I tot son remors i anuncis d’ofertes per a terceres vies. S’anuncia voluntat de negociar, però al mateix temps es condemna Catalunya a pagar escoles privades als tres (3) xiquets que han demanat ser escolaritzats en castellà. Que, per cert, hauran d’explicar si un d’ell és fill del taxista que també és pare del nazi que atacà al xinés al metro. De tota manera, que proven a explicar a Europa o al món això de les escoles concertades. No ho entén ningú.
I al País Valencià també passen coses. Dimiteix l’equip de la consellera d’Educació. (Ella no). I es veu que hi ha molts càrrecs que també estan anunciant que pleguen o plegaran. I es diu que és perquè veuen vindre les eleccions i que hi haurà canvi de govern. Dic jo que serà per oferir-se als nous que entren. (s’ofereix manegueta amb experiència, preu a negociar…). Però això ho pense jo, que ja es veu que soc mala gent.
I remors. I el rei va a Girona, parlant en català per no dir res. I que si ara es diu que no es negociarà res amb Madrid abans del referèndum. O tot el contrari. I que si ve una oferta que no es podrà rebutjar. I que el Jüncker ha dit que no, però la Universitat d’Oxford ha dit que sí. I una angoixa, perquè la data s’acosta… I que si UPyD amenaça Covergència al parlament europeu, i que si el grup liberal o que si l’ambaixador americà…
Mentre. Fabra (Alberto) prova a treure l’anti-catalanisme per demanar diners a Madrid i es troba amb dues sorpreses: a) ni una perra. b) Els empresaris valencians se li planten i afirmen en públic que Catalunya és el principal client i proveïdor del País Valencià. I això té una segona lectura que em resulta molt atractiva. On està aquell “mercado español” sense el qual estem tots condemnats a morir-nos de fam? A veure si és com AENA que s’ha assabentat que ha estat a punt d’haver una catàstrofe a un aeroport que encara gestiona pel vídeo del YouTube.
Però tot això és normal. Penseu que la España eterna, immutable i imperial, la què està segura i convençuda que res canvia mai, està a menys de cent vint dies de descobrir que no pot evitar una cosa tan innocent com una votació pacífica. I abans, encara ha de passar l’11S.
I penseu també que els qui ara manen a Europa han d’entendre que, tal i com la duen, la faran desaparèixer. I que, qualsevol solució vàlida de futur, no passa per ells. I ho han d’entendre de pressa, perquè el temps no els espera.
Son moltes coses. I a més fa calor i encara no estem de vacances, com hauria de ser. De manera que només cal fixar-se en les dues dates interessants que resten de l’any: l’onze de setembre i el nou de novembre. Sense oblidar el nou d’octubre, diada del País Valencià. Ja veurem allà què diuen, els valencians.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!