Des de la Plana

El 23 de febrer del 1981, jo estudiava a la Universitat de València, al campus de Burjassot. Aquell dia va ser el primer que vaig veure tancs de veritat. Passaven per la cantonada de casa i anaven cap al centre de València. En aquells temps, els franquistes eren molt forts i molt visibles. De fet, a més a més del 23F, hi va haver molts altres intents de colp d’estat. Tenien noms estranys, com un que s’anomenà “operació Galàxia”, perquè els implicats es reunien a una cafeteria de Madrid que es deia així. Però a cada enterrament d’un assassinat d’ETA, hi havia molta gent, i molts militars uniformats, demanant a crits la intervenció de l’exèrcit i l’aixafament de tots els “separatismes”. Era la època del “España una y no 51”, que es trobava a les pintades pels carrers. O els temps en els que Fuerza Nueva, el partit de Blas Piñar, apallissaven qualsevol que els semblés. I no passava res. Com quan actuaven els “comandos incontrolados”, que mai se sabia qui eren, però que tots deien que formaven part o estaven controlats per les forces d’ordre públic de la època.

En aquells anys, a la Policia Nacional, els “grisos”, els van canviar d’uniforme dues vegades. Primer, de marró. I pocs anys després, del blau que vesteixen ara. Es tractava d’una operació de rentat de cara. Poc després del 23F, a l’octubre del 1982, guanyà les eleccions Felipe González. I fou quan es passà de l'”OTAN no”, a l’”OTAN, de entrada no” i a l'”OTAN sí”. Tot això, en setmanes.

I es començaren a desenvolupar les autonomies, amb el “café para todos”. Per aquells anys, Alfonso Guerra amenaçava a Jordi Pujol amb reatallar-li “l’alpiste” si no feia bondat. Però els de l’Espanya 1 y no 51″ continuaven pintant el mateix per les parets i no passava res. A més, molts “experts” argumentaven que allò de les autonomies era caríssim, perquè calia duplicar el personal: el del Ministerio i el de la Conselleria de torn. Que jo no ho entenia, perquè si es transfereix una competència, doncs ja s’ha transferit i no cal tindre personal per  gestionar-la en dos llocs. Amb els anys he vist que efectivament ho han fet aixina. que el Ministerio de Educación, per esmentar-ne un, és qui decideix els currículums, què s’ha de fer i què no, i també és qui manté els mateixos funcionaris que ha tingut des de sempre; per la seva banda, les conselleries d’educació, es limiten a reproduir el que els ordenen des del Ministerio (Des de dalt). I, com aquest Ministerio, tots.

Després, es va abolir el servei militar obligatori. I els soldats van passar a ser tots professionals. Tot l’exèrcit espanyol va passar a ser professional. I es van començar a fer missions militars a l’estranger. Generalment, de pacificació, o relacionades amb el manteniment de la pau. Iugoslàvia, Afganistan, Líban, Irak…  Amb el pas dels anys, la ETA, la organització terrorista que justificava mantindre unes forces d’ordre públic molt àmplies, un cos d’escortes privats nombrós i alguns comportaments dubtosos, també va desaparèixer. I fou aleshores quan es va veure més clar el desconcert d’un Estat que es veia còmode en una situació de terrorisme actiu i molt incòmode en una situació de pau.

Pel camí, van estar els atemptats de l’11M, on va fracassar una operació d’intoxicació informativa a gran escala que va dur al PP a l’oposició contra tot pronòstic en poc més de vint-i-quatre hores.

Finalment, a partir del 2007-2008 arribà la “crisi” de la qual sembla que no ens en sortirem en uns quants anys, malgrat les notícies que afirmen que ja estem la mar de bé.

Però tornem al principi. La gent que ja tenim una edat, recordem haver vist tancs o haver escoltat històries esgarrifoses d’un estat franquista on no hi havia massa miraments en utilitzar la força per redreçar el que fora menester.

Ara, d’uns pocs anys ençà, Catalunya ha anat posant la directa cap a la independència després d’haver aprovat un estatut nou que va ser bàrbarament destrossat en el Parlamento de Madrid i, finalment, rebutjat per un TC que ja havia perdut tot el seu prestigi (a més de la mort d’alguns dels seus membres que s’havien mort de vells sense que ningú s’interessés per substituir-los). Nomes aleshores, a partir del 1010, els catalans es giren cap a la independència.

I ara, molta gent d’una edat, continua amb una certa por al cos. Pensen que, quan siga menester, tornaran a treure els tancs. I que tornaran a imposar la llei marcial i tot el que siga menester per tal d’evitar que Catalunya se’n vaja. Com deia l’historiador Josep Fontana, ningú deixaria anar la millor vaca del ramat.

Però la realitat és una altra. Des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, hi ha moltes coses, que s’han anat perdent. No és només l’exèrcit de lleva. També s’ha perdut molta sobirania. Començant per la moneda pròpia, que ja no existeix. Ni les grans empreses procedents dels monopolis de l’Estat, que s’han privatitzat. Ni tan sols una bona part dels grans clubs de futbol, que estan en mans de magnats estrangers: València, Màlaga, Atlético de Madrid…

Si us fixeu, totes les amenaces que fan a Catalunya i els catalans són buides. Al darrere no hi ha res més que el record de la por ancestral. I aquesta només pot afectar als que ja no som tan joves, als qui recordem els tancs pel carrer. I hi ha una prova, de tot plegat. El 9N, els catalans van poder votar en un referèndum que van haver d’organitzar esquivant totes les prohibicions que els va interposar l’Estat Espanyol. Si hagueren pogut enviar l’exèrcit, o fer qualsevol altra acció de força, penseu que no era aquella, l’ocasió perfecta? De fet, just el dia abans el primer ministre, Mariano Rajoy, va afirmar públicament que l’endemà no es votaria, a Catalunya. I es va votar.

De manera que, sense perdre el respecte degut a un adversari fort i amb mitjans, no els hem de tindre la por d’abans. Són forts, però ni de bon tros com ho eren. D’ací a seixanta dies, serà el 27 de setembre. I veureu com serà un dia normal. El darrer d’una època i el primer d’una altra.

Per cert; els tancs de la fotografia, els del 23F a valència, es veu que eren M47 Patton, americans usats a la guerra de Corea i retirats als EUA el 1960.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!