Però, ves per on, allà aparegué un escamot d’Incontrolats (segurament de la mateixa manera que apareixien quan el ministre de l’interior era Rodolfo Martín Villa. Per als més joves, a finals de la dècada dels setanta del segle passat) i han agredit a sis xiquets d’uns setze anys. Els han pegat a colps i amb cinturons. Alguns dels menors han hagut de ser atesos a l’hospital.
També ha aparegut un altre escamot del GAV. Aquests també fa dècades que apareixen, insulten, peguen, amenacen i fan el que volen sense que ningú els diga res. Ningú de l’aparell de l’estat, vull dir.
A continuació, com era d’esperar, ha aparegut la Guàrdia Civil (la Benemérita, en terminologia alternativa). I ha identificat alguns membres de col·lectius anti-feixistes i també alguns assistents a les trobades. Però no a cap dels agressors!
Lloable actuació, sí senyor.
Aquesta és la darrera agressió feixista de la qual tinc notícia, però n’estic segur que no serà la darrera. I, especialment, al País Valencià. Perquè els valencians som molt importants. Fins i tot diria jo, fonamentals. I molt cabuts. No ho acabem d’entendre. I mira que ens ho han dit vegades. I claret, que ens ho han explicat. Que a Joan Fuster li van posar dues bombes (que van esclatar) a casa. I encara no ha hagut cap resultat de cap investigació. I de l’assassinat de Guillem Agulló ja s’han complert vint anys. I el seu assassí, convicte i confés, fins i tot s’ha pogut presentar com a candidat en una llista per les municipals, des d’aleshores. I els xiquets del Lluís Vives encara deuen recordar els colps de la mateixa policia que ahir no va protegir als assistents d’una trobada pacífica en defensa d’una llengua constitucionalment reconeguda de l’agressió d’uns feixistes covards. I que després, encara va tindre la barra d’identificar als assistents.
Perquè per agredir a sis xiquets desarmats amb punys i cinturons (quina ironia, en alemany, gürtel) ja cal ser valent.
No ens enganyem. Del que es tracta és d’espantar. De sembrar el pànic. Perquè ara no es poden publicar enquestes, però segur que les tenen i els vaticinen uns resultats terribles. I, de ben segur que al País Valencià també. I això no s’ho poden permetre. Perquè encara que duen dècades matxucant-nos amb total impunitat, malgrat que ens han arrabassat tots els mitjans de comunicació en català, malgrat que han permés que la corrupció ho empastife tot de molt mala manera. Fins i tot ara que estem empobrits, aturats i sense esma, i que han permés que dotzenes d’emissores il·legals envaïssen el nostre espai radioelèctic (només cal veure l’article de Rafa Xambó http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264289 )
Malgrat tot i més, ells saben que som catalans. Del sud i moltes vegades ignorants del que som, però catalans. I saben que, si ens girem en contra seua, o només que els deixem de fer el caldo gros, s’ensorraran sense remei.
Per això, als inicis de l’anomenada Transición, s’hagué de lliurar la batalla de València, dirigida per Fernando Abril Martorell. Per aconseguir que ens dissolguérem en la “unidad indisoluble de Espanya”. I no escatimaren mitjans. Els mateixos que ara: mentides, amenaces, agressions, assassinats, impunitat per als agressors o pels assassins…
Però ara, deuen estar desesperats. malgrat tot el que ens han fet, estem on estàvem. A una setmana per votar i fer-los fora de les seues poltrones.
Poltrones que duen dècades ocupant, saquejant-ho tot en benefici propi, donant una imatge del país tan esgarrifosa que fins i tot fa mesos que s’organitzen rutes turístiques de la corrupció i el balafiament i triomfen.
I no poder fer res més per tractar de tòrcer la nostra voluntat perquè no en saben més. Només saben fer por. I pegar. I amenaçar.
Però no saben mantindre les escoles en condicions. Ni la sanitat. Ni la dependència. Perquè això no els donaria diners per viure com a reixos en la seua miserable taifa. Ni fer infraestructures. Ni fer res de profit. Son uns inútils. En el segle XXI, mols més enllà del segle XVIII on es pensen encara que viuen, no tenen cap paper. Només donen pena. A tothom. I ara es comencen a adonar que si no fan alguna cosa, i de pressa, aniran al carrer. segurament per sempre. D’ací les presses.
Però ja han fracassat. Només cal mirar-los a la cara.
Ja ho he dit més d’una vegada. Som corretjosos, els valencians. I semblava que ens havien liquidat. Però no. Hem tornat a la feina.
I, em direu: I el Ministerio del Interior tampoc fa res? Sí. I tant. Han imputat un altre jove, de Borriana, per amenaces a Twitter. I a Hermann Tersch, per aplaudir l’assassinat de Lluís Companys? No, a aquest no. I a Federico Jiménez Losantos, per tot el que diu? No, tampoc. I a…? No. Al jove de Borriana i a un altre de Tavernes de la Valldigna i prou. Que aquests sí que on perillosos. Els altres defensen la Patria. Es veu que és així.
I el diumenge que ve, a votar. Amb un somriure a la cara i una papereta que no siga la d’aquells que protegeixen als agressors i als feixistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!