d’aturar, de persones desesperades estan a punt d’arribar a les portes del seu palau de cristall.

A casa nostra ja hem patit successives onades d’immigrants, darrerament. Des dels romanesos de la caiguda del règim de Ceaucescu fins als de les pasteres d’aquesta mateixa setmana, passant, entre altres, per les onades d’ex-iugoslaus vinguts en mig de la guerra d’allà. I tots acaben treballant en els pitjors oficis i amb els salaris més baixos. A més a més d’estar sempre mal mirats.

Darrerament, el problema sembla que està en la quantitat de gent, que ens ve. Molta i molt desesperada. Però els mateixos polítics que s’escandalitzen de la magnitud de l’allau de gent que ens “envaeix”, continuen fent negocis amb els responsables de les desgràcies d’aquesta gent en els seus propis països. I els continuen venent armament, als dos bàndols, per tal que la guerra continue. O els comprem el petroli i després procurem vendre’ls els nostres productes a canvi dels diners que nosaltres mateixos els hem pagat pel seu petroli. I cada vegada que algú vol dir que hi ha països on els seus mandataris no tenen un mínim comportament tolerable, que continuen ancorats en la Edat Mitjana, com a mínim el fan callar. Perquè els negocis són els negocis. I així, a tall d’exemple, empreses espanyoles malden per construir un tren d’alta velocitat que vaja de la Meca a Medina, travessant un desert d’arena.

L’altra cara de la mateixa moneda és el temple de Baal, a Palmira, volat per una colla d’ignorants fanàtics, que abans han decapitat l’arqueòleg en cap de les excavacions d’allà. O les barques atapeïdes de dones, xiquets i homes que s’enfonsen dia rere dia en tractar de travessar la mar, transportats com bestiar per unes màfies que, de ben segur, obtenen uns beneficis pel seu “negoci”. I, possiblement, aquests “beneficis” acabaran invertits en alguna institució “honorable” de les de l’altra banda de la mar. De la nostra banda.

És molt difícil, posar-se en la pell d’una persona que es juga la vida per tractar d’arribar a un món millor. I completament impossible, oblidar la mirada d’una persona que s’està ofegant i sap que és qüestió de pocs segons que es morga, engolit per un abisme sense fons que el xucla. Estic segur que cap del responsables polítics que negocien “quants ens en poden tocar a nosaltres” ha hagut de mirar mai a la cara a cap persona en aquesta situació. En cas contrari no farien el que fan.

I, per acabar, dues reflexions finals.

Primera. Entre les imatges dels refugiats d’ara mateix a les fronteres d’Hongria i les de 1939 a les fronteres amb França, la principal diferència és que aquestes són en color i aquelles en blanc i negre.

Segona. Quan es construeix la tanca, el mur, ja s’ha perdut la guerra. És el cas de les murades dels castells (per defensar-se d’un setge que implica la pèrdua del territori), del Mur de l’Atlàntic nazi o de la Línia Maginot francesa, per esmentar-ne tres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!