JordiMayoral |
dimarts, 1 de maig de 2012 | 20:05h
Agafes el primer equip del Barça fa quatre anys, canvies les formes i el fons, t'hi compromets plenament, t'hi deixes gairebé la salut, no busques mai excuses, prens decisions valentes i ho arribes a guanyar tot. Tot. I no només això, sinó que enlaires el futbol apropant-lo a una creació artística. I a més, fas que un model passi a ser el nostre model, que una manera d'entendre l'esport passi a ser la nostra manera, que la humiltat i l'esforç ens omplin, que les derrotes no ens facin perdre la vergonya i que ens sentim orgullosos d'haver sigut partíceps d'aquests moments inoblidables.
Però és clar, tot plegat ha de desgastar molt, convertir-te en el millor entrenador de la història s'ha d'acusar en tots els aspectes i després d'aquestes vivències increïbles necessites fer un canvi, aturar-te i pensar, passar pàgina, omplir-te de nou. És normal, els genis es reiventen. Només cal recordar el cas del Ferran Adrià, un altre geni contemporani català, que després de ser considerat durant diversos anys el millor cuiner del món, després d'haver liderat la seva professió, ha volgut deixar l'espiral competitiu i d'exigència i ara, es troba en procés reiventador mitjançant elBulli Foundation, una nova aventura creativa.
Pep, potser faràs un any sabàtic, potser tornaràs a entrenar el Barça d'aquí uns anys, potser voldràs noves responsabilitats en el futur, com la presidència del club, però suposo que et sents feliç d'aquests èxits increïbles, de la teva trajectòria, perquè has asssolit portar el Barça a ser el millor equip d'Europa i del món dues vegades, perquè ens has retornat la confiança en què si volem, podem. I cal dir-ho, hi ha persones que lideren espiritualment un sector, un ofici, i tu ets un d'ells. Has assolit un paper transversal, un reconeixement mundial i amb aquesta última pirueta, marxar quan ningú volia que ho fessis, ens has obert les finestres de la imaginació. Perquè amb el Tito, podem seguir guanyant, perquè abandonant la banqueta, és la manera més segura que el teu llegat ja no depengui de tu, sinó de tots. Perquè ens l'hem fet nostre i ara ja només depèn de nosaltres fer-lo etern. No pateixis, que persistirem i ens hi deixarem la pell perquè perduri.
Els genis es reiventen i el teu futur serà probablement tan apassionant com el teu camí transcorregut. El teu futur i el nostre aniran sempre lligats, espero, perquè al capdavall els genis són sempre fidels als seus valors i al seu poble. I cal dir-ho, hi ha persones que lideren espiritualment un país, i tu ets un d'ells. Avui, Catalunya es troba en un moment crucial, en una etapa plena d'incertesa que precisa gestos heroics de la gent, però també la llum de les persones més valuoses, lúcides i capaces per construir un futur digne. El teu compromís inequívoc amb el català a les rodes de premsa i la teva vinculació amb Òmnium Cultural han sigut una mostra també de la teva fermesa i de la teva personalitat. Espero que en aquesta faceta, en la del compromís nacional, ens esperin més gestos, vés a saber si alguna acció que ens sacsegi i que també ens faci canviar el destí, ens faci ser millors, ens faci tocar els estels i canviar el paradigma, perquè com ens vas dir un dia, el nostre futur pot ser imparable.
JordiMayoral |
dimarts, 17 d'abril de 2012 | 23:17h
D'aquest equip se n'han escrit centenars d'elogis merescuts, des del punt de vista dels resultats excel·lents, ja que ha guanyat els grans títols i rebenta a diari les estadístiques més llegendàries. D'aquest conjunt s'ha glossat la qualitat del seu joc que dialoga amb l'art i ja se'l considera un dels millors equips que mai han trepitjat un terreny de joc. D'aquest Barça se n'ha valorat la identitat pròpia, la capacitat de crear un equip meravellós amb la part central dels futbolistes de la Masia. De l'equip dirigit per Pep Guardiola s'ha tingut en compte la seva capacitat de superació constant, tot mantenint un esperit competitiu admirable, malgrat algunes travetes del destí com les malalties de Tito Vilanova i Eric Abidal. I també hi ha un altre vessant, ja que el Barça actual és polièdric en la seva transcendència, que també traspua un nivell d'alta categoria humana: la solidaritat.
S'ha repetit mil i una vegades que els futbolistes són miralls de la societat, però certament és gairebé injust traspassar aquesta enorme responsapilibtat a persones d'entre els 18 i els 35 anys, que sí que són capaces de competir a primer nivell, però que no tenen perquè disposar de la intel·ligència emocional per dur a terme aquest rol de prototips socials. Ara bé, els jugadors del Barça han demostrat també mil i una vegades que són capaços d'administrar magistralment aquesta tasca. Només cal recordar el magnífic documental “Soufian, el nen que volia volar” emès per TV3, on Leo Messi s'emocionava amb Soufian Bouyinza Dabbou, un nen de Manlleu que pateix una estranya malaltia degenerativa. El Soufian i els seus pares i de retruc, un munt de persones amb dificultats, van rebre un estímul increïble gràcies a la complicitat del millor futbolista del món. També futbolistes com Piqué, Valdés o el mateix Abidal han protagonitzat campanyes solidàries...
Tot i això, voldria remarcar uns fets que he viscut en primera persona, fets que manifesten la bona voluntat d'aquests futbolistes. Tot comença amb les botes amb què Andrés Iniesta va fer el gol d'Stramford Bridge, un dels gols més emocionants de les últimes dècades de l'equip blaugrana. Com és sabut, Iniesta va donar les botes màgiques, perquè és van convertir en màgiques, a un nen de Caravaca de la Cruz que pateix paràlisi cerebral, perquè les pogués vendre i així, pagar-se el tractament de la seva malatia a Filadèlfia. Així va ser i el Museu de Joguets de Verdú que codirigeixo, les va adquirir amb aquesta causa soliària com a finalitat. Tot seguit, des del Museu ens vam adreçar al Messi i al Xavi, que ens van regalar les seves botes de la temporada dels sis títols per fer créixer un espai expositiu fantàstic on s'exhibeixen aquests tresors culers. Ara, hem incorporat dues joies solidàries més (els diners de les adquisicions han anat al Casal del Raval) que també exposem a Verdú: la pilota de Wembley amb la qual el Barça va guanyar la Copa d'Europa contra el Manchester United i la pilota del partit de Yokohama, amb la qual l'equip blaugrana va derrotar al Santos.
Potser són aquestes petites coses, o aquestes petites coses acaben de fer, que aquest col·lectiu sigui admirat més enllà de l'esport. La seva manera de fer els converteix en un equip trascendent, màgic.
JordiMayoral |
diumenge, 8 d'abril de 2012 | 14:26h
Hi ha creacions artístiques de primer nivell, obres que han emocionat i emocionen a milers de persones, són aquells fets que quan els veiem, notem que ens commouen d'una forma especial, que ens han atrapat per sempre. Tots ho hem viscut alguna vegada, tots hem tingut la sensació que mai oblidarem una cançó evocadora, un menjar que ens va fer descobrir nous gustos, una pel·lícula que ens va pessigar el cor, un llibre que vam devorar apassionats, un quadre que al visualitzar-lo ens va posar la pell de gallina. En definitiva, un seguit de vivències que ens acompanyaran amb un record singular, clarament diferenciat de la mitjana, moments irrepetibles que ens han marcat la vida.
