Però el que jo volia saber és què pot aportar aquest senyor a un partit com el PSOE que ja fa anys que no té cap mena de discurs polític. S’omplen la boca de “progrés”, de “democràcia”, de “federalisme”, “d’esquerra”, de “solidaritat” i de coses així, però a l’hora de la veritat, fan el que han de fer. És a dir. Pacten, sense cap mena de vergonya amb el PP (l’altra cara de la moneda de l’espanyolisme més ranci) per a les qüestions fonamentals.
A tall d’exemple:
1.- Son republicans, però ja els està bé la monarquia franquista que paguem els de sempre.
2.- Ja els sembla bé votar coses sense importància, com si ara ha de ser ell o un altre el primer secretari del partit, però estan completament en contra que els catalans voten si volen ser o no espanyols.
3.- El capitalisme salvatge és dolent, però és l’únic que ens pot treure de la crisi/estafa en la qual ell mateix ens ha enfonsat. Cal tindre paciència i creure (tindre fe) en els “mercats”
I, en aquestes tres qüestions, que a mi em semblen importants i clarificadores de quin és el veritable tarannà democràtic i progressista del personatge, l’home ja s’ha definit. Que les coses continuen com estan, que del que hem de parlar és dels problemes “que realment interessen als espanyols”. I ací torna a repetir tots els tòpics buits que he esmentat més amunt entre cometes. Des de “progrés” fins al final. El que no fa, és dir quins son, aquests problemes.
A més, planteja el futur com si tan sols estigués ell (representant del PSOE) i els “altres” (el PP). Dit d’altra manera. En la “seua” idea d’Espanya, només caben ells dos. La resta no pot existir, perquè en cas contrari, esdevindria “ingovernable”.
Quan ell diu “ingovernable” vol dir que si en son dos, es poden posar d’acord i a la gent que la bomben. Literalment. Però si en son més de dos, això no és matemàticament possible. I per tant, caldria comptar amb la població. I això és el que ni ell ni l’altre (el del PP) volen. De cap manera. Quan jo estudiava d’això en dien “despotisme il·lustrat”, però ara, veient el nivell intel·lectual d’alguns governants, jo llevaria l’adjectiu “il·lustrat”
Però des que el vaig veure hi ha un aspecte que em va sorprendre. Era el seu aspecte jovenívol, atractiu, de posat estudiat… i vaig pensar: Véges que no es pretenga fer la mateixa cosa que es feu al principi de la operació transició, quan les dones majors discutien sobre si “els morros” de Felipe eren més atractius que el serrell de Suàrez.
I hui, una companya de feina m’ha dit que sa mare (ja jubilada) li ha dit que, efectivament, aquest jove “és molt guapo”.
Si aquesta és l’aposta per l’alliberament de la dona del “nou PSOE”, el seu futur ple de modernitat, europeisme i progrés, ja van apanyats.
En qualsevol cas, senyor Sánchez: els problemes que realment interessen als espanyols cal preguntar-los a ells. Vull dir als espanyols. Els diaris en paper ja no son massa significatius en la creació d’opinió. Igual com les televisions tradicionals. La gent de menys de trenta anys, no els mira o llegeix mai.
I si vosté vol seguir amb el mateix model de fa quaranta anys, sàpiga que no ho podrà fer.
El seu partit, sense discurs, i sembla evident que no el pot tindre, seguirà en caiguda lliure. Per això els seus (i segurament vostè també) segueixen avalant el nou colp d’estat que suposa que es done l’alcaldia d’un poble a la llista més votada.
Canviar les regles del joc quan se sap que es va a perdre, només ho fan els jugadors tramposos. la diferència entre un trampós que ho sap fer bé i un trampós que no ho sap fer bé, és que se li veu el truc d’una hora lluny.
I a vosté, ja se li veu el llautó.
Tinga clar que no guanyarà cap elecció mentre no diga coses amb sentit. I les paraules buides no en tenen.
Segurament, amb vosté, el PSOE seguirà a Espanya les passes del PSC a Catalunya. De cap a la marginalitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
en els pocs dies que aquest home porta apareixent a la vida pública m¡ha quedat gravat un discurset seu on, després de repetir una i una altra vegada com de bona és la unitat, va afegir quelcom com “y claro que defendemos la rica diversidad cultural de los pueblos de España”. En aquest moment vaig veure un ninot repetint un discurs que podia signar perfectament el borbó o qualsevol dirigent del seu partit o de l’altre. No cal esperar-ne res, és de la mateixa corda que la resta.