Estem a les darreres hores de campanya electoral. Una campanya que em sembla diferent ales altres. Molt diferent. Perquè aquesta vegada, no semblen ser massa importants, els grans mítings del darrer dia. Molt em teme que és més important, o que fa més paper, l’actuació de milers, o milions, de persones anònimes que, des del seu Facebook, Twitter, o la xarxa que siga, van donant opinió, discutint, debatent o demanant consell a altres com ells. Ens hem convertit en un petit poblet on tothom pot xerrar amb tothom.
I això, determinats polítics no ho acaben d’entendre. I ells continuen a la seva. Per això ahir, Rajoy va llogar un avió de 10000€ per hora de vol per arribar a temps a la plaça de bous de València. Perquè no es pensava que avui qualsevol pot veure fotografies de l’interior de l’aparell.
De la mateixa manera que Rita Barbera, o Esperanza Aguirre, o Alberto Fabra, només per esmentar-ne tres, ara es volen fer passar per víctimes d’una campanya de desprestigi. Perquè no entenen que no estan en les mateixes condicions que deu anys enrere. Ara, qualsevol cosa que diguen es pot contrastar, comprovar i publicar el resultat d’aquestes investigacions en molt poc temps. I fer-ho arribar a tot el món. I no em referisc a tot el país. Vull dir a tot el món. Si ara, per exemple, Esperanza Aguirre afirma que algú ha filtrat la seva declaració de la renda, aquesta notícia, en deu segons ja la poden haver recollida totes aquelles persones a les quals els puga interessar, tant si estan a Madrid com a Sydney. El problema no és qui l’ha filtrada; és que guanya molt més del que volia fer-nos creure. Això, sense parlar de les subvencions o els “assessoraments” del seu marit.
Però ells no en saben més. Van aprendre el que saben fa molts anys i no s’han preparat per al futur que ja és present. I ara no entenen el que els passa.
Però fixeu-vos. A tots ells, els passa el mateix. Rita Barberà du vint-i-quatre anys d’alcaldessa. El PP en duu vint manant ininterrompudament al País Valencià. Els mateixos que a la Comunidad de Madrid.
I s’han pensat que això els duraria per sempre. No s’han adonat del pas del temps. I han arribat a ignorar que el temps tot ho madura. I ara són vells. Si us fixeu, totes les seves imatges estan retocades. I s’endevina el tiny als cabells. I les arrugues, que es pretenen dissimular amb el Fotoshop. Però sobre totes les coses, s’endevina la vellesa del discurs, dels arguments, de les promeses. Dels intents de fer por o de calumniar.
Són vells i ni això saben. S’han fet vells manant-nos, furtant-nos recursos, diners, escoles i sanitat. Apropiant-se de les institucions com si fóren sa casa. I fent i desfent sense donar comptes a ningú. I ara, de sobte, s’adonen que els resten hores, i poques, d’estar en el càrrec. I ni tan sols saben què han fet aquesta vegada diferent. Per què aquesta vegada aniran al carrer i totes les altres no. No ho saben i no ho entenen.
Però és que, en realitat, el que passa és el mateix que els passa als olis insaturats. Que, lentament, especialment en contacte amb l’oxigen de l’aire es van oxidant. Transformant-se en altres composts. I adquireixen el sabor d’aquests nous composts. Fan gust (i olor) de ranci.
I ara, molts candidats, especialment els del PP, fan olor de ranci. Com les seves propostes. Com les seves iniciatives. Per esmentar-ne només una, la llei que anomena a Mariano Rajoy Bomber major del Regne en cas d’”amenaça” al susdit regne. A ell, que és el capitost incapaç de comparèixer a una simple roda de premsa. I que no reconeixeria una declaració de guerra si, senzillament, estigués redactada en anglès. I que no dubta en llogar el jet caríssim per anar a València al temps que ens retalla prestacions sanitàries, escoles i sous.
Doncs això. I ara em direu: què es fa, amb l’oli que es fa ranci? Doncs és senzill. Normalment, es fa sabó. També es pot fer biocombustible. El que ja no es fa, ja no es pot fer, és fer-lo servir per amanir un bon plat.
Evidentment, molt poca gent sembla disposada a deixar el seu futur més proper, el del seu poble o ciutat, el de la seva comunitat autònoma o País, en mans d’aquests “rancis” que ja han demostrat a bastament de què són capaços. I també de què no ho són.
Per això se n’hauran d’anar a casa. I deixar pas a l’oli de la collita nova.
Recordeu que estem a menys de dues hores del final de la campanya electoral. El diumenge a la nit, caldrà somriure. Estrenarem la marraixa de l’oli nou. I a la primavera, que és quan el camp està més bonic.
Però per a que tot això siga realitat, cal que no us equivoqueu de papereta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!