Volem guanyar, però moltes vegades només sembla que ho vulguem com un desig, com si fos l’opció que més ens engresqui, perquè empatar és avorrit i, perquè perdre, siguem honestos, és decebedor. Volem guanyar, però ens costa assumir que per fer-ho calen unes característiques, una manera d’afrontar les coses. Volem guanyar, però a vegades ens fa més por fallar que no pas il·lusió que els plans ens surtin bé. I tot això ho vas pensant quan fa una estona que mires el documental L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya. Quin home més cabdal, quina sort que hem tingut de tenir-lo entre nosaltres, quin mestratge.
Aquest documental on Johan Cruyff és el protagonista