Estic impressionat i orgullós pel sentit d’Estat que està demostrant el Poble de Catalunya. Avui, tot just a tres setmanes de la cita electoral del 9-N, l’ANC i Omnium Cultural, dues organitzcions alienes a les estructures dels partits polítics, han donat el seu suport a la Consulta. I ho han fet, tal i com era previsible, a condició que, si el resultat és el que es preveu que serà, altíssima participació i una gran majoria del Sí-Sí, immediatament després es convoquen unes eleccions per tal què el nou Parlament proclame la Independència. Això i que es mantinga la unitat dels partits polítics.
I aquesta proposta és admirable. Com ho és la gran afluència de persones a la Plaça de Catalunya, aquest diumenge. Per esvair qualsevol dubte. I fa que em senta orgullós d’una gent de tota condició, procedència i ideologia que s’ha pogut posar d’acord per a un objectiu gran. Molt gran. Aquest és un gran triomf de la Societat Civil Catalana. I això, que voleu que us diga, m’agrada i molt.
També estic satisfet de l’alçada de mires dels partits polítics catalans. Perquè tot i el trencadís del dilluns passat, abans que aquesta Societat Civil els ho demanés, ja han sabut recomposar ponts de diàleg i han tornat a una unitat d’acció que, de ben segur, ara augmentarà.
I també estic content per dos motius més:
En primer lloc, perquè ara mateix no hi ha més posició davant del procés cap a la Independència que a favor o en contra. Qualsevol intent de mantindre ambigüitats està condemnada al fracàs. I aquests dies hem pogut veure com alguns “polítics professionals” anteposaven el “seu futur personal” al del seu País. Evidentment, aquesta postura era molt previsible en personatges com ara Duran i Lleida, que fa molts i molts anys que només es representa a ell mateix. Però veure com altres han coincidit amb ell ha segut un plaer. Com diuen al meu poble, “quan més clar, més amics”. I també ha segut molt d’agrair que des del seus propis partits, IC, s’alcen veus autoritzades desqualificant directament actituds que em semblen mols pobres d’esperit. És bonic demanar valors i austeritat i fermesa i solidaritat als altres, però encara és més bonic mantenir aquestes demandes per a un mateix.
Ha segut un autèntic plaer veure com la nit del dilluns els representants de les CUP no es van alçar de la taula. Disposar de persones joves, preparades, amb empenta i amb aquest sentit d’Estat és un luxe per a qualsevol país. Imagineu-vos si és el meu.
I també veure com, des del dimarts, es plantegen, o sembla que es negocien, candidatures conjuntes, de consens, entre tots els partits catalanistes. Amb persones alienes, fins i tot. Personalitats destacades, en diuen. I d’aquests, afortunadament, Catalunya també en té un bon munt. Tot això em fa ser optimista de cara al nou de novembre. Que, per cert, ja només queden vint-i-un dies. Tres setmanes justes.
I l’altre motiu que tinc per a estar content, és que l’Estat espanyol, a tres setmanes de la Consulta, sembla més desorientat que mai. La darrera setmana ha hagut de suportar no poder vendre tot el deute públic que ha posat a la venda, que justament avui tingués manifestacions a les Canàries demanant que s’aturen unes prospeccions petrolieres que ningú sembla voler (les inundacions igual els han salvat la cara, al menys als telenotícies), la continuació de l’escàndol de les targetes opaques de Bankia (pot ser el problema és que tothom sabem què és una targeta de crèdit) i que el procés cap a la Independència de Catalunya segueix endavant com si res. Portades com la de Joan Herrera al País no l’han afectat gens ni mica. Només, segurament, al propi Joan Herrera. Això, sense comptar els duríssims articles dedicats des de la més important premsa internacional.
Així que estem on estàvem. El que toca el proper nou de novembre és anar a votar massivament. Aquest és el gest que el món sembla estar esperant per prendre una decisió definitiva. I el fet que un moment tan transcendental, històric, únic, depenga de la gent. De les persones normal i corrents, com ara jo mateix, em sembla fantàstic. Quasi tant com tindre el privilegi de poder-ho viure en directe. Després de tres-cents anys d’espera (en el cas del País Valencià, tres-cents set).
Els representants de l’Estat Espanyol per la seva banda, semblen estar en fora de joc. Tant, que en els seus propis informatius, han passat de parlar de “separatisme” a “independència”. Igual és que ho comencen a tindre coll avall…