Aquest Barça actual, aquets equip majúscul, forma part d'aquestes coses commovedores i que t'atrapen, perquè aquest conjunt futbolístic no només representa una vàlvula d'escapament, una il·lusió col·lectiva, els colors i l'afiliació de centenars de milers de catalans i de milions d'aficionats al món, sinó també representa un element més elevat i més perllongat, un fet que ha tingut i té, sense cap mena de dubte, transcendència artística. És només qüestió de temps perquè es constati la importància d'aquest moment que vivim i gaudim, perquè més enllà dels títols, el com s'està gestant la història de l'esport marcarà una època i minimitzarà certa frivolització que ha hagut de patir el futbol.
I bé, segurament cal aclarir-ho, la transcendència artística, el diàleg amb les millors creacions actuals d'aquest Barça contemporani, no és una exageració fanàtica, no és fruit d'una mirada passada de voltes, sinó una fruita madura, gairebé una evidència que ja ha assumit el món avançat i les persones lúcides.
Per tot plegat, és el moment de posar tota la carn a la graella i fer que aquests moments màxims d'expressió artística en el futbol, es tradueixin en copes alçades, en títols guanyats, perquè ningú mai més pugui optar pel negacionisme i intentar esborrar el bagatge d'aquest equip. Per tot plegat, cal que aquest conjunt etern allargui la seva fam de victòries i la lucidesa d'assolir-ne el màxim. Per tot plegat, cal que el Real Madrid, un equip amb grans jugadors, però dirigit per Florentino Pérez i José Mourinho d'una forma indecent, sinestra i sense escrúpuls, no pugui batre al Barça de Guardiola. Per tot plegat, cal exigir dia si i dia també, justícia i equitat en els arbitratges i en les decisions a l'hora de sancionar els futbolistes que tenen un comportament impresentable. Per tot plegat, cal incidir perquè el millor entrenador segueixi fent de director de la millor orquestra que mai ha trepitjat un camp de futbol.
Acabem el nostre Guernica, no deixem a mitges l'obra mestra de l'esport contemporani, perquè quan un té la sensació que viu una època extraordinària no pot dimitir, malgrat les circumstàncies són complexes i res és mai perfecte. El Barça comandat per Guardiola té una missió molt més important que guanyar lligues i copes d'Europa, té un objectiu ja molt superior, ja molt més commovedor: convertir-se en la fotografia de l'excel·lència, esdevenir aquells genis que van portar el rumb de l'esport a fites desconegudes.
JordiMayoral |
dilluns, 12 de març de 2012 | 20:13h
El Barça no perdrà -si la perd- la Lliga espanyola a causa dels mals arbitratges, sinó perque durant massa partits, sobretot com a visitant, no ha jugat al seu màxim nivell futbolístic, perquè les lesions han fet mal a l'equip de Guardiola i, tal vegada, perquè la manca de tensió continuada, ha fet que es perdessin uns punts que es poden pagar molt cars. Ara bé, això no exclou que les decisions arbitrals han sigut majoritàriament adverses als interessos culers i que, per tant, les queixes de José Mourinho i els moviments a l'ombra de Florentino Pérez han fet una gran feina a favor del Real Madrid. És a dir, la distància actual de punts a la lliga entre un equip i l'altre és exagerada pel nivell futbolístic d'ambdós conjunts, així que és lògic pensar que per alguna raó, premeditada o no, el Barça ha estat castigat durament.
Segurament cal aclarir-ho, el Barça, en cap cas, no ha de tornar al victimisme més estèril de quan era un club poc triomfant, un equip i un entorn que es justificava culpant les circumstàncies d'un palmarès esquifit en comparació a la grandesa de l'entitat. No, no cal mantenir una croada permanent contra els àrbitres, ni fer memorials de greuges ni justificar-se, però el que tampoc es pot fer institucionalment és arrugar-se, fer la vista grossa davant d'episodis inadmissibles que han succeït. Només cal recordar, el càstig ridícul a Mourinho després de posar-li el dit a l'ull a Tito Vilanova tot just al principi de temporada, la no sanció a Pepe tot i el seu futbol salvatge a l'anada de l'eliminatòria de la Copa del Rei o l'esperpèntica i intimidatòria aparició de l'entrendador del Real Madrid al pàrquing del Camp Nou, a la tornada de la mateixa eliminatòria, per evidenciar uns fets que malgrat ser intolerables, han quedat gairebé impunes.
Aquesta cronologia només es pot entendre a partir de la flagrant pèrdua de pes del FC Barcelona dins la Federació Espanyola, fet que s'ha agreujat amb el silenci desconcertant davant de decisions injustes. Sortosament, ha arribat la rectificació necessària per part de la junta de Sandro Rosell, però ha estat molt tardana, ja que difícilment el Barça podrà retallar els punts de desavantatge i, sobretot, podrà esvair la sensació de desprotecció davant d'uns fets que han clamat al cel. Però com du la dita, sempre val més tard que mai, i és que el club necessita una presidència forta, valenta i amb capacitat d'estar a l'alçada de l'equip, que defensi el Barça, perquè no ens podem permetre caure en la deixadesa i retallar l'esperança de vida d'aquest equip majúscul i que té la fortuna de comptar amb el millor entrenador i el millor futbolista del món.
La rectificació necessària ha de ser el principi i no el final d'una manera de liderar el Barça, perquè cal fer-se respectar, perquè el silenci atorga i alimenta les actituds dels que estimen més el resultadisme que l'esport. La rectificació necessària, passar de la vista grossa al cop de puny sobre la taula, ha de mantenir-se promovent sense cap dilació una Lliga europea equitativa, contemporània i que faci créixer els ingressos del club com també l'emoció davant d'una competició que no podem esperar més, perquè el futur digne dels catalans en tots els àmbits, només el podem trobar en el marc europeu.
JordiMayoral |
diumenge, 11 de març de 2012 | 12:25h
Tot és boirós, és fàcil intuir que les coses són complicades, difícils, el context és controvertit, que l'escenari no és el millor és gairebé una evidència absoluta. I en tot aquest marc ennegrit pel pessimisme econòmic i social, en un panorama nacional a l'espera que arribi la nostra primavera, cal visualitzar una notícia fantàstica: cada dia queda menys perquè es demostri que el pacte fiscal és impossible. I no posarem fi a l'espoli econòmic que patim que representa el 8% anual del nostre PIB (les regions més riques d'Alemanya destinen el 4% del PIB per raons de solidaritat interregional), perquè no pot ser, perquè el govern espanyol no pot deixar d'ingressar ni un sol euro i, sobretot, no té l'obligació d'acceptar-ho, ja que no es percep que l'enèsima negociació sigui de caixa o faixa. Per tant, si algú té la gosadia d'afirmar en els propers mesos que s'ha assolit un pacte fiscal ideal per als catalans, n'estic convençut, el futur el desmentirà.
Aquest article tinc la sensació que l'he escrit (o algú altre l'ha escrit) abans. Segurament, ho percebo així, perquè tenim unes dinàmiques que poden esgotar els més impacients: negociacions de curta volada, debats empobrits, una espiral de pim pam pum mediàtic i, finalment, uns resultats desiguals, trenta anys d'acords que no són res més que pedaços. I qui dia passa... Però no, no podem deixar d'escriure-ho, perquè el nostre destí és, de ben segur, una de les qüestions que ens fa bategar el cor amb més força. Perquè els que estimem aquest país i la llibertat no podem dimitir del nostre propòsit i perquè un dia o altre se'ls acabarà el bròquil als que viuen del conflicte, als que es conformen amb fer pactes basats en l'anar fent. Quan s'acabi la bicoca, deixarem de perdre el temps explicant obvietats i sonarà el despertador que tot ho accelerarà. Aquest és el desig dels que volem que la nostra primavera esclati, però de tant en tant ens assalta el fred, la crua realitat, i la primavera no arriba. Haurem de donar-hi embranzida, oi? Per fer-ho ens calen gestos creatius i amb valor afegit, valents i decidits, lliures i plens d'optimisme. Ens calen centenars de milers de gestos dels centenars de milers de persones convençudes perquè cal tornar-hi, perquè cal sumar adeptes de forma entusiasta i sòlida i, a cada passa, treure els temors dels que no ho tenen tan clar.
