Des de la Plana

El diumenge passat, fou un dia fantàstic. Després de vint anys de plom, per fi va caure el règim. Un règim d’impossicions, menysteniment envers els valencians i la nostra cultura, retallades salvatges en serveis bàsics, cleptocràcia i malbaratament de tot allò que es podia malbaratar. Però finalment, els valencians, vam arribar a no poder més i, en un sol dia, ho vam poder tot, com ja va annunciar el gran mestre Estellés.

I encara més. La gran força emergent enfront d’un PP en total descomposició, fou Compromís. Un partit valencià. Només valencià. Que ha hagut de batallar en una travessa del desert inacabable. I que ha passat, venint de no poder estar representat enlloc per aquella barrera del 5%, a guanyar en nou districtes de la ciutat de València. Està clar que el nou alcalde del Cap i Casal serà Joan Ribó. El PP, en aquella nit de derrota, només va tindre esma per reclamar que era la llista més votada. Dos exemples: A l’ajuntament de valència, de 20 regidors a 10 (la meitat). I a la Generalitat, de 55 a 31 (un 43,5% menys).

I aquella nit esclatà l’alegria dels valencians. Sense possibilitat de cap mena de fre. Estem contents. Molt contents. Per fi, ens hem deslliurat d’aquells que ens volien anorrear.

El problema ara, arriba quan s’han d’assolir acords per tal de constituir ajuntaments i Generalitat.

El segon partit més votat a la Generalitat fou el PSOE amb 23 escons. 10 menys que en la passada legislatura. Un 30% menys. El tercer, Compromís, amb 19. 13 més que en la passada legislatura. Un 216% d’augment. I, finalment, C’s i Podem amb 13 cadascun.

La majoria absoluta és de 50.

I de seguida, Ximo Puig, secretari general del PSOE valencià, anuncia a bombo i plateret que ell ha de ser el President. El primer argument ve a ser de la mida de: «Per a vosaltres, Compromís, l’ajuntament de València i per a nosaltres la Generalitat». Perquè ell, Ximo Puig, és el cap de la llista més votada. En aquesta segona part de l’argument, s’oblida del PP, que és, encara, la llista més votada.

Se li pot respondre que el President ha de ser el candidat de Compromís, Mònica Oltra. Al capdavall, aquesta formació ve de pujar espectacularment, mentre que el PSOE ve d’una baixada enorme. De fet, el PSOE ha tret els pitjors resultats de la seva història, al País Valencià. A més a més, també s’ha plantejat, des de Compromís, que no es tracta de qui ocupa cada lloc, sinó que primer s’ha de decidir què és el que cal fer, quines són les iniciatives que s’han de prendre i en quin ordre; i que, decidit el que s’ha de fer, aleshores, cada lloc, cada cadira, ha de ser ocupada per la persona més adient per al lloc, independentment del partit de procedència. I, de moment, la cosa queda així. Fins que, al cap de poques hores, va Ximo Puig i respon que si Compromís no li vol donar la Presidència de la Generalitat, pactarà amb C’s.

I afegeix que, en aquest cas, el PP s’abstindria. I, només amb aquest argument, deixa perfectament clar quin és el seu interès. La cadira. Tant li és, amb qui pacte i què pacte. Ell vol el lloc i prou.

Segurament, aquesta afirmació, feta en públic, serà justament la que li costarà el lloc. Per a la seva desgràcia, el seu partit, el PSOE, du molts anys a la oposició, al País Valencià. Massa. I en tots aquests anys, el seu paper com a oposició ha segut tan tou, de tan poca volada, que mai ningú els ha tingut en compte. El primer, el PP. Però la gent tampoc. Perquè estava clar que, mentre no plantegessin una alternativa a la manera de fer dels altres, tampoc valia la pena canviar. Era preferible, ara s’ha vist, esperar que algú com Compromís o com Esquerra Unida agafés prou embranzida com per a saltar la maleïda barrera del 5%. Barrera que ara ha tancat el pas a Esquerra Unida, que ha pagat massa cara la irrupció de dos partits nous que no sembla massa clar quins interessos reals tenen. C’s sembla prou clar, però Podemos, a cada lloc es presenta amb unes sigles i a tot arreu promet i promet, però no sembla massa disposat a res concret.

Per cert. Justament el PSOE, ja fa molts anys, fou qui acceptà aquesta barrera del 5%. Com acceptà la senyera de València com a bandera del País Valencià, com acceptà que la llengua era el Català, però que segons com no ho era, com acceptà que el nom del País Valencià fora el de Comunitat valenciana, i com transigí amb totes les exigències de la dreta franquista. I tot, a canvi de que uns quants dirigents, des de fa quaranta anys, visqueren a cos de rei sense haver de fer res.

Ara, els temps han canviat. Malauradament per al PSOE, només hi ha una possible combinació per assolir la majoria absoluta amb dos partits: PSOE + PP = 54. I aquesta, m’imagine que no se l’arribarà a plantejar, al menys seriosament. La resta, requereixen la participació d’un tercer partit. I si en són tres o més, necessàriament cal un acord de programa, de prioritats, de què cal fer i què cal deixar de fer. Cal negociar. I no només decidir quantes cadires li toquen a cadascú.

De manera que, si el PSOE ha decidit que li convé pactar amb C’s (PSOE + C’s = 36) a 14 de la majoria absoluta perquè el PP li ha promès que en aquest cas ells s’abstindran en la investidura del President, és perquè Ximo Puig té clar que vol ser un President Titella. Que, de tota manera, haurà de negociar cada mesura amb la resta dels partits que sumen 63 escons front als seus 36. Amb aquesta perspectiva, encastellar-se i amenaçar amb bloquejar la constitució dels ajuntaments del País Valencià, començant pel de València, no pot ser res més que una amenaça buida. O una ignorància completa del que va demanar la gent el diumenge passat. En qualsevol cas, demostra un sentit de País, de respecte pels interessos del País i un respecte als votants absolutament nuls. Clar i ras. Primer la cadira i després a viure.

Senyor Puig. Ara és vostè esclau de les seves paraules i declaracions.

Vol recolzar a la llista més votada? Ho lamente per vostè. És la del PP.

Vol pactar amb C’s per tal que el PP s’abstinga en la seva investidura? Endavant. Faci-ho. En sis mesos tornaran a haver eleccions i el seu partit s’haurà de tornar a presentar. Allà s’ho veurà.

Vol bloquejar la constitució dels ajuntaments? Prove-ho. I no s’espante si molts dels seus candidats locals l’ignoren. És realment difícil quedar tan en evidència com ho ha fet vostè en tan pocs dies.

De tota manera, estic segur que per a la primera quinzena del mes de juny, tindrem govern, sòlid, valencià, defensor del valencià i dels valencians, il·lusionat i, sobre tot, nou. Nou de trinca. Sense els vells vicis de la vella política. Aquesta, senyor Puig, sí que va morir el diumenge passat. Aquelles maneres de fer que ens va deixar la “Transición”, ara estan tocades de mort.

Per cert, amb una baixada en vots i escons poc major que la del seu partit, el fins al diumenge president del PP, el somrient Alberto Fabra ja ha presentat la dimissió. En diferit, això sí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!