Des de la Plana

Ja només resta un mes. Trenta-tres dies, per ser exactes. D’ací a un mes, serà el 27S. I els unionistes ja han deixat clar que no tenen cap mena d’argument. Cap ni un, que és bon poca cosa. Fins i tot comença a fer figa aquell tan suat de la por. Per no fer, ja no fan ni por. D’ací que la única sortida que els resta és dificultar el vots als catalans que viuen a l’estranger i, pel que es veu, manipular tan com els permeten les circumstàncies, les estadístiques del CIS. Molt m’estranya a mi que els habitants d’aquest estat nostre encara estiguen disposats a votar als mateixos amb el que porten passat. En qualsevol cas, les eleccions generals estan a tocar. Com a molt, a primers de desembre. Ja veurem què passa i com ho expliquen. Més enllà, ja només els resten els esbojarrats titulars de la Razón o de l’ABC que es desmenteixen de seguida. Fins i tot han arribat a córrer remors segons els quals es prohibiria la manifestació de l’onze de setembre. Però si alguna cosa es veu clara és que tenen massa fronts oberts i que ni donen l’abast ni sembla que el puguen donar.

Les intervencions dels polítics que resten al PSOE, o a EU-ICV-etc, o els de Podemos i fins i tot els de Ciudadanos, són d’un nivell tan baix que quasi farien pena si no se’ls vera el llautó de voler continuar vivint sense treballar. El PP sempre procura dir-la més grossa, però a Catalunya ho té encara pitjor que a la resta de l’Estat, que ja és dir.

Perquè pel que fa a l’insult barroer i personal, aquell que fa que et diguen les tres-centes quan entres a un establiment i pretens que t’atenguen en català, sembla que no han acabat encara d’entendre el mal que pot fer a qualsevol mena de negoci una campanya espontània en contra. Com ara per exemple, el cas de la pizzeria de Ciutadella, que amb una mica de mala sort, acabaran tots a l’atur.

Però és que fins i tot estan desconcertats davant del problema dels “toros” (que al meu poble es diuen bous; “per la vila” o “en plaça”). De demanar que siguen patrimoni immaterial de la Humanitat, han passat, en quatre dies, a estar més mal vistos que fumar als passadissos d’un hospital. Personalment, pense que no cal cap mena de prohibició, en aquest cas. Com ha de fer la cultura, amb l’IVA al 21% i sense subvencions públiques, si és viable és viable. I si no ho és, ja tancaran les portes.

Mentre, els polítics valencians van veure com que no passa res, al poble del costat; això, quan no fan una intervenció “de mèrit”, com la que va protagonitzar Ximo Puig l’altre dia, demostrant que o no ha entès del que parlava Germà Gordó o que es va limitar a dir el que li van manar “des de dalt”. En qualsevol cas, intervenció ben galdosa.

Però el cas és que aquesta intervenció, com les de la nova presidenta del Govern Balear, posen de manifest un fet. Que la gent, el poble valencià i mallorquí està, estem, cada dia més interessats i més emmirallats, en el “procés” del Principat.

Els “altres”, els de Madrid, ja han fet servir totes les amenaces possibles. I no només no han aturat el procés, sinó que l’han accelerat. De manera que ara, quan el que resta per veure uns resultats que poden donar una majoria independentista incontestable es pot mesurar en dies, es comença a veure clar que els unionistes han perdut. Que no tenen cap possibilitat de capgirar un marcador que els és cada vegada més advers quan ja van a entrar en el descompte. I, tot el que resta és l’insult buit o aquell argument que es feia servir quan els russos van perdre la carrera espacial per arribar a la Lluna, a mitjans dels seixanta:

“Ara veureu el proper coet soviètic, ara”.

I mai va arribar l’aterratge soviètic a la Lluna.

De moment, doncs, sembla que valencians i mallorquins comencem a prendre consciència del que és veritablement possible. Que no és poca cosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!