Si volem que arribi el moment crucial, tan sols hem de seguir un camí, i és el de decidir. Només hi ha una via, i fa anys, dècades, segles que la fem. Acabarem aquesta llarga marxa, hem de creure-hi i hem de treballar-hi, perquè un dia, el dia més esperat de la nostra vida com a poble, ho puguem tot. I quan guanyem i ho celebrem, pensarem que era molt més senzill del que ens semblava. Com deia la cançó, cal que neixin flors a cada instant, cal que els nous lideratges polítics es consolidin, que noves persones es comprometin, que l'Assemblea Nacional Catalana solidifiqui el repte. Sonarà el despertador, i si no sona ens despertarem els uns als altres, perquè la voluntat d'una majoria ja existent és imparable. És qüestió de temps i no esperarem que aquest moment arribi, perquè no hi som per fer vida contemplativa. El nostre gran somni l'anirem a buscar i l'atraparem.
JordiMayoral |
diumenge, 11 de març de 2012 | 12:21h
Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre Pep Guardiola i la seva esperada renovació. Els motius pels quals hauria de renovar i les raons per les quals encara no ha fet, la possible arribada de l'apocalipsi si no es queda, quines causes el farien abandonar la banqueta, quins elements l'engresquen per seguir al capdavant d'aquest projecte. I debats amunt i debats avall i que si el desgast psicòlogic és molt gran, i que si cada any ens trobem amb la mateixa situació, i que si el Camp Nou ja coreja el nom del tècnic perquè es quedi...
El desig de Guardiola de signar només renovacions anuals és singular com la seva mateixa figura. Ell és un home recte, honest, incansable, guanyador, líder, carismàtic i també una icona. Guardiola és una manera de fer, segurament allò que més s'apropa a l'excel·lència, com és sabut, un dels catalans més destacats del Planeta i la persona central del Club de futbol més important. Tot aquest capital, tota aquesta responsabilitat, totes aquestes coses han de ser difícils de gestionar sense que se t'escapin de les mans. I ell sap, perquè és el més llest, que una ventada s'ho pot emportar tot. I que d'un dia per l'altre, els aplaudiments poden ser retrets. La por de no cremar-se, d'esgarrar-ho tot per voler-ne més, és un pensament sensat i coherent, perquè arribar el cim és complicadíssim, però relliscar i caure i dinamitar tot allò que has assolit és d'una temeritat que ha de fer créixer els dubtes.
Guardiola podria retirar-se i ser un senador del futbol, entrenar qualsevol dels grans equips de futbol, dedicar-se a assessorar o fer un anys sabàtic, agafar aire i tornar a can Barça. Guardiola té totes les opcions i un pila de factors per dubtar i el millor equip del món per decidir-se i seguir al capdavant d'aquest fenomen esportiu que és el Barça que ell lidera. Però més enllà de totes aquestes valoracions, hi ha un element vital, la clau de volta de la decisió: l'ànim de l'equip, les sensacions que li transmetin els seus jugadors. Sí, gairebé tot depèn d'una vintena d'estrelles i, no ho oblidem, persones que són molt joves, idolatrades i milionàries, que han de dur a terme la tasca d'executar els plans de Guardiola. Una vintena de futbolistes que han de tenir una relació empàtica i generosa com a col·lectiu, amb capacitat d'entendre que avui un no juga i l'endemà sí. Una vinenta de jugadors que han d'acceptar que Leo Messi ho és tot, que han de tenir gana i professionalitat i que han d'il·lusionar a l'home que els fa ser millors.
Les declaracions dels futbolistes del Barça perquè el míster es quedi van en la bona direcció, la plantilla ho té, com no podria ser d'altra manera, ben clar: Guardiola o Guardiola. I com que el president Rosell cal suposar que farà tot el possible perque la renovació se signi, l'afició ho desitja entusiasmada i la premsa més opinaire també, sembla que hi haurà final feliç i la propera temporada continuarà la llegenda. Probablement, l'any vinent en tornarem a parlar, alguns diran que això s'acaba, d'altres que no pot marxar, però és evident que aquesta sensació, pensar que l'eufòria es pot desfer en qualsevol instant, fa que vivim aquests anys màgics d'una manera més intensa, aprofitant cada temporada, cada partit, cada copa alçada, com si fos l'última.
JordiMayoral |
dissabte, 25 de febrer de 2012 | 16:03h
Fa prop de quatre mesos vaig publicar en aquest mateix diari "Adéu, Qatar Foundation", un article on intentava posar de manifest que l'acord del Barça amb la fundació qatarí no és el millor contracte futbolístic del món en l'àmbit del patrocini, ja que el Manchester United percep més diners malgrat no ser ni de ben tros, el millor equip del món. Aquesta informació ha volgut ser ignorada primer i qüestionada després, pero bé, l'equip anglès cobra 34 milions d'euros pel patrocini de la samarreta oficial i la d'entrenament. Per la seva banda, el Barça cobra 30 milions d'euros per temporada incloent aquests dos conceptes... Si tenim en compte que el FC Barcelona té a a les seves files al millor entrenador (Pep Guardiola), al millor jugador (Leo Messi) i, en definitiva, és el millor equip del món, alguna cosa falla.
Cal recordar-ho, a l'Assemblea de Compromissaris en què es va aprovar l'acord amb Qatar Foundation, Javier Faus va amagar en la seva presentació triomfal, els ingressos reals del Manchester United. Tot i això, en el torn de preguntes, el soci Roger Banqué (membre de la plataforma Èxit Blaugrana), va formular la pregunta crucial: per què el Mancherster United cobra més que el Barça? Tot seguit, el mateix president Sandro Rosell, va posar en dubte els patrocinis que percebia el Manchester, donant a entendre que no eren sòlids , ja que en un període curt de temps podria demostrar-se la incompatibilitat de tenir dos patrocinadors diferents, un per la samarreta oficial i un altre per la samarreta d'entrenament (aquesta va ser la idea innovador dels dirigents anglesos). Doncs bé, prop de quatre mesos després no tenim notícia de la suposada incompatabilitat de patrocinadors del Manchester United, fet que consolida que, malauradament, és aquell i no el del Barça, el millor acord del món sobre esponsoritzacó. Cal remarcar-ho, molt a pesar dels socis culers. Cal remarcar-ho, perquè el responsable en la matèria ens expliqui quines van ser les causes que una directiva amb el millor escenari possible (hegemonia futbolística mundial, virginitat d'esponsorització comercial i lligam històric amb Unicef) no assolís l'acord que pertocava al Club. Potser van ser les presses per obtenir més ingressos, potser la causa d'aquest ingrés insuficient va ser no obrir negocacions amb altres patrocinadors i l'obsessió amb Qatar va sortir cara a l'entitat.
El Barça necessita tots els diners possibles per poder seguir fent créixer el model d'èxit actual, renovar als millors futbolistes, fitxar dos o tres cracs cada temporada i donar corda al model de La Masia i és cert, que l'Assemblea va aprovar el famós patrocini amb Qatar, però penso que aquest fet no ha de tapar les dades, ni l'anàlisi dels fets, ni sobretot hem de caure en la deixadesa i no ser exigents amb el màxim respecte cap les persones que treballen desinteressadament pel bé del Club. Per tant, és moment de buscar solucions, perquè els que estimem profundament el Barça tenim clar que necessitem els màxims ingressos per ser competitius, sumant esforços. Segurament, seria adient que Sandro Rosell obrís una mica més l'entitat, fomentés molt més la transparència i la inteligència col·lectiva per assolir-ho.
