Des de la Plana

L’Estat Espanyol s’enfronta a dos problemes grossos i quasi simultanis.

D’una banda, les eleccions a Catalunya, que són d’ací a poc més de cinquanta dies. Fins ara, cap de les amenaces, insults, desqualificacions o intents de tota mena d’aturar el procés han fracassat de manera estrepitosa. I encara més. Mentre els partits espanyolistes es limiten a repetir la conveniència de continuar dins d’Espanya sense cap argument concret o raonable que recolze la seva idea, els independentistes han bastit un parell de llistes fantàstiques (junts pel sí i la CUP), amb candidats molt ben escollits. Per a bastir la llista “Junts pel Sí”, de passada, s’ha trencat la coalició de Convergència amb Unió. Molts militants d’Unió se n’han anat i han fundat “Demòcrates de Catalunya”, Procés Constituent s’ha retirat de les eleccions i també molts dels seus membres s’han afegit a la llista de “Junts pel Sí”. En poques paraules: s’ha deixat enrere el sistema de partits del passat i s’ha començat a bastir el del futur.

Per si no n’hi hagués prou, cada vegada són més les veus favorables a la independència que s’alcen en castellà i des de l’àrea metropolitana. És el cas, per exemple, de Podemos. De sobte, tota una estratègia de dècades basada en mantindre una gran quantitat de població d’origen immigrant com a “reserva espanyolista” es revela contraproduent. Els partits que tradicionalment han representat aquesta població, el PSOE i ICV, ara estan en caiguda lliure.

Al mateix temps, cada vegada les reaccions internacionals són més nombroses i més favorables (al menys menys en contra) a la independència. De manera que, amb aquesta situació, l’Estat ara alterna les amenaces més o menys buides amb un escanyament econòmic que ja s’ha mostrat poc o gens eficient. I també van llençant proclames del tipus “amb nosaltres estareu millor”, “què farem sense vosaltres?”, “us estimem”, que es barregen amb eixides de to com les dedicades al públic del Nou Camp el dia de la final de la Copa del Rei.

D’una altra banda, Espanya està a pocs mesos (al novembre) d’unes eleccions generals. Avesats com estan a considerar les eleccions generals com les més importants de totes, m’imagine el neguit dels partits polítics i també dels poders fàctics de l’Estat. Ara mateix, hi ha quatre partits, PP, PSOE, C’s i Podemos amb possibilitats de guanyar les eleccions. Però amb quatre candidats amb possibilitats és del tot impossible bastir un acord que permeta que tot continue igual. I això podria resultar demolidor per a un estat amb una crisi econòmica terrible, amb més d’un vint per cent d’atur, amb molts xiquets amb problemes per a menjar cada dia, amb uns contractes i unes condicions laborals que no sempre permeten als qui aconsegueixen treballar viure dignament. Tot això, al mateix temps que la regió més productiva de l’Estat se’n va. De manera que, després de mesos i mesos de promocionar als “nous partits” Ciudadanos i Podemos, darrerament es veu que els qui manen han decidit replegar-se a allò que ja coneixen. I ara sembla que el PP i el PSOE tornen a ser els dos partits que es disputaran el proper govern, segons els mitjans de comunicació espanyols.

De moment, però, estem a l’agost. I l’Administració Espanyola, a l’agost s’atura gairebé del tot. De manera que, encara que el Presidente Rajoy vaja a Catalunya personalment a vendre les bondats de l’Estat Espanyol, és fàcil que el resultat que obtinga siga pobre. Especialment, perquè el seu discurs no sol ser massa brillant. I perquè a Catalunya, ara mateix hi ha un cert interès per la Via Directa cap a la Independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!