Des de la Plana

Sembla que tot s’ensorra. I a la vegada. Igual que amb els grans terratrèmols. Tot allò que pareixia immutable i etern, de sobte tremola i cau al terra esmicolat.

Qui s’anava a pensar fa només tres anys, que s’ensorrarien a la vegada el PP, el PSOE, i els seus recanvis orquestrats? (Unión, progreso y democràcia d’una banda i Podemos de l’altra). Ni tampoc que la “febrada” independentista de Catalunya es mantingués ara molt més ferma i decidida que tres anys enrere? O que el propi Rei hagués hagut d’abdicar empastifat fins el coll d’assumptes foscs amb diners, faldilles, caceres i situacions més que compromeses?

Segurament, ningú. Però ha passat. I encara en passaran més de coses. Especialment interessant em resulta la situació al País Valencià. Ací, on semblava que el poder del PP era infinit, només amb la possibilitat d’un canvi a un PSOE que pareixia (i encara ho sembla) decidit a no fer mai res políticament incorrecte. Ací, que ens han trepitjat la llengua, la dignitat, ens han tancat la televisió pròpia a partir de l’instant en que no l’han poguda mantindre segrestada, on parlar valencià ja resulta poc menys que un delicte, on s’ha pretés que els nostres fills estudien xinés abans que la llengua que parlen a sa casa. Ací, on devem tindre el rècord mundial en casos de corrupció per metre quadrat. On encara paguem diners a l’Estat malgrat que som un país pobre i espoliat sistemàticament des de fa segles.

Doncs ara, senyors, em fa l’efecte que ací també està canviant la situació. I del tot. Malgrat les enquestes publicades, que encara pronostiquen uns resultats molt bons per al PP, malgrat la irrupció de Podemos, que venia decidit a fer desaparèixer un Compromís que es manté en alça imparable, malgrat que totes les places i mercats es veuen envaïdes per paradetes de color taronja que reparteixen globus del mateix color amb el lema “Ciudadanos”, sembla que no podrà ser. Que aquesta vegada, l’”establisment” que fa anys que ens roba, ens insulta, ens maltracta i encara aconseguia que els tornarem a votar, anirà al carrer.

D’altra manera no s’entén que tot un personatge (pot ser el darrer de veritat que queda) com Rita Barberà admeta en públic que no tornarà a guanyar i demane un pacte amb qui siga. O que Alfonso Rus (un personatge que ha arribat a ser tan poderós com poc recomanable) ara estiga contra les cordes en descobrir-se que no és més que un vulgar lladregot inculte. I que des de Gènova (ells diuen Gènova com si digueren Déu Pare) s’ordene la seva immediata defenestració, mentre Alberto Fabra encara dubta què fer amb ell.

Sí, senyors. El terratrèmol és tan intens que s’ensorraran moltes coses. I canviarà tot perquè no pot ser de cap altra manera. Per exemple:

Imagineu-vos institucions aparentment venerables que han segut governades i presidides per personatges com:

Diputació de Castelló – Carlos Fabra

Diputació de València – Alfonso Rus

Generalitat Valenciana – Francisco Camps, Eduardo Zaplana o Alberto Fabra.

Diputació d’Alacant – José Joaquin Ripoll.

Ajuntament de València – Rita Barberà.

Ajuntament d’Alacant – Sonia Castedo.

Només per esmentar-ne mitja dotzena. No us pareix que si aquesta mena d’institucions han pogut ser governades amb impunitat per persones com aquestes i ara permetem que tot continue igual, totes aquestes institucions poden senzillament desaparèixer? Al capdavall, és el que li ha passat a Bancaixa – José Luís Olivas o a la CAM – Modesto Crespo o Roberto López Abad.

Doncs això. Agafeu bona plaça, que el primer acte de l’ensorrament és el proper vint-i-quatre. Tres setmanes, resten.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!