Des de la Plana

Ara que ja han passat dos dies des del diumenge, comence a veure fins a quin punt han canviat les coses. A tot arreu.

En primer lloc, al País Valencià. Després de vint anys de Partit Popular, ara ho han perdut tot. Des de la Generalitat, fins l’Ajuntament de València. Des de l’ajuntament de Castelló fins la majoria absoluta al d’Alacant. En un sol dia, els nostres segrestadors, ho han perdut tot. Com a mostra, l’ajuntament de València. Perdre’l, per a Rita Barberá, ha de ser una tragèdia, després de vint-i-quatre anys, ha de ser una tragèdia. Deixar-lo en mans de Compromís, no té nom. De sobte, descobreixen que quaranta anys més tard, han perdut la batalla de València. El País Valencià torna a ser això: País i valencià. I orgullós de ser-ho.

A més a més, en els primers contactes entre els partits que es faran càrrec del nostre govern a partir d’ara, s’aprecien perfectament les diferències entre els «nous» i els «antics». Mentre Ximo Puig parla primer de tot de llocs, de càrrecs, Mònica Oltra respon que el primer que cal és posar-se d’acord en el què s’ha de fer. I després ja es decidirà qui va a cada lloc.

A les Illes, el daltabaix per al PP de Bauzà ha segut tan gros que fins i tot és possible que perda gran part del seu poder.

I al Principat, més enllà de la pujada d’ERC i de la CUP, que resulta espectacular, el més cridaner ha segut el triomf d’Ada Colau a Barcelona. Una Ada Colau que em recorda molt, en la seva manera de fer, a Mònica Oltra. Primer, cal tindre clar què s’ha de fer; i també què no s’ha de fer. Després, ja veurem la resta. I no només. Després d’haver estat tractada com a enemiga, al meu parer sense motiu, una de les seves primeres declaracions ha segut comprometent-se amb el dret dels catalans a decidir democràticament la seva relació amb l’Estat Espanyol.

La revolta és tan grossa que, fins i tot a Madrid, allà ha segut apartada del poder la omnipotent (fins ara) Esperanza Aguirre. Després de passejar-se en bicicleta amb Mariano Rajoy, de malparlar de tot i de tots, de retreure a tothom presumptes delictes fiscals quan ella i el seu marit tenen uns ingressos difícils de justificar, ara ha perdut. I s’haurà de mirar l’ajuntament de Madrid des de l’oposició. I no només. Amb una alcaldessa com Manuela Carmena, que també és una dona però humana i sensible.

En certa mesura, sembla que les dones, però de veritat, arriben al poder. Mònica Oltra, Manuela Carmena, Ada Colau… Dones amb la seva sensibilitat de dones, amb el seu saber fer, tantes vegades diferents dels dels homes. Em podeu dir que també són dones Rita Barberà, Maria Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre o, anant més enrere, Margaret Thatcher. Sí; però aquestes són (o eren) dones assumint el paper d’homes i fent com ells. Barallant-se per una superioritat i una supremacia que mai, o quasi mai, beneficiava al poble.

Per veure si m’explique, us posaré dos exemples: Els anys vuitanta del segle passat, la guerra de les Malvines, on Margaret Thatcher va aconseguir vèncer i, de passada, destrossar l’economia productiva del Regne Unit. Ara fa deu anys, El trio de les Azores va engegar la guerra d’Irak de la qual encara n’estem pagant les conseqüències.

Ara mateix, després de molts anys de lluitar contra els enemics de la llengua, de la nostra manera de fer i de pensar, de demanar en va unes infraestructures que encara no tenim, de reclamar per uns malbarataments que hipotecaven el nostre futur i el dels nostres fills, de clamar en el desert i d’haver d’escoltar que «al capdavall, teníem el que ens mereixíem per votar a qui votàvem», ara, de cop i volta, ha canviat tot.

No només hem recuperat l’esperança, el somriure, la il·lusió, l’alegria i el futur. No és només això.

A més a més, de sobte hem retrobat els nostres germans i ells ens han retrobat a nosaltres. I ens hem reconegut com al que som. Com a germans, que vivíem a la vora però que ni quasi ens parlàvem. Perquè els nostres enemics, els mateixos que ara fugen amb la cua entre les cames per tot arreu, ens tenien segrestats, emmordassats i, en bona mesura, enganyats.

I avui m’emociona veure que els valencians, de sobte, som reconeguts per mallorquins i catalans com a bons veïns. I saludats per la gesta que hem aconseguit. Com també nosaltres els felicitem a ells. Perquè els temps han canviat. I ara caldrà fer les coses d’una altra manera. D’això no en tinc cap dubte. I també acabaré amb un exemple. Ahir dilluns, just l’endemà de saber-se que el Partit Popular havia reculat, i de quina manera a tot l’Estat Espanyol, un partit poític que, com tothom sap està esquitxat per un rosari de casos de corrupció quasi inacabable, l’IBEX 35 va perdre un 2% del seu valor. I això és molt. Just el mateix dia, es va fer públic un escàndol d’una de les empreses d’aquest selecte grup, que es veu que pagava viatges privats a un alt funcionari de l’administració mexicana que, a la vegada, era l’encarregat d’adjudicar alguns dels sucosos contractes que havia aconseguit l’empresa.

I jo no puc fer res més que demanar-me: després d’una crisi que sembla inacabable, que s’ha emportat per davant el present i el futur d’una bona part de la població, que ha deixat les anomenades «classes mitjanes» a un pas de la misèria, després que algunes empreses d’aquest mateix IBEX han xuclat els nostres recursos per tal d’evitar una fallida segura i que ara, lluny de retornar el «préstec» es permeten repartir dividends amb els nostres diners, després de tot això, ara, quan veuen caure els balafiadors, corruptes i lladres dels seus llocs de poder, quan veuen a vindre que canviarà la manera de fer, perden valor. Aleshores, jo em demane: Quin valor real, tenen, aquestes empreses? Qui se’n beneficia, dels seus beneficis?

De moment, continuaré gaudint dels magnífics resultats electorals del diumenge passat. He esperat vint anys, per viure aquest moment: i ni mon pare ni ma mare, no ho han arribat a veure. Els dec aquests dies de joia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!