Des de la Plana

El vint-i-cinc d’aquest mes son les eleccions europees. De manera que estem a una sola setmana que comence, oficialment, la campanya electoral. Aquella que sempre s’inicia amb una protocolària enganxada de cartells. Però ja fa molt, que es ve anunciant que en aquestes eleccions es juga alguna cosa més que uns quants diputats en un parlament europeu que, com tota la Unió Europea, cada vegada sembla més inoperant.
Aquí, a l’Estat Espanyol, tothom té clar que aquestes eleccions són unes primàries per encarar les eleccions municipals i autonòmiques de l’any que ve. I, tant el PP com el PSOE es juguen molt. L’aposta que tenen al davant és tan grossa que, segurament, cap dels dos no pot fer-hi front a les pèrdues que s’albiren.
Per això ningú s’estalvia maniobres i proclamacions de tota mena.
En primer lloc, els grans mitjans de comunicació d’àmbit estatal, tracten de fer veure que, en realitat, només hi ha una sola possibilitat. Que qualsevol baixada del PP només pot ser compensada per una pujada del PSOE. Ajudades, això si, per les noves marques de substitució: UPyD per al PP i IU per al PSOE. Ells no veuen cap més possibilitat.
També vinculen les possibilitats d’un o altre pacte entre aquests quatre “grans” partits als resultats a tot l’Estat Espanyol, d’una banda, o a la Comunitat de Madrid, d’altra. Tot i que aquests resultats serien importants, no són, ni de bon tros, els únics a tindre en compte.
A més a més, hi ha un repartiment d’aquests mitjans entre els partidaris d’un o altre gran partit. Si es llig desapassionadament el que diuen al respecte, semblen fanàtics de dos equips de futbol discutint sobre el resultat d’un partit entre ells. Però també es pot llegir, entre línies, que la perspectiva és que cap dels dos acabarà guanyant la lliga.
Els arguments que s’esmenten son la situació econòmica, els escàndols de corrupció, i les perspectives de millorar una situació que es pinta des de “desastrosa” fins a “ja estem a pocs dies de crear ocupació. I molta”. Segons qui ho escriu. O ho diu.

En segon lloc, com ja no es pot amagar o fer com que no té importància el fet que Catalunya ha iniciat un camí sense retorn per deixar l’Estat Espanyol. Així, a ra es parla de “crispació”, es relaciona aquesta crispació amb l’incident de Pere Navarro (que cada vegada sembla més i més essotèric) i es donen opinions que en cap cas contemplen la possibilitat que, si es vol tindre clar què és el que vol la gent, el millor seria preguntar-li-ho. Com a alternativa, es proposa allò del “ara no toca. O no hauria de tocar, amb la què està caient”.

Al mateix temps, els partits van sacrificant peons. Com a tots els enfrontaments, si cal sacrificar una peça de menys valor per tractar de salvar-ne una de més grossa, es fa i prou. Ara, al País Valencià, ha hagut de deixar l’acta de diputada l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo. Amb ella, ja en son quatre, els diputats valencians que ho han fet. escandalós és que encara en resten quatre més. Segurament seran més valuosos que ella. Ja els arribarà el torn.
Al mateix temps, s’anuncia que, segons enquestes del CIC, el desastre del PSOE només és comparable al del PP. Segurament, la següent peça en caure ho serà per part del PSOE. Pense jo.

Però hi ha unes poques coses que no es poden amagar de cap manera.

La corrupció existent a l’estat Espanyol ha de ser enorme. Perquè abasta tots i cadascun els seus estaments, poders, institucions i organismes. Ara mateix, mentre tots els qui manen allà on siga es tiren els trastos pel cap, la investigació està sota mínims, l’educació l’estan trinxant sense treva ni pausa, la fuita de cervells no s’atura i la il·lusió de la gent va minvant de dia en dia.
Aquesta vegada no crec que siga suficient un mer canvi estètic. Caldrà una renovació seriosa i a fons. I no crec que estiguen a temps, per a fer una cosa així. Només recordeu, a tall d’exemple, que quan un d’aquests “partits dinàstics” no té més remei que reconèixer algun escàndol (i els costa Déu i ajuda), l’únic argument que fan servir per disculpar-se és aquell del “i tu més”.

La crisi econòmica no ha marxat. Ni marxarà. Un sistema basat en que la gent comprem coses que no necessitem per tal de mantindre en funcionament unes empreses que malbaraten uns recursos energètics i naturals no renovables és, senzillament, inviable. Tal i com anem, s’acabarà el món i nosaltres seguirem pensant que la prima de risc té alguna importància, en tot plegat.

Si es vol parlar de democràcia i comportar-se com a tal, cal poder votar qualsevol cosa que no contravinga una llei científica. per exemple, no es podria votar si és o no vàlida la llei de la gravetat, però sí si la província de Burgos vol pertànyer a Noruega, per exemple.

Però ara, més enllà de tot el que ja s’ha dit i del que es dirà, cal recordar una sola cosa. Després de quasi quaranta anys de transició, els partits dinàstics tenen una bona reserva de vots fidels. Aquests és segur que aniran a votar. Així que la resta també hi hem d’anar. No val a quedar-se a casa. En general, això mai és una bona solució. Però aquesta  vegada especialment. A les europees cal anar a votar. I tampoc serà bona solució, fer-ho en blanc. Cal dir-los, als qui fa tants i tants anys que viuen “a cavall del matxet” que es diu al meu poble, que ja n’hi ha prou. Que baixen i que, si volen continuar, que vagen a peu.