Des de la Plana

Ara mateix, al País Valencià tothom està, estem, expectants. Però ningú ho acaba de veure clar. Encara hi ha dubtes. Què passarà? On anirem a parar? Podrem eixir de la crisi?
D’ací a un parell de mesos seran les eleccions europees. I encara que darrerament Europa sembla més una sucursal dels inversors i especuladors anònims que una institució seriosa, cada vegada hi ha més nervis al voltant d’aquestes eleccions. Què ens juguem, en realitat, els valencians en les ja immediates eleccions europees?
Bé. En primer lloc, cal tindre clar que la situació econòmica i social al País Valencià és especialment dramàtica. Amb quasi un 30% d’atur, sense infraestructures de transport que permeten revitalitzar el malmés sector industrial o l’agrícola, amb tots els grans macroprojectes del PP enfonsats econòmicament i amb un govern que l’únic que ha sabut fer és tancar Canal 9 i línies escolars, la moral de la població és baixa. A més, partim d’una situació de molts anys, 17 o 19, ja ni ho recorde, de governs ininterromputs del PP.
D’altra banda, el PSOE, presumpta oposició, du anys acomodat en la complaença de ser considerat la eterna oposició. I tots dos, PP i PSOE, tracten de deixar clar que uns o altres són la única esperança.

Afortunadament però, sembla que les coses canvien. Les enquestes pronostiquen un enfonsament del PP i no preveuen cap repunt del PSOE. De manera que, per primera vegada des de l’inici de la transició, sembla que les coses estan a punt de canviar força, al País Valencià.

I aquesta esperança, aquesta incertesa és la que jo vull comparar amb un símil del futbol. Imagineu-vos un partit fonamental. Vital. Una final. Un partit en el qual l’equip rival ha usat tota mena de joc brut, amb el benplàcit quan no la complicitat de l’àrbitre; però malgrat tot, hem arribat amb empat a zero fins al temps afegit. Aleshores, un jugador dels altres, comet un penal clamorós. I l’àrbitre, aquesta vegada no té cap més remei que xiular-lo.
Vos imagineu l’instant? Amb el temps exhaurit, només queda que el davanter del nostre equip llence el penal. Si marca, haurem guanyat el partit i la final. Si no, tot seguirà igual.
Mentre el jugador situa la pilota en el seu lloc i el porter rival mesura els límits dels seus braços, tothom callem. És el moment de màxima tensió. Hi ha un gran silenci. Ara mateix, estem en aquest moment. Però alerta. Sabem que el porter rival està lesionat (o imputat, que ve a ser el mateix). I també sabem que el nostre davanter és molt bo. Molt. I ell també ho sap. I sabem que no fallarà. I ell també ho sap. I, m’atrevesc a dir que el porter rival també sap que no pot aturar aquest xut. Però cal llençar.
Just en l’instant en que ja veurem que s’ha marcat el gol, el gol definitiu, tots esclatarem d’alegria. Perquè haurà quedat clar que tenim el partit guanyat. I que era mentida que els valencians fórem aquells que sempre votàvem el mateix. I que no érem capaços de canviar les coses.
Ja ho he dit abans. Som corretjosos, els valencians. Molt. I sabem, ells i nosaltres, que aquest partit el tenim guanyat.
Per això els altres tenen tanta pressa. I ens fan vinga faltes. Perquè saben que se’ls està exhaurint el temps. I que difícilment podran tornar a manar en molts anys. Per això no publiquen enquestes, tanquen totes les emissores en català i volen fer desaparèixer l’escola pública. Perquè saben que ja no les poden controlar. I que cada dia que passa estan més prop de la oposició. Excepte la munió d’imputats, que ni saben si quedarà algun govern enlloc que els puga indultar.
I per això, també, tots sabem, nosaltres i ells que el porter no podrà aturar la pilota. Que és del tot impossible que ho faça. Sabem que tenim el partit guanyat. I ells saben que l’han perdut. Però fins a l’instant del xut, fins al vint-i-dos de maig, el gol no pujarà al marcador.
De manera que reteniu la respiració. Només fins al vint-i-dos de maig. I aquella mateixa nit, ja podreu celebrar la victòria. A qui diran que representen, a partir d’aquell dia?