JordiMayoral |
dissabte, 25 de febrer de 2012 | 15:53h
A cada clàssic que disputen Barça i Real Madrid, a cada enfrontament entre els equips de Guardiola i Mourinho creixen la intesistat i les diferències entre els dos conjunts: el joc, l'enfocament, la representativitat i l'hegemonia es va consolidant veloçment.
D'una banda, el Barça es fa fort en el seu model i valors, en la voluntat de la possessió de la pilota, en el futbol que dialoga amb l'art, amb els futbolistes que sorgeixen de La Masia, amb l'objectiu de buscar sempre la victòria, amb la màxima concòrdia i respecte cap als rivals i cap a tots els components de la plantilla pròpia, posant en valor el talent individual, tot creant un joc d'intel·ligència col·lectiva. D'altra banda, el Real Madrid segueix cercant la manera d'enderrocar el domini culer, a base de joc dur, a vegades indecent, violent i caduc, a través de tensar la corda a les rodes de premsa i a la gespa, mitjançant una proposta futbolística tòpica i poc atrevida, que causa divisió interna i no és gens llegendària. El més emocionant d'aquesta època que el Barça domina de forma categòrica és la globalització d'aquests clàssics. Així, arreu del món els amants del futbol que són milions, gaudeixen de l'espectacle del Barça i poden constatar com el Real Madrid opta per un futbol sense escrúpuls, fet que de ben segur, rebaixa el prestigi guanyat pels blancs al llarg de dècades de suposat señorío. Tot plegat, un potencial enorme pel Barça en el terreny econòmic amb l'allau de nous seguidors que es van creant.
I dimecres tindrem la tornada de la Copa del Rei, un nou clàssic que pot seguir emfatitzant la tendència del Barça de convertir-se en l'equip més fort del món durant molts anys, mentre Mourinho amb el beneplàcit del seu president, Florentino Pérez, fan més grossa la seva esperpèntica aposta pel tot o res, que normalment acaba en res, amb una probable castanya pel qui s'ho juga tot al blanc o al negre. I és evident que el Real Madrid pot guanyar la Lliga, que el Barça no podrà conquerir tots els seus objectius, però també és cert, que la premsa internacional, els experts i els professionals del futbol, tenen ben clar que és l'equip català qui talla el bacallà i marca el ritme de l'evolució del futbol, tot guanyant els campionats més destacats i els premis individuals, excel·lint en la pràctica de l'esport. No, el Real Madrid no posarà fi al lideratge del Barça en el panorama mundial a base de cops, trepitjades, en fi, duent a terme el manual de males pràctiques esportives, amb el mític Pepe al capdavant. Seguint aquest camí, tan sols guanyarà algun títol, salvarà alguna temporada, però de cap manera canviarà la història que està escrivint l'equip de Pep Guardiola. Tot al contrari, tenir un rival vulgar, que no té cap més proposta que la destrucció del seu enemic, regala al Barça la possibilitat de coronar-se millor equip de tots els temps.
El barcelonisme ha de ser fort i capaç, mantenir la cohesió interna de cara enfora i remar tant com es pugui per anar consolidant un rumb inequívoc. Dimecres contra el Real Madrid no només hi ha en joc un lloc a les semifinals de la Copa del Rei, sinó que aquesta tendència abrumadora es faci irreversible.
JordiMayoral |
dilluns, 9 de gener de 2012 | 22:56h
Catalunya com a nació té dret a tenir seleccions pròpies i tots els que saben que les pilotes solen ser rodones, no dubten de l'alt nivell que tindrien si competissin amb normalitat les seleccions amb més suport popular com són el futbol, el bàsquet, l'handbol i l'hoquei, ja que tenim esportistes de primer nivell mundial i a més, milers de nens i nenes que practiquen aquests esports en garanteixen la continuïtat en un futur proper.
Per tot plegat, fa uns anys es van recollir poble a poble i barri a barri 521.249 signatures per assolir l'oficialitat de les seleccions catalanes. Actualment, ningú en parla d'aquella fita que va començar a despertar el sobiranisme i a convertir-lo en un fenomen de masses, però cal tenir-ho ben present, ja que aquella mobilització popular va ser un moment àlgid que ha marcat el rumb i la gran base social d'avui.
Després de recollir les 521.249 signatures, s'omplien estadis jugant partits amistosos amb una il·lusió desbordant, semblava que el somni era viable, però aquell capital, aquell suport increïble ha quedat congelat -enumerarem tots els factors possibles- per desídia general, per manca de capacitat política o per la impossibilitat de poder aconseguir el repte de l'oficilalitat sense tenir un estat propi.
I és que, més enllà de la voluntat de ser i de tenir presència en el panorama internacional, més enllà dels centenars de milers de signatures i del suport de la majoria del Parlament de Catalunya, més enllà de l'entusiasme de la gran majoria d'esportistes, topem amb la realitat feixuga d'un estat que no ens regalarà mai res, que no fa mai vacances per impedir espais de sobirania i que té l'esport com un dels pocs emblemes que li queden per mostrar-se al món com un teòric projecte d'èxit.
Ara hem de tornar-nos a preguntar què volem ser quan siguem grans: si ja ens va bé els partits de costellada de Nadal o si ens conformem a criticar aquests partits de pa sucat amb oli; si volem algun dia competir internacionalment o pleguem veles; si ens hi tornem a posar, què hem de fer i quins passos cal dur a terme per obtenir el reconeixement de les federacions més importants, qui s'ha de mullar, quan cal fer-ho...Al final, quan un col·lectiu (o un poble o una nació), vol una cosa i ho demana democràticament res pot impedir-ho, oi?
Hem de ser lúcids, valents i capaços per dur a terme aquest repte que fa anys que s'ha encatllat i sembla que ja formi part del paisatge. Cal remoure-ho, cal tornar a fer vibrar la gent, perquè com diu la frase, l'única lluita que es perd és la que s'abadona.
Però no, no ens enganyem, els catalans no podem defensar les seleccions catalanes perquè no tenim gairebé res a defensar, sinó que ho tenim tot gairebé per vèncer. Nosaltres les hem d'impulsar i promoure fins que les tinguem totes reconegudes. Cal tornar al carrer, al Parlament i als estadis, cal tornar a visitar cada federació internacional, cal insistir fins que guanyem. Les seleccions catalanes depenen de nosaltres, de la nostra determinació i encert, del nostre esperit i compromís, de la nostra perseverança.
Sempre és l'hora de fer realitat els somnis, sempre és el moment de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:19h
Quan pot arribar a semblar, o alguns intenten, que la trajectòria d'un dels millors equips de futbol de tots els temps afluixa, quan pot arribar a semblar, o alguns intenten, que s'acabi el periple triomfant, memorable i gloriós d'aquest Barça entrenat per Guardiola, la realitat, la dura realitat pels que la pateixen, esclafa qualsevol de les miops hipòtesis. Aquestes hipòtesis són fruit del desig i no de la raó, han nascut de la voluntat que l'hegemonia colosssal del Barça s'acabi d'una reial vegada, però no. El camí continua.
Aquest Barça, crec que ja es pot afirmar amb tota la tranquil·litat, no morirà mai. I no morirà perquè té un passat inoblidable per la temporada de les sis copes, el 2 a 6 al Bernabéu i tants i tants partits llegendaris. Aquest equip no morirà mai per les dues Champions guanyades contra el Manchester United, pel mundial de clubs, per futbolistes com Messi, Iniesta, Xavi, Piqué, Valdés, Puyol, Alves.... Aquest equip no morirà mai perquè el present és tot aquest talent i Cesc i Alexis i el bagatge de molta pedra picada, perquè tot sembla indicar que l'excel·lència forma part de l'esperit d'aquest conjunt, perquè aquest any també fa la sensació que guanyarem més títols. Aquest equip no morirà mai perquè ha d'omplir el guió de la utopia, un futur esplendorós per escriure, perque arriben Thiago, Cuenca, Sergi Roberto, Deulofeu, Rafinha i Bartra i desenes de nois i de nens que la toquen com si haguessin nascut amb l'ADN incorporat, perquè el model de la Masia és sens dubte, una de les fites més destacades de l'esport contemporani.
