Des de la Plana

Hi ha un concepte que fa anys que m’interessa. El de Cultura. I més concretament, el de “persona culta”. Concretament, quan anem al Diccionari Manual de la Llengua Catalana (Vox-Larousse), si cerquem “culte”, ens diu, com a segona accepció (la primera es refereix al culte com a cerimònia de reverència o adoració):

Que té molta educació, coneixements i cultura gràcies a haver desenvolupat les seves facultats intel·lectuals amb la lectura, l’estudi i el treball.

Per tant, caldrà anar a “cultura”. El mateix diccionari, ens ho aclareix:

1  Conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums que caracteritzen un poble, un territori, etc: la cultura catalana; una obra sobre la cultura europea.
2  Conjunt de coneixements i idees obtinguts gràcies al desenvolupament de les facultats intel·lectuals amb la lectura, l’estudi i el treball: els viatges i l’experiència ajuden a ampliar la cultura de les persones.

El que a mi em preocupa és que, cada vegada que algú esmenta la cultura, considera que la cultura és això i només això. De les ciències, mai se’n diu res. Fins i tot, quan he tractat de matisar que la Ciència també és cultura, moltes persones m’ho han tractat de desmentir. Fins i tot dins de l’àmbit docent. Sense cap argument, però amb vehemència.

I jo el que vull reivindicar és que el nostre poble cada vegada pateix més i més incultura científica. I això em sembla molt greu. Al capdavall, la societat en la qual vivim depèn absolutament de les ciències. Per exemple:

Sense la Física, no tindríem ni navegadors, ni dispositius de telefonia mòbil ni ordinadors de cap mena ni cap mitjà per a previndre el temps amb dies d’antelació. Imagineu com ens aniria només sense aquests avenços. Per no parlar dels nous tractaments per a malalties greus o dels encara mes espectaculars nous mètodes diagnòstics no invasius (des de les radiografies, fins a les tomografies de RMN, o d’emissió de positrons o les gammagrafies). Des de les operacions de despreniment de retina fins les correccions d’astigmatisme en només una sessió.

Sense la Química no disposaríem dels medicaments gràcies als quals guarim les nostres malalties, per no parlar de les fibres artificials que ens vesteixen (i sense les quals ens podríem canviar de roba una vegada al mes com a molt), dels plàstics que ens permeten disposar de cinc collites cada any. Ni tampoc dels nous materials que semblen tindre propietats màgiques i que ens permeten, des de disposar de pantalles tàctils fins a disposar de pròtesis ceràmiques per a corregir fractures òssies.

Sense la Biologia i la Bioquímica, per exemple, encara no sabríem quins són els mecanismes dels quals es valen els bacteris o els virus per afectar i malmetre la nostra salut.

I sense les Matemàtiques mai podríem estar segurs que algunes de les nostres afirmacions són absolutament certes (d’això en diem teoremes).

Per esdevindre un científic cal una formació dura i difícil. I cal una actitud, també. Perquè moltes vegades, la Ciència es basa en teories. I una teoria no es res més que una construcció mental per explicar la realitat observada. Ha de permetre explicar el que s’observa i fer prediccions encertades. Cada vegada que els fets observats contradiuen una teoria, aquesta s’ha de modificar (si és possible) per tal d’explicar-los, o s’ha de desestimar. Mai es pot adaptar la realitat a qualsevol teoria científica.

De la mateixa manera, qualsevol experiment que haja fet qualsevol científic, per tal que els seus resultats siguen reconeguts, ha de ser reproduïble. Per tal, els científics, contràriament a la imatge que molta gent té d’ells, són persones molt disposades a dialogar i a modificar els seus punts de vista. Això sí. Sempre i quan els arguments d’aquell amb qui discuteixen estiguen ben fonamentats.

I un problema que jo he detectat des de ja fa molts anys a casa nostra, és un cert menyspreu per la Ciència en tal que Cultura. Es considera que una persona no és culta si no sap qui és Ausiàs March, o Cervantes, o Mario Vargas Llosa. En canvi si una persona no sap qui és Schrödinger, o Alan Touring, o Lavoisier o Faraday, es tendeix a perdonar amb molta facilitat.

El que jo defense no és que es substituesquen aquests noms pels anteriors, sinó que qualsevol estudiant, en acabar per exemple el batxillerat, sàpiga quins són els uns i també els altres. Que quede clar.

I el problema és, ho torne a repetir, que la nostra societat depèn absolutament de les ciències per a la seva supervivència. I tindre una població que no en sap només pot suposar problemes. Problemes greus. D’una banda, perquè la manca de científics ens obligarà a comprar patents de nous avenços tecnològics fora. No és el mateix comprar i prou que comprar i vendre, que és el que passaria si s’investigués prou ací. I d’altra banda, perquè d’aquest desconeixement sempre hi ha qui se n’aprofita. És el que passa amb les pseudociències, que aprofiten la credulitat i la poca formació de les persones per tal de fer negoci. Un bon exemple serien els endevinadors del futur que sempre saben què et convé, però són sistemàticament incapaços d’endevinar quin serà el número de la Grossa de Nadal abans que surti.

I, al capdavall, formar un científic no és fàcil, però donar una bona formació científica de base a tots els alumnes sí que ho és. N’hi hauria prou amb la voluntat política. I, juntament amb aquesta, amb la dotació econòmica. Malauradament, després de sis o set reformes educatives en els darrers quaranta anys, la propera, la LOMCE, tampoc no sembla anar per aquest camí.

En qualsevol cas, jo ja em donaria per satisfet si la major part d’aquelles persones que es declaren “de lletres” ales quals jo conec, mostraren una mica més d’interès per qualsevol disciplina científica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!