Des de la Plana

Josep Usó

9 de juliol de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Sembla que es mou la roca inamovible.

Al País Valencià, sembla que passa alguna cosa. Després de dècades de “ací val tot”, ara es veu que es comença a moure alguna cosa grossa. Pot ser algunes arrels podrides comencen a quedar exposades a l’aire. I això, pot matar el podrimer.

El País Valencià semblava, fins no fa molt, un cadàver social. Anys i panys de governs que han treballat incansablement per aconseguir que la nostra societat exercisca l’autoodi i veja fantasmes allà on mai n’hi han hagut, semblava que havien aconseguit el seu objectiu final. L’anorreament de la societat. Fins i tot s’havia aconseguit una cosa mai vista: que molts xiquets, al pati de l’escola jugaren en castellà.
Però això ho semblava. Ara ja no. Perquè darrerament, estan passant coses. Moltes i de positives. I de pressa, que passen.
Recordem-ne algunes.
Acaba de fer huit anys de l’accident del metro a l’estació de Jesús. Cada dia 3 de cada mes, els familiars dels morts i ferits s’han manifestat al davant de la Catedral. Moltes vegades, n’eren només tres. Només. Però hi eren. I, des d’aquell programa del Jordi Évole, s’ha ressuscitat el cas i ara, si veieu les fotos del huité aniversari, la plaça estava de gom a gom (plena a vessar). I cada dia tres, hi ha manifestació grossa. I el Govern Valencià ha demanat perdó (per la cobertura del difunt canal9, de moment).
Per cert. Que ens han deixat sense televisió autonòmica. Una televisió que nasqué amb el PSOE, que ha mort amb el PP i que mai, ni uns ni altres, s’han preocupat de que complira la seua funció. L’han usada per fer-se propaganda. Malauradament per ells, ara no tenen de què presumir. Tant és així, que allà on va el insigne Alberto Fabra, l’escridassen. I es recullen milers de signatures per tornar a tindre una televisió pública, però de qualitat i en català. Com ha de ser.
D’altra banda, mentre que el PP assoleix la gloriosa quantitat de cent càrrecs públics imputats per tota mena de delictes (tota mena vol dir tota mena, des d’econòmics fins a l’assassinat de l’ex-alcalde de la Nucia, a Alacant) el mateix partit, a instàncies del president de les Corts Valencianes, Juan Cotino (sota sospita i futur imputat com a mínim) fan fora una diputada de l’oposició i li treuen durant un mes la condició de diputada. Evidentment, la decissió està recorreguda davant dels tribunals i se l’acabaran engolint, però encara van fent.
Però és que el Tribunal Suprem ha declarat la obligatorietat de protegir el barri del Cabanyal. I això és, segurament, més del que la encara alcaldessa de València està disposada a tolerar.
Però n’hi ha més. La unió europea obliga a retornar més de 250 milions d’euros d’ajudes públiques a la “Ciudad de la luz”. Uns estudis cinematogràfics ruïnosos, com tot el que han mamprés els nostres governants.
també crida l’atenció que ara el Fiscal demane que la pena de Fabra (Carlos) siga de huit anys i no de quatre, per a donar exemple. Qui ha vist i qui el veu, a “Don Carlos” el patró de “El aeropuerto del abuelito”. Impagable, metafòricament i també en diners.

Davant de l’enfollida carrera cap al no res del govern, també és interessant la proposta, sembla que de la FAES, d’anar desmuntant autonomies. I, com no podia ser d’altra manera, es veu que la primera taifa en caure ha de ser la nostra. El País Valencià, es veu que hauria d’anar de “Comunidad Valenciana” a “Levante agrícola y feliz”. Que és com era amb Franco. Però clar. Sense indústria i amb l’agricultura enfonsada, sense infraestructures per treure qualsevol mena de producte que fabriquem (excepte per l’autopista més cara del món, l’AP7) s’han rebotat els empresaris. I es veu que han fet reclamar a Madrid al gran president Alberto Fabra. Quin paperàs, senyor, anar a demanar-li engrunes a Montoro quan encara ara, seguim pagant més de cinc mil milions a l’any més dels que ens retornen.

I també som la “autonomia” on més i més de pressa es perd població. Més que emigració, comença a semblar una desbandada. I en alguns casos, de calat, com el cas dels jubilats del sud de la província d’Alacant, que es des-empadronen mentre tracten (en va) de vendre les seues propietats.

Però ara ja es comencen a moure peces grosses. Recordeu que ací és on més s’han acarnissat amb l’escola en català (que nosaltres anomenem valencià). Més de cent-mil xiquets ha demanat plaça en català i se’ls ha negat amb unes o altres excuses (sempre falses). I, a mes, s’ha tractat de convertir l’ensenyament públic en subsidiari del concertat.

Però ara, tot l’equip de la Conselleria d’Educació ha dimitit. En bloc. Per motius personals. Com segurament pensareu que no ho heu llegit bé, us ho repetiré. Han dimitit. Dimitit. Ells. Justament els responsables de no negociar amb els sindicats, del tancament de línies en català amb molta demanda, els qui es negaven a obrir-ne encara que la demanda fóra d’una proporció en favor del català de 10 a 1. Se n’han anat. Ja no han pogut suportar més la presió.

I això és molt més important que no sembla. Penseu que, en realitat, el Renaixement, començà d’una manera pareguda. Quan Gerolano Cardano (matemàtic italià) publica a començament del S XVI la solució general per a les equacions de tercer grau, queda clar que hi havia almenys una cosa (les equacions de tercer grau) que els grecs no sabíen. I si no en sabíen una, n’hi podia haver més que no en sabéren. I es trencà el paradigma segons el qual els grecs sabíen tot allò que es pot saber. I començà la investigació en tots els àmbits i s’acabà l’Edat Mitjana.
Doncs ara és el mateix. Si dimiteix un alt càrrec, es trenca el paradigma de que ací no dimiteix ni Déu. I en poden dimitir més.

I, tal i com està el pati, no és cosa menor, tres dimissions d’aquest calibre en un sol dia. El Santa Verónica Giuliani, diu el calendari que tinc a la cuina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!