Aquest equip no morirà i potser ja toca trobar les metàfores, la forma d'explicar més enllà de l'estadística i de sobrenoms curiosos, que significarà pel futur aquest Barça de primers de segle XXI. La compració del Barça i el Real Madrid és la mateixa que la de Mozart i Salieri, també és molt similar la campanya d'intoxicació (acusacions de dopatge i compra de partits) que va rebre el Barça la temporada passada a la que va patir Ferran Adrià fa uns anys. Recentment, a Itàlia s'ha publicat Il Barça. Tutti i segreti della squadra più forte del mondo, en què l'escriptor Sandro Modeo defineix l'equip de Guardiola de líquid i l'inscriu en la tradició artísticocientífica catalana de Gaudí, Miró i Dalí i compara el seu joc a les obres d'art de l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock i les geometries de Piet Mondrian. Aquest equip té alguna cosa vinculada a l'art, un diàleg artístic, una nova lectura de l'esport rei.
I bé, hem de tenir en compte, que de tant en tant, hi haurà moments difícils, en què el pessismisme tornarà a aflorar, ja que es perdran alguns partits i algunes competicions, es lesionarà algun futbolista, hi haurà alguna crisi institucional, però no, la mirada general, el balanç just i el sentit comú, avalen que aquest equip no pot morir mai, perquè ha tocat sostre, el segueix tocant i és molt probable que el toqui durant un lustre més. I certament, quan finalitzi aquest període, naixerà el record d'aquest Barça meravellós, que haurà de ser inspirador de nous equips culers que aniran sorgint amb el pas dels anys.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:10h
Arreu hi ha manifestacions reclamant democràcia o una democràcia més autèntica, són demandes socials de la gent fatigada de governs totalitaris, de governs poc democràtics, de poders fàctics que decideixen i on la població té la sensació que només pot aplaudir o xiular, riure o queixar-se. Com a solució han sorgit, una vegada més, manifestacions per canviar les coses amb l'objectiu que sigui les persones les que decideixen el destí de les nacions. Aquest fenomen el formen indignats, moviments de base, grups heterogenis, gent emprenyada amb l'statu quo, persones que potser encara no ha fet el pas de sortir al carrer, perquè tampoc se senten identificades amb els que es queixen... Tot plegat, podríem resumir-ho amb un concepte clar, en un dels fenòmens del moment, el moviment We are the 99 percent. Aquest és un eslògan que evidencia que hi ha un minúscul grup d'individus que mou els fils de la humanitat i la resta balla, com pot, les seves cançons.
En l'àmbit Barça tot això és extrapolable, però aquesta mancança democràtica només té presència mediàtica i interès en el període d'eleccions. I sí, potser un dia també hi haurà un moviment de base, de socis que mostraran la seva estupefacció per no poder ser part dels membres decisioris que marquen el rumb de l'entitat. Cal recordar-ho, és l'existència de l'aval, el famós argument per tal de garantir bones gestions de la corresponent junta directiva, però que realment és un impediment salvatge pel 99% de socis, que no disposen de l'immens patrimoni necessari per poder concòrrer a unes eleccions, pervertint així l'esglògan del 'Més que un club'.
A més, l'aval, com diu l'Evarist Murtra, inocula el virus del retorn, allò que tot nou directiu li ha de passar pel cap veient la que s'atansa: si jo poso el meu patrimoni en perill, m'ho haig de pagar d'alguna manera...Alguns diuen que la qüestió de l'aval només interessa als que es volen presentar a les eleccions del Barça, que la resta de socis, senzillament volen que la pilota entri, gaudir de l'equip de futbol i alguns d'ells també, de les seccions, sobretot desitgen que el Messi estigui endollat i que el Guardiola tingui lucidesa, sentir l'últim disbarat del Mourinho, llegir qui serà el proper fitxatge, pensar si trobarà entrades per a la final de la Champions que aquest anys es juga a Munic, quina és la nova perla de la Masia. Pot ser que aquestes siguin les coses que sobretot interessen als socis, però els propietaris del club, han de ser conscients que deixen en mans d'una petítissima minoria les regnes del Barça, convertint l'entitat en una govern comandat per força per una elit econòmica molt concreta.
Cal canviar-ho i tots els presidents i presidenciables diuen que volen eliminar l'aval, però mai ningú sembla que si hagi esmerçat gaire. Caldria saber quins moviments ha fet Sandro Rosell de bracet del Real Madrid (l'altre gran club amb aquest immensa injustícia antidemocràtica), per tal de canviar la llei estatal que regula el despropòsit. Esperem notícies sobre això, si pot ser abans de la convocatòria de les properes eleccions, d'aquí a quatre anys i mig. Esperem que l'aval passi a la història i el Barça sigui encara més democràtic, un club també exemplar i pioner mundialment en aquest aspecte.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:01h
Darrerament, hi ha hagut un fort debat entre l'anterior junta directiva i l'actual sobre si l'estat econòmic del Barça era bo o dolent: que si la caixa era buida o no, que si el club estava i està en la millor situació econòmica de la seva història, que si s'han fet bones o males inversions, que si la due dilligence... Ara bé, el que és segur és que el Barça ha tingut i tindrà sempre necessitat de fer créixer els ingresos, perquè la resta de grans equips europeus com el Real Madrid i el Milan ho faran i fins i tot, perquè l'arribada de multimilionaris que posen diners extra de la seva butxaca gegant en clubs com el Manchester City i el Chelsea, fan que sigui inviable optar només per retallar les despeses. Si només s'eliminen despeses estèrils s'assoleix treure elements innecessaris que et fan ser més operatiu, però també cal, evidentment, augmentar els ingressos per seguir pagant les nòmines del millor entrenador del món i la dels jugadors d'elit del Barça i també per poder realitzar fitxatges clau com el de Cesc Fàbregas.
D'aquesta manera, cal esmerçar tota la maquinària per fer créixer els diners que el Barça ingressa anualment. Així ho pensem els socis que formem la plataforma Èxit Blaugrana que ens hem posat mans a l'obra, presentant una proposta innovadora per fer créixer els ingressos i la marca Barça arreu del món. Modestament, hem ideat la creació de centres temàtics amb botiga, cafeteria, museu i hotel on a més, es promocionaria la identitat, la cultura i la gastronomia catalana.
M'explicaré, el conjunt de socis del club i segur que també la junta directiva estem d'acord que el Barça precisa augmentar els ingressos i ser pioner per fer forta la marca mundialment. El club té una gran oportunitat de créixer en els mercats emergents com el del sud-est asiàtic, concretament en països com Xina i també al Japó i als països àrabs. D'aquesta manera, proposem desenvolupar un nou concepte de centres temàtics en ciutats com Xangai, Pequín, Hong Kong, Tòquio, Doha, Abu Dhabi i Dubai. Aquest nous centres temàtics, com dèiem, podrien desenvolupar-se a través d'una gran botiga singular i més experimental que les que hi ha actualment a Catalunya, una cafeteria on es podrien visualitzar en directe partits del Barça i es podria oferir elements de la gastronomia catalana, un museu participatiu amb les icones del Barça i un hotel amb habitacions amb valor afegit, que complementarien l'experiència.
Fer créixer els ingressos del Club i la marca Barça mundialment ha de ser una de les prioritats principals per l'entitat amb vista als propers anys. Cal realitzar aquesta tasca emprenedora com abans millor, per seguir posicionant el Barça com l'entitat esportiva més destacada. Així, la creació de centres temàtics del Barça és una proposta econòmicament sòlida i faria créixer els seguidors, tot apropant als fans la realitat del Barça.
