Des de la Plana

Josep Usó

22 de juliol de 2014
2 comentaris

La guerra d’Israel

1405798560_183803_1405798671_noticia_normal

Una altra vegada, Israel està en guerra. Sembla que els habitants d’aquella terra estan condemnats a no gaudir mai de pau.

L’enèssima guerra entre israelis i palestins es desenvolupa segons un guió que sembla conegut per tothom i del qual ningú en fem, a l’hora de la veritat, gaire cas. Els palestins llencen coets, els israeseualians llencen una represàlia ferotge i, finalment, l’exèrcit envaeix la franja de Gaza (un territori menut, aïllat i superpoblat) amb tota mena d’armament pesant.

Pel camí, les barbaritats que vulgueu. El soldat que penja la foto de la  mira telescòpica apuntant a un xiquet que, a més, està d’esquena. La diputada que demana públicament que es mate totes les mares palestines per tal que no puguen seguir tenint fills. Els coets de Hamàs que continuen caient per tot arreu, les condemnes buides de tota mena de països, organitzacions internacionals, etc. etc. I el nombre de morts que augmenta sense descans. I les imatges escruixidores.

A mi, sempre em preocupa la gent. No els soldats, els milicians, els militars, els estrategues de tota mena, els instigadors, els qui animen la gent a anar al martiri… Tots aquests no em preocupen. Al capdavall, son els que jo considere incivils (duen pistola) per contraposició als civils (els qui no en duen).

I, en aquesta guerra, com en tantes altres, probablement en totes, els civils son els qui s’emporten la pitjor part. Perquè més enllà de la imatge esfereïdora de la mare plorant al fill mort, o al germà, o al marit, aquests civils sempre son ignorats. I no només els palestins. Segur que a l’altra banda, també hi ha gent espantada per la caiguda d’uns coets que, cada any que passa, són més potents, més precisos i més difícils d’aturar.

Malauradament, sempre troben, uns i altres, veus “amigues” que els conviden a venjar-se, a tornar la ofensa si és pot multiplicada per deu. O per cent o per mil. Però poques disposades a  negociar una eixida pacífica. Com sempre, al qui proposa el diàleg com a solució, és al primer que estan tots disposats a sacrificar. Però és que, al capdavall, les guerres sempre son un negoci. Brut i repugnant, però negoci. I, en general, els qui s’enriqueixen, estan ben lluny dels combats.

Tant de bo, en algun moment, a una banda i altra d’aquest malson que és ara mateix Israel, es puguen imposar les veus assenyades que segur que hi són. Molt em teme, però, que els negociants de la mort faran el possible per impedir-ho. Mentre, els civils seguiran patint, morint i esperant que, un dia o altre, puguen viure en pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!