Des de la Plana

Després d’aquests dies tan frenètics, tots carregats de promeses, de mentides, de mitges veritats, d’excuses, de retrets i de veritables actuacions humorístiques, ara ens hem guanyat uns dies, pocs però uns pocs, de calma i serenitat. Però alerta; calma i serenitat no vol dir deixar d’exigir allò que pensem que és just als nous governants.

Malgrat tots els esforços que han fet, els qui ens administraven més de prop, han acabat de seure a les poltrones. I ara és l’hora de fer net.

Crec, de fet n’estic segur, que una de les coses més necessàries per a la salut democràtica, econòmica i social del nostre Poble, és demanar responsabilitats. I quan parle de responsabilitats, no em referisc només a que aquells que siguen culpables d’haver “posat la mà a la caixa de tots” demanen perdó. Això del perdó està molt bé, però no té massa conseqüències pràctiques. Encara recorde jo el Rei que hi havia quan, després d’eixir de l’hospital (que paguem tots) per recuperar-se d’una fractura que s’havia fet mentre caçava elefants en companyies dubtoses, al temps que el seu poble estava passant gana va dir allò de:

“Lo siento mucho. No volverá a suceder”.

I encara tenim a la filla, al gendre, a l’altra filla, al fill i a la nora empastifats i encara és l’hora que ningú haja assumit res ni, molt menys encara, haja tornat un sol euro públic dels que ha malbaratat.

De manera que no. El que jo demane és tota una altra cosa.

Jo, el que demane és que tots els corruptes, i per descomptat els corruptors, retornen als seus propietaris, a les arques públiques, tot allò que han robat. Fins el darrer euro. I amb interessos. Els vigents. No demane més. I em referesc, als qui han malbaratat diners que sabien que no es podien recuperar en obres estúpides i cares: quilòmetres i quilòmetres d’AVE que mai poden ser rendibles, infraestructures contra tot criteri, com el CASTOR, les Ciutats de les Coses, els aeroports…

També els qui van deixar alegrement uns diners públics a uns bancs en fallida i que aquests, en lloc de retornar-los, ara es permeten repartir dividends als seus accionistes (que, dit siga entre nosaltres, són uns morts de fam, perquè tindre accions d’entitats fallides rescatades amb diners públics, ja em direu quin capital és). No, no. Ja repartiran dividends quan hagen tornat el que els varem deixar. Abans, de cap manera.

O als qui es van embutxacar, senzillament, els diners a base de sobres, comissions, bosses, regals, viatges o targetes sense fons.

Tots aquests personatges, tot, siguen qui siguen, que retornen a les arques públiques tot allò que ens han furtat.

I, mentre no ho facen, se’ls pot tindre tancats a qualsevol presó, comunicada i sense fiança. Sense termini. En allò que un cert ministre de l’Interior va definir com “cadena perpètua resvisable”. Quan hagen retornat el que ens han robat, podran eixir. Abans no. De cap manera. Per cap motiu, ni humanitari, de cap tipus.

Direu de mi que soc venjatiu. De cap manera.

Pense, ara que els qui eren a dalt ja no hi són, en aquells que ho han perdut tot, per culpa d’aquesta colla de lladres sense vergonya. Els qui han perdut la feina, l’empresa, la casa, la salut, els qui han vist marxar als fills per buscar-se una vida millor fora i ara ja saben que molts d’ells mai tornaran. I també, en aquella gent que va veure com li havien estafat els estalvis de tota una vida i després els deien que això “són negocis”.

I també pense en aquells que van arribar a perdre la vida, per no poder suportar veure’s al carrer, sense res i amb fills menuts. O en els dependents que es van morir perquè les administracions teníem milers de milions per malbaratar en armament inútil, car i estúpid però no els podien garantir una mínima atenció.

En aquest darrer cas, propose una variació. Aquells corruptes que siguen considerats culpables d’alguna mort, pense que són ells mateixos, però de manera pública, els qui haurien de triar quina és la pena que s’autoimposen. Només per veure de què són capaços, per allò tan fals del que s’han omplert la boca quan no la tenien plena afartant-se: “del gran amor a la patria”. A veure com en són, de patriotes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!