Fonamentalment, és cert que ha de ser l'equip liderat per Sandro Rosell que dibuixi estratègies i que les exucti, però també és bo que tots els barcelonistes ens impliquem en la cerca del futur més pròsper pel club, com fem amb aquesta proposta per fer més gran el Barça mundialment.
JordiMayoral |
dijous, 3 de novembre de 2011 | 21:59h
De tots és sabut que quan algú es compromet i s'endinsa en la gestió d'una gran empresa o d'una gran entitat, és probable que a banda de tenir grans satisfaccions pugui tenir grans problemes. És el cas del Barça, que tot ho sobredimensiona i magnifica i que, per exemple, en l'aspecte esportiu quan la pilota entra els nostres futbolistes són els millors del món i tots es mereixen una estàtua a l'entrada del Camp Nou i quan els resultats no acompanyen, els dubtes i les crítiques creixen exponencialment i els socis ens recordem de les mares dels futbolistes, de forma exagerada i poc reflexiva. Però aquest fenomen no només succeeix en l'àmbit esportiu, sinó que es pot extrapolar a totes les dinàmiques del club, també en les persones que dirigeixen o han dirigit l'entitat.
El Barça ha sigut sempre un club plural i gairebé mai hi ha hagut adhesions unànimes a l’hora de valorar cap protagonista. Per exemple, els últims presidents sempre han tingut una oposició clara: Josep Lluís Núñez amb l’Elefant Blau de Joan Laporta, Joan Gaspart que amb les seves decisions ell mateix es feia d’opositor, i Joan Laporta que va tenir una oposició soterrada amb Sandro Rosell. Així, tots els mandataris han tingut crítiques ferotges, algunes justificades i d’altres que el temps han anat esvaint per irrellevants o per la seva impossibilitat de demostrar-se com a certes.
Tot i això, recentment el conflicte social va a l’alça i estem immersos en una judicialització creixent d'exdirectius i expresidents i també de directius i del president actuals, que sovintegen les demandes, les aparicions als jutjats i les notícies relacionades amb possibles fraus. Tot plegat, fa créixer la incertesa i l'ambient es va tensant internament i externament d'una forma que fa por que tot pugui petar, si no és que els resultats ens tornen a alegrar o bé, les coses de l’entorn s’endrecen o es realitivitzen.
Cal recordar que tres dels últims quatre presidents tenen situacions si més no problemàtiques amb la justícia, certament cadascú amb diferències evidents. El cas de Josep Lluís Núñez, el president que va governar el Barça durant més de 20 anys, que va ser condemnat per problemes amb hisenda és el més concret, perquè ja hi ha una resolució judicial, que tot i no ser definitiva si que és precisa.
És el cas també de l'expresident Joan Laporta, que sembla que passarà bona part dels propers anys en judicis de diversa índole, aquesta vegada sí, emmarcats en el seu mandat: cas Tutumlu i els efectes de la due dilligence. El cas més recent, és la imputació de Sandro Rosell al Brasil per suposat frau fiscal.
A vegades no saps si el Barça, o com el Barça qualsevol empresa o entitat de grans dimensions, és un imant per a tots aquells que busquen la glòria i els diners fàcils o bé, que la dinàmica d’enemics, odis i enveges que es generen embruten sense remei persones netes que han destinat o donen el que poden per causes tan nobles com fer créixer l’entitat més important de Catalunya. El que és evident és que entre tots, hauríem d'intentar reduir el foc amic, no dividir-nos més i que la justícia faci el seu camí.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 d'octubre de 2011)
JordiMayoral |
dijous, 20 d'octubre de 2011 | 00:17h
De tant en tant surten fornades estel·lars que marquen el curs de la història. Són aquells grups, normalment liderats per una persona amb un talent fora de sèrie, que canvien paradigmes i després de la seva activitat tot té una altra dimensió.
En el futbol hi ha hagut generacions cèlebres i inobilidables, per exemple la famosa quinta del Buitre del Real Madrid amb Butragueño, Michel, Sanchis, Martín Vázquez i Pardeza. El Barça va tenir fa uns anys una altra lleva que prometia, però que finalment no va fer fortuna, la lleva del Mini amb De la Peña, Celades, Toni Velamazán, Rufete... Recentment, s'ha popularitzat la generació del 1987 formada per Piqué, Messi, Cesc, entre d'altres, que l'any 2001 van formar un espectacular cadet del FC Barcelona i que ara brilla mundialment al primer equip.
Ara bé, el futbol no només són protagonistes els futbolistes i en menor mesura els entrenadors, sinó que també els directius i el president tenen un pes específic, tot marcant el rumb de l'entitat, prenent decisions que poden fer que el blub opti a la glòria o s'ensorri social, econòmica i esportivament. Aquest és el cas del Barça, que va viure l'any 2003, un moment clau en la victòria de la candidatura encapçalada per Joan Laporta i amb la presència destacada de Sandro Rosell, Ferran Soriano, Marc Ingla, Jaume Ferrer i Alfons Godall, formant una proposta que va arrasar amb l'anomenat cercle virtuós i amb la voluntat de dedicar “els millors anys de la seva vida” al Barça.
Són Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, Ferrer i Godall els responsables del passat més recent, del present més vibrant i del futur més imminent de l'entorn. El “cercle virtuós” amb el compromís i l'entrega de tots els protagonistes esmentats va fer excel·lir l'entitat, passant d'una mediocritiat generalitzada abans de les eleccions de 2003 a convertir el Barça en el millor club del món a dia d'avui. Tot i això, aquella generació, aquell equip de persones preparades que va guanyar unes eleccions contra pronòstic ha acabat totalment dinamitada per problemes personals i lluites pel poder. I, sobretot, els problemes personals i les lluites pel poder han ressucitats els ismes típics a Can Barça, fragmentant el Club en una guerra freda contínua que com més avança més mala pinta fa.
Potser cal recordar, que ningú guanya mai cap guerra, sinó que un bàndol la perd i l'altre queda si més no, greument tocat i triga un temps llarg en recuperar-se. Més enllà de judicis externs (Tutumlu, per exemple) els conflictes generats al llarg d'aquests “millors anys de la seva vida” entre els múltiples bàndols, la guerra soterrada que a vegades emergeix, pot desembocar en un conflicte etern que desgasti el prestigi del club i l'esforç que caldria destinar a sumar es desviï a disputes que poc afavoriran el funcionament del Barça.
La generositat i l'altura de mires són bones conselleres. Totes les parts haurien d'evitar el joc més infantil dels polítics: “El tu encara ets pitjor”, per no crear un “cercle viciós” diabòlic que es carregui el moment més dolç de la història del Barça. I és que només l'autodestrucció social pot posar fi a aquesta etapa i trencar així amb l'hegemonia mundial més gran que ha protagonitzat el club.
JordiMayoral |
dilluns, 10 d'octubre de 2011 | 22:36h
Guardiola liderant una generació brillant de futbolistes ha generat el futbol creatiu per excel·lència, la recuperació dels valors més genuïns, ha fet possible el millor Barça de la història amb partits màgics i títols llegendaris que ja formen part del llegat esportiu del segle XXI. Evidentment, gràcies també a Laporta (qui el va designar) i també gràcies a Rosell (qui l'ha convençut perquè continuï fins avui) tot això ha estat possible. Aquesta és la clau de volta dels moviments públics d’aquests últims dies per part de l’entrenador blaugrana.
