“Reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de las consecuencias de violarla. Ninguna infracción debe quedar impune y ninguna sentencia puede ser desacatada.”
Això ho diuen des del país que indulta a tort i a dret sense escrúpols a tots aquells que li ve bé. Des del país on el rei ha hagut d’abdicar perquè ja no podia resistir el doll de corrupció, amb la filla imputada, ell i el fill (l’actual rei) sota sospita, amb unes reformes en dissabte la nit de la constitució i on els membres del govern cobren sobres en negre, es prova i no passa res.
Des del país on per a jutjar als membres d’una banda de nazis han calgut deu anys de pressió popular. I huit per aconseguir reobrir el cas del vergonyós i del·lictiu (presumptament) accident del metro de València. I així, no pararíem.
I es permeten parlar de derechos míticos de un pueblo, ells, que defensen uns mites tan abstrusos com la “Reconquista” o la eixida de Colom des del “Puerto de Palos de Moguer” (on mai ha hagut cap port.
Tot el manifest sembla amarat de fel, agre. Rancuniós.
Però pense que no és això. És l’únic que pot ser. Por.
Si us fixeu en els personatges que signen al capdavant, els més insignes entre els insignes, trobareu a Albert Boadella, Jon Juaristi, Arturo Pérez Reverte o Mario Vargas Llosa, a més de Fernando Savater, José Luís Garci o José Maria Fidalgo.
I em direu: Por de què? És fàcil. Penseu en les seues activitats professionals. Ara, imagineu que s’hagen de guanyar la vida en un mon sense subvencions, directes o indirectes, sense prebendes. Seguiu pensant. Sense els diners que Espanya manlleva dia rere dia a Catalunya, el País Valencià o les Illes, no rebrien cap subvenció. De cap manera. I serien pobres. No només d’esperit, sinó també pobres d’espardenya esgarrada i fam. Com els milers de compatriotes seus que han de remenar els contenidors de les escombraries o se n’han d’anar lluny per tractar de sobreviure.
Tanta intel.lectualitat, tanta solidaritat, tanta comprensió, igualtat i demés mentides i d’això no han dit ni “mu”.
Més que intel.lectuals, panxacontents satisfets mentre els rage la mamella.
Dels intel.lectuals del segon manifest, lamente el meu desconeixement. La major part, no els conec de res. Com suupose que els passa a ells amb mi; però jo no em considere intel.lectual. Només aspite a persona habitant d’un país normal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
porto ja uns dies negatiu, i tota aquesta patuleia de signants de manifestos no m’ajuden a veure el món millor. Dels primers no cal ni parlar-ne però dels segons, cal dir-ho, volen el mateix però jugant el paper de poli bo. Ara han descobert el paradís federal i ja saben com ens hem d’organitzar per viure feliços, però fins ara on eren?.
Quan Endesa era millor alemanya que catalana no van dir res, quan les retallades a l’Estatut van callar, quan en Montilla repetia un dia rere altre que a Catalunya hi havia desafecció – que es feia pesat, l’home – giraven el cap per a no escoltar, quan en Guerra es burlava dels catalans amb el seu ribot, quan la ultradreta espanyolera feia el que volia a València, quan el País Valencià era robat a mans plenes pels seus governants, tots aquests prohomes no deien res. Quan els ciutadans han dit que l’estat no els satisfà no han volgut escoltar. Però ara, ai!, ara sí que “España se rompe”, ara sí que cal mobilitzar-se. Tots volen el mateix, però uns són cavernícoles i els altres fan servir un dircurs més dissimulat.
Antes roja que rota, i si cal encara més, antes federal que rota.
En pocs dies vacances per a desconnectar d’aquesta gentussa i també en breu un país lliure per a poder oblidar-los, quin gust.
PS: el manifest de Suárez, Sanchez-dragó, boadella i companyia és pura escenografia. Còmica.
També hi van signar en “Grouxo Marx” (“filosofo”) i en “Perico de los Palotes” (“cura aspirante a Papa”).
Ah! (m’oblidava), i un tal “Artur Mas” (aquest, sense ofici ni benefici explicit).
Molt d’acord amb el seu apunt.
Atentament
I com Vargas, el dispar Boadella pràcticament ignorat. I així la resta.