Des de la Plana

Josep Usó

20 de desembre de 2014
0 comentaris

Una opinió.

thumb_474__4

Avui m’he assabentat que el senyor Junqueras ha dit que li ha ofert al senyor Mas la Presidència de la Generalitat per als propers divuit mesos en el cas que Convergència no guanye les eleccions “plebiscitàries”. Després ha insistit en que ERC ha fet molt “gestos” i que ara  n’ha de fer el senyor Mas, i etc. etc.

 

Al meu parer, com a persona que tan sols pretén donar una modesta opinió, no es tracta de “gestos” ni de “generositats” una vegada s’haja guanyat la Independència. Jo crec que es tracta precisament d’això. De guanyar la Independència. I per aconseguir-ho, més enllà de les diferències que hi ha d’haver entre els diferents polítics (persones o partits), cal tindre clar que ara només hi ha una cosa important. Arribar a la Independència. El temps no juga a favor de Catalunya. Ho fa a favor d’Espanya. Que, si se li dona temps per refer-se de l’impacte que li suposa la posició del Poble de Catalunya, es refarà. I tot resultarà més difícil del que ja és.

 

No es tracta de qui és el President els propers divuit mesos. Ni tampoc de quin partit té més o menys escons. Disculpeu-me si semble poc respectuós, però aquesta qüestió em sembla irrellevant, ara mateix. Em sembla tan banal com magnificar la persona que ocupava el vèrtex de la V de l’onze de setembre. No tindria cap importància sense els altres milers i milers. Sola, no és ningú.

 

Ara es tracta, només, d’arribar a la Independència. Si no s’hi arriba, no  quedarà res de res. Més endavant, a partir de l’endemà, els partits polítics d’abans, segurament ja no valdran. Caldrà, segurament, crear-ne de nous. I, en gran mesura, el mateix s’haurà de fer amb els polítics (les persones). Probablement, molts dels qui aconseguisquen la Independència de Catalunya, no tinguen cap càrrec de rellevància després. Davant del que es juga ara mateix, els interessos personals o de partit són molt petits per a ser considerats importants.

 

També cal recordar als polítics de partit que fins ací no han arribat ells. Aquestes “negociacions” que ara duen ells amb tan pocs resultats de profít, les poden tindre gràcies a l’esforç, la il·lusió i la feina de la gent. Si per ells fóra, estaríem igual que vint anys enrere. Els partits polítics van darrere de la gent. I ara mateix, amb la seva aturada que, des de fora sembla només motivada per interessos tan ridículs com ara “quin càrrec tindré jo” o “jo vull que tu em reconegues la meva importància per damunt de tot”, per exemple, la gent sembla que s’està empipant.

 

N’estic segur que el Poble no es quedarà quiet esperant que aquests “divismes” puguen arribar a ensorrar el que tant esforç ha costat a tanta gent.

 

Però també n’estic segur que el senyor Junqueras, de qui em consta que és un magnífic professor universitari, és molt intel·ligent. Com a mínim prou com per adonar-se del fet, evident però absolutament cert, que no hi ha ningú imprescindible. Ningú. I menys, en un procés com el català. Fixeu-vos, si no, en el fet que ha avançat malgrat tots aquells que s’han quedat pel camí. I seguirà endavant, encara que els qui ara tenen alguna mena de càrrec hagen de fer-se a un costat o senzillament desaparèixer de l’escena.

 

El que no podran fer aquells  que ara no siguen capaços d’arribar a un acord, a qualsevol acord, els incloga o no a ells mateixos, es demanar res a ningú el dia de demà. El seu temps, haurà passat per sempre. Està passant, ara mateix i molt de pressa. Ho torne a dir. Els gestos no són res. El que el Poble vol, és un acord.

 

Però ho he dit abans i ho repetiré ara. Estic segur de la intel·ligència del senyor Junqueras, del senyor Mas i dels seus equips. De manera que totes aquestes reflexions que jo em faig ací, sé que ells ja les tenen més clares que jo mateix. Per tant, sé del cert que veuré l’acord. I de pressa. Perquè jo, com tants i tants altres, també tinc pressa. La situació al País Valencià ja és prou dura com per a poder-nos permetre que el Principat acabe també ensorrant-se. No em puc imaginar una decepció tan grossa. I menys, per culpa d’unes persones de les què estic segur de la seva vàlua. No pot ser, això.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!