Tots sabíem que Guardiola no només és l'entrenador del Barça, sinó que és moltes coses més: l'entrenador més important dels més de 110 anys del Club, un símbol del barcelonisme i gairebé d'un país sencer, l'home central de l'entitat, però tot plegat ha agafat una nova volada, ja que s'ha acabat de definir el nou rol del de Santpedor. I és que Guardiola s'ha posat el Club a l'esquena i ha creat l'escenari que precisava el barcelonisme: ha canviat les inèrcies de massa mesos de pim-pam-pum mediàtic entre bàndols irreconciliables, amb l’esperit de Nelson Mandela invocat durant el procés electoral i oblidat durant el dia a dia. Ha hagut de ser l'entrenador qui posés la primera pedra de la pau d'una guerra soterrada, però clarament existent.
És veritat que en un Club normal, de cap de les maneres hauria de ser Guardiola qui sortís amb la carta de la reconciliació, encara que aquesta sigui momentània. Però el Barça és molt més complex i l’actual entrenador era l’únic capaç d’aportar el què feia falta per pacificar el panorama culer. No cal ser ingenus, el Barça és improbable que tingui una pau total, fins i tot si aquesta existís seria senyal que el Club ha perdut pes en l'esfera econòmica, social i mediàtica. El Barça genera debat i discrepància perquè és l'entitat més rellevant de Catalunya, però una cosa és la discrepància i l’altra la guerra freda que calia apaivagar urgentment.
Avui, elogiar Guardiola s'ha convertit en l'esport nacional, però deixar-ho de fer per reiteratiu seria d'una injustícia còsmica. Mentre alguns volien reduir el seu paper al d'empleat, fet que xocava directament amb qualsevol signe de lucidesa, ell ha canviat el paradigma i ha fet encara més gran la seva figura. De fet, amb Guardiola sembla que tot quadra, envoltat d'un equip exemplar i assessorat per Evarist Murtra (un dels barcelonistes més importants de l'últim mig segle), l’entrenador ha manifestat que Laporta i Rosell no són tan diferents i una vegada més té raó. Laporta i Rosell es complementen, perquè moltes vegades sembla que l’un sigui l'antònim de l'altre. Més enllà dels interessos personals i la rancúnia, més enllà dels retrets i els cops de colze, cal per part dels dos bàndols certa generositat i visió de Club gran, fet que l’equip i la massa social necessiten. Sobretot, els que ho poden arreglar que no ho espatillin, ja que posar fi a aquest període d’èxit per obsessions del passat tindria efectes nocius pel futur.
Guardiola, si ho vol, pot seguir sent l’entrenador del Barça més gloriós, pot esdevenir president per aclamació, pot ser el símbol enyorat, pot ser el que vulgui. Avui és l'home més destacat en tots els camps d'aquest país per talent i projecció internacional. Ell ha demostrat que és conscient de la seva força i de la seva influència i és positiu que l'usi per fomentar la unitat.
JordiMayoral |
dissabte, 1 d'octubre de 2011 | 11:35h
El Barça ha guanyat un munt de Lligues espanyoles, però s’ha acabat el bròquil. S’ha d’intentar guanyar-ne les màximes que es pugui en les pròximes temporades, per cloure una etapa que s’acaba, però no, no es pot seguir perdent el temps intentant conciliar-se amb la lliga, perquè aquesta competició ha quedat superada pels temps globals. És una qüestió de lucidesa que la fi o la transformació d’aquest torneig es dugui a terme i, és que no té cap sentit destinar la majoria de la temporada a disputar partits sense gaire emoció, amb rivals manifestament inferiors, amb l'única gràcia d’esperar els clàssics i entretenir-nos amb algun derbi amb l’Espanyol i descobrir qui fa la golejada més grossa, si el Barça o el Real Madrid.
A més, ara els culers ens sentim amenaçats per presidents d’equips respectables, però d’una altra escala que la del Barça, demanant uns diners que no generen, volent impulsar un model falsament igualitari: ni el Vila-real ni el Sevilla tenen un 1% de la massa social del Barça a nivell mundial. Certament, la lliga és bipolar, com l’escocesa, però la solució no és donar a qui no genera, sinó canviar el model i enfrontar-se com més vegades millor amb equips d’un gran nivell. I és que si els presidents del Vila-real i del Sevilla se surten amb la seva, els culers patirien el “dèficit fiscal del Barça” (el Club regalaria diners a altres equips, fent-los competitius, tot perdent pistonada pròpia).
És cert que la gent del Barça ens ho hem passat molt bé guanyant les lligues de Tenerife, que hem viscut moments irrepetibles com la lliga de l’Urruti, que hem xalat amb els 5 a 0 al Real Madrid i també que hem passat vergonya quan hem rebut golejades esperpèntiques. Però el futur ens espera i no hem d’encallar-nos en un torneig desfassat per la història: la lliga espanyola s’acaba tal i com l’hem conegut.
La solució és la lucidesa
La solució és tan senzilla que qualsevol la pot intuir: es diu lliga Europea i es basa a crear un torneig apassionant i competitiu. Senzillament, seria impulsar l’actual lliga de campions, fent-la encara més gran. Primer de tot, els partits de la Lliga europea s’haurien de jugar en cap de setmana, fet que potenciaria abismalment els desplaçaments de seguidors (fins ara els aficionats han de viatjar entre setmana), dinamitzant el turisme i així les economies locals.
Siguem seriosos. ¿Algú està en contra de crear una lliga europea de 20 equips potentíssims com el Milan, l’Inter, el Chelsea, el Manchester United i el Manchester City, el Bayer de Munic, el Porto, el Real Madrid i el Barça i altres conjunts de primer nivell? ¿Quant queda perquè puguem gaudir amb regularitat de partits plens d’emoció i posem fi a la manca de competivitat actual? A banda de la lliga europea, seria viable que els dimarts i els dimecres es disputés una competició estatal, que sumés la copa i la lliga actuals, una lligueta d’un àmbit local, entretinguda i distreta.
Europa i el món són el camí i no només en el futbol, tot condueix per internacionalitzar-nos de valent. Els catalans hem d’internacionalitzar l’economia, la cultura, la mirada i també l’esport i, concretament, el futbol. Algú encara no ho té clar? Que la UEFA i els grans clubs d’Europa s’hi posin quan puguin, perquè és evident que a les televisions i la resta de mitjans de comunicació els interessen esdeveniments singulars i mediàtics com la lliga europea. A més, els aficionats volen gaudir de partits de màxim nivell, i ja no diguem els futbolistes. Els professionals com més bé s’ho passen és jugant contra els millors.
Que la lliga europea esdevingui una realitat no és ja una proposta, sinó un objectiu lògic que segur que comparteixen la majoria de socis i aficionats del Barça, com també dels altres clubs d'elit europeus. Veient aquest panorama, tenim dues opcions: o badem o som pioners. Ara és el moment que els dirigents del Barça vegin la lliga europea com una gran oportunitat per al club i també pel país, trencant marcs de referència caducats, apostant pel futur d’una forma decidida.
(Publicat a El 9 Esportiu el 5 de setembre de 2011)
JordiMayoral |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 00:34h
No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation. Els prometo que no em centraré en respondre la pregunta: el Barça precisa més diners per seguir liderant l'elit del futbol mundial? Tots ho sabem, perquè la resposta és evident: sí, com més ingressos tingui el Club millor, així podrem seguir fent créixer el model d'èxit actual, renovar als millors futbolistes, fitxar dos o tres cracs cada temporada i donar corda al model de La Masia. Per tant, el moll de l’os no és si ens agrada que el Barça tingui patrocini a la samarreta (malgrat fos en menor representivitat, Nike ja era patrocinador) i tampoc la qüestió central és si Qatar Foundation és l’esponsoritzador ideal, perquè francament no ho és i també és cert que si ens posem estupends, potser no trobaríem mai el princep blau del patrocini.
El tema principal tampoc és si s'ha perdut el valor d'Unicef brillant al pit de les samarretes del Barça, ni tampoc rebatre fàcilment els discursos apocalítpics de Javier Faus si l'Assemblea no aprova el patrocini de Qatar: que si la pujada de carnets, que si la venda de Messi, que si la fi de la glòria. No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation, així que em permetran que aquests debats per entretindre la massa social mentre la piloteta entra, els deixi de banda i em centri en allò cabdal i que no s'ha explicat fins avui. Som-hi, que dissabte és l'Assemblea...
Mai es pot acusar ningú sense proves i menys un culer ho pot fer al president del Barça, així que de cap manera es pot insinuar coses si no se sap la veritat, però aquest és alhora el gran problema, el quid de la qüestió: no sabem la veritat. Cal saber la veritat per la votació de dissabte i cal saber-la com a precedent pels cinc anys que resten de mandat de l’actual president. I per això cal ser ferms i clamar a Sandro Rosell que pugi el nivell i no caigui en la temptació d’apuntar-se a la tramparència de massa polítics, que actuiï i, per tant, expliqui tota la seqüència dels fets.
Per què es va arribar a un acord amb Qatar Foundation? Quines eren les altres opcions d'esponsorització, si és que algú va obrir un procés d'adjudicació amb diverses ofertes? O és que cap altra empresa del món pagaria 30 milions d'euros a l'any per patrocinar la samarreta oficial i la d'entrenament, un munt de tanques al Camp Nou, entre d’altres coses, al Club més important del planeta?
Necessitem llum en la tenebra i conèixer si l'actual junta directiva ja havia decidit posar Qatar a la samarreta abans de les eleccions de l'estiu de 2010 i, en aquell context, no ho va explicar al soci per por de perdre una presidència que tenia guanyada silenciant el pacte. Un altre punt és si tot estava ben lligat abans de l'assemblea de 2010 i ningú va dir res, per poder realitzar un acord de fets consumats poques setmanes després i votar-l’ho, ara sí, d'aquí uns dies amb tota la parsimònia.
Ara bé, sobretot, el debat més potent i clarificador més enllà de possibles silencis electoralistes, és si és cert que el Manchester United cobra 34 milions d’euros, bastant diners més que el Barça, pel patrocini de les samarretes (l'oficial i la d'entrenament). En aquest cas i tal com apunten les dades tindríem un problema greu: els dirigents de l'equip anglès tindrien més talent que els d'aquí, quan és el Barça el millor equip del món.
Tot plegat caldria debatre-ho de forma sincera, serena, valenta, tranquila, però sempre sol passar que qui mana vol aferrar-se al poder i no transmet la informació necessària i l’oposició sol veure malament totes les decisions de la Junta. Finalment, l’adéu o no de Qatar Foundation a la samarreta del Barça dependrà dels compromissaris. Dissabte sabrem fins a quins nivell d’exigència s’haurà d’afrontar la directiva de Sandro Rosell d’ara en endavant, mentre la conjuntura actual de títols i espectacle continuï.
JordiMayoral |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 23:50h
S'anima el sector dels museus o això sembla llegint la creació del Doraemon Museum a Tòquio que s'obrirà el 3 de setembre. Tal i com informa Nació Digital "Els que visitin el museu hi podran trobar més de 50.000 articles relacionats amb el gat còsmic; dibuixos originals del seu creador o l'escriptori on el dibuixant treballava. La dona de Fujio, el dibuixant de Doraemon que va morir l'any 1996, explica que "el fet que els nens de tot el món llegeixin i es diverteixin amb en Doraemon demostra que siguin d'on siguin, els nens són nens".
La sèrie Doraemon s'ha traduït en més de 30 idiomes i segueix sent un dels dibuixos animats més vistos del món.
JordiMayoral |
dissabte, 6 d'agost de 2011 | 11:28h
Avui fa 75 anys de l'assassinat de Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça durant l'època republicana. Val la pena llegir sobre la seva vida ("La memòria de Josep Sunyol" d'Antoni Segura) i conèixer qui fou i alhora, pensar quins deuen ser els motius del seu gran oblit en la història del FC Barcelona.
Tot i això, som milers els culers i catalans que prosseguirem el seu llegat, sense anar més lluny, persones com les que formem Èxit Blaugrana ens sentim plenament vinculats a la seva memòria i al seu record. Seguim i seguirem cultivant l'esport i la ciutadania.
JordiMayoral |
dilluns, 1 d'agost de 2011 | 20:34h
Em faria molta il·lusió saber que vostè ja té un viatge programat a Londres abans de l'11 de setembre, o bé que està pensant anar-hi. Si s'ho estava rumiant i no ho acaba de veure clar, si li fa certa mandra, no dubti més i compri un vol i intenti anar-hi amb més gent. Ara és el millor moment, perquè en gaudirà d'una forma especial. Sí, sempre val la pena viatjar i, en concret, anar a Londres, però actualment hi ha una cosa que no es pot perdre.
Permeti'm la confiança. Els catalans som majoritàriament com la resta de la gent del món, però amb un trets específics: ens agrada voltar, ens agrada viure bé, però encara no tenim l'autoestima en plena forma i necessitem grans alegries, victòries col·lectives, moments que ens retornin la decència que a vegades perdem per por. Per això ara hem d'anar a Londres, el cor financer de mig món i punt de trobada de moltíssimes coses, la ciutat on el Barça va proclamar-se campió d'Europa per quarta vegada. Hem d'anar a Londres, perquè ens retrobarem amb un dels nostres artistes bandera, Joan Miró, i no només tornarem a trobar-nos l'artista, sinó que també ens tornarem a trobar amb nosaltres mateixos...
Miró a la TATE Modern és una exposició amb més de 150 obres de les sis dècades de la seva carrera, on es quedarà astorat davant d'una mostra dedicada a un dels grans del segle XX. Segurament ja ho sabíem, que Miró era un mestre, probablement ja hem visitat la seva Fundació a Barcelona, però no li ve de gust constar-ho a la capital d'Anglaterra? No té unes ganes immenses d'anar-hi a fer el tomb? Pensi-hi, Miró és el nostre home: un artista que, optant per la poesia, pessiga el cor de la gent; un geni compromès amb el seu país sempre, fins al final. Joan Miró és l'exemple més clar que el camí més curt per ser universal és ser local, que pintant la masia de Mont-roig es pot arribar a ser venerat per mig planeta.
La mostra constata una altra cosa, que hem d'internacionalitzar-ho tot: les empreses, les universitats i també la cultura. Així, hem d'abandonar les llàgrimes que ens cauen quan recordem el que vam ser i hem d'espolsar-nos la mandra, sortir a fora i vendre el que tenim. Més que mai hem de fer-ho amb qualitat i desacomplexament, ressaltant el nostre origen d'una manera natural, per la senzilla raó que, per exemple, si les desenes de milers de persones que visitin la mostra a Londres saben que Miró va ser català i en va exercir profundament, ens és negoci divulgar-ho: una bona promoció dels nostres genis a l'exterior pot fer créixer el turisme del país, un turisme que seria de bon nivell, per cert.
L'exposició que es mostra a la Tate Modern de Londres fins a l'11 de setembre s'exhibirà també a partir de l'octubre a Barcelona. I és cert que viatjar val calés, però jo no m'esperaria, perquè si té l'oportunitat de veure la mostra ara tindrà uns mesos d'avantatge i podrà adquirir –abans que pugin els preus– alguna peça de l'artista. Quan torni compri un cartell o una litografia, un dibuix o una tela de Miró i gaudeixi'n cada dia. I sobretot, com que també hem d'internacionalitzar les nostres inversions (comprar una obra de Miró és una garantia global), guardi l'adquisició. Els seus néts, ben segur, l'hi agrairan.
(Article publicat al diari AVUI el 26 de juliol de 2011)
S'anima el sector dels museus o això sembla llegint la creació del 
.jpg){kind=logo}
