Des de la Plana

Aquests darrers dies tothom promet. I fa afirmacions solemnes. Fins i tot, et fan regals; normalment, de poc valor. Un globet per als xiquets, una enganxina, un prospecte amb la propaganda o un resum d’un programa electoral… I també, al menys des d’alguns partits, es procura fer por.

Concretament, des del PP es vol fer por. I les afirmacions són de la mida de:

Estem eixint de la crisi.

Però és que ells mai han entrat, en la crisi. Fins i tot en els pitjors moments, continuaven repartint-se diners negres sense cap vergonya. És més, Ho feien al mateix temps que rebaixaven els sous als treballadors. O que privatitzaven (ells en diuen externalitzar) els serveis públics. Que vol dir regalar-los als amics a canvi d’una comissió per a ells com a persones. No vol dir res més que això.

S’esta creant “empleo”. Ells, com no saber parlar res més que castellà, de l’ocupació en diuen així: “empleo”. I fins i tot és cert. El problema és que abans de la crisi, fa, per exemple deu anys, un mileurista era una persona que “només” cobrava mil euros al mes. Ara, un mileurista seria un privilegiat. Amb cinc-cents, ja en té més que prou.

En canvi, els serveis bàsics no han baixat de preu. L’electricitat s’ha apujat quasi al doble. Igual que el gas. Però és que els propietaris de les empreses que administren aquests recursos són els qui han donat els diners als “governants” per tal de poder fer i desfer al seu antull. És normal, que hagem de pagar més pel mateix. Ells han de guanyar per a ells i per a mantindre als ex-polítics ara reconvertits en “assessors”.

D’això no se’n diu eixir de la crisi. se’n diu haver d’acceptar el que hi ha o morir-se de fam. O haver-se’n d’anar fora, que és el que ha fet molta gent.

L’Estat del Benestar no es pot sostindre.

Evidentment, si l’administra gent com aquesta, ni l’estat del Benestar ni una fàbrica de bitllets. Duen anys furtant sense treva i encara diuen que volen continuar.

D’altra banda, si l’Estat no pot ser del Benestar, només pot ser del “No estar” o del “malestar”. En qualsevol dels dos casos, en el primer per inútil i en els segon perquè seria pitjor que no tindre res, l’Estat es podria tancar. Però del tot.

I també volen fer por:

Si governen les esquerres anirem a la ruïna.

Aquesta frase, tan curta com és, i té dues falsetats:D’una banda, es defineix al PSOE o fins i tot a Podemos, com a “esquerra”. I no. Cal recordar que el PSOE, sempre que ha segut menester, s’ha posat d’acord amb el PP. En particular, quan d’això en depenia algun desavantatge per als valencians o els catalans. En qüestions de llengua, en qüestions de senyes d’identitat, en mantindre un espoli sistemàtic cap a la resta de l’Estat que dura des de temps immemorial, en deixar-nos sense les infraestructures que ens fan falta (com l’eix mediterrani), mentre a la resta de l’Estat es fan grans obres que no serveixen per a res i que al capdavall paguem nosaltres (autopistes buides i duplicades, línies d’AVE impossibles de rendibilitzar, estacions d’AVE on baixen menys de cent persones l’any, ponts que no duen enlloc…). I, de moment, i ja queda poca campanya, ni uns ni altres han dit res concret, sobre què es podrà fer amb aquesta situació.

I la segona falsetat. Si guanyen uns altres, per exemple Compromís, anirem a la ruïna. Això vol dir que ens hem d’oblidar dels desnonats, aturats, empreses tancades, centres d’investigació tancats, escoles tancades, hospitals privatitzats sense vergonya, retallades en els sous, suïcidis per no poder resistir el trauma de veure’s al carrer després d’haver pagat per un pis el que mai ha valgut, els estafats amb les preferents, els avis que s’han quedat sense estalvis, els dependents que s’han mort sense arribar a percebre el que marcava la llei que els pertocava…

I tot això, tot, ha passat mentre manaven les dretes. Perquè per molt que el PP vulga fer creure que és de centre, no ho és. El centre, senzillament, és el punt mig entre dos altres. I si aquests, fins ara eren el PSOE i el PP, estem parlant del centre entre la dreta i l’extrema dreta.

Recordeu que ser d’esquerres és estar a favor de la cultura (no apujar l’IVA cultural fins convertir-lo en el més car d’Europa). I a favor del coneixement (i no tancar escoles i centres d’investigació punters. I afavorir la indústria pròpia (i no obligar-la a desaparèixer, ofegada per una manca d’infraestructures, imposts elevats i manca de recolzament en I+D+i). I mirar cap endavant sempre (i no enyorar els temps en els quals només hi havia un que manava i la resta que obeïen. Aquest model, a llarg termini, sempre és insostenible, però a l’Estat Espanyol, sempre ho ha segut especialment).

Així que ara que arriba l’hora de votar, podeu seguir la màxima d’un gran físic. Albert Einstein. En certa ocasió, va explicar a la seva audiència:

“Si vostès volen obtindre un resultat diferent del que duen obtenint en els darrers experiments, caldrà que facen l’experiment d’una altra manera. O que en facen un de diferent”.

Doncs això. Si vostès tornen a votar el que hi havia, no esperen que la cosa canvie. De vostès depèn. I el diumenge, tothom a votar. No s’hi val a deixar que els altres facen la nostra feina. Cadascú hem de fer la nostra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!