Davant de l’enfollida carrera cap al no res del govern, també és interessant la proposta, sembla que de la FAES, d’anar desmuntant autonomies. I, com no podia ser d’altra manera, es veu que la primera taifa en caure ha de ser la nostra. El País Valencià, es veu que hauria d’anar de “Comunidad Valenciana” a “Levante agrícola y feliz”. Que és com era amb Franco. Però clar. Sense indústria i amb l’agricultura enfonsada, sense infraestructures per treure qualsevol mena de producte que fabriquem (excepte per l’autopista més cara del món, l’AP7) s’han rebotat els empresaris. I es veu que han fet reclamar a Madrid al gran president Alberto Fabra. Quin paperàs, senyor, anar a demanar-li engrunes a Montoro quan encara ara, seguim pagant més de cinc mil milions a l’any més dels que ens retornen.
I també som la “autonomia” on més i més de pressa es perd població. Més que emigració, comença a semblar una desbandada. I en alguns casos, de calat, com el cas dels jubilats del sud de la província d’Alacant, que es des-empadronen mentre tracten (en va) de vendre les seues propietats.
Però ara ja es comencen a moure peces grosses. Recordeu que ací és on més s’han acarnissat amb l’escola en català (que nosaltres anomenem valencià). Més de cent-mil xiquets ha demanat plaça en català i se’ls ha negat amb unes o altres excuses (sempre falses). I, a mes, s’ha tractat de convertir l’ensenyament públic en subsidiari del concertat.
Però ara, tot l’equip de la Conselleria d’Educació ha dimitit. En bloc. Per motius personals. Com segurament pensareu que no ho heu llegit bé, us ho repetiré. Han dimitit. Dimitit. Ells. Justament els responsables de no negociar amb els sindicats, del tancament de línies en català amb molta demanda, els qui es negaven a obrir-ne encara que la demanda fóra d’una proporció en favor del català de 10 a 1. Se n’han anat. Ja no han pogut suportar més la presió.
I això és molt més important que no sembla. Penseu que, en realitat, el Renaixement, començà d’una manera pareguda. Quan Gerolano Cardano (matemàtic italià) publica a començament del S XVI la solució general per a les equacions de tercer grau, queda clar que hi havia almenys una cosa (les equacions de tercer grau) que els grecs no sabíen. I si no en sabíen una, n’hi podia haver més que no en sabéren. I es trencà el paradigma segons el qual els grecs sabíen tot allò que es pot saber. I començà la investigació en tots els àmbits i s’acabà l’Edat Mitjana.
Doncs ara és el mateix. Si dimiteix un alt càrrec, es trenca el paradigma de que ací no dimiteix ni Déu. I en poden dimitir més.
I, tal i com està el pati, no és cosa menor, tres dimissions d’aquest calibre en un sol dia. El Santa Verónica Giuliani, diu el calendari que tinc a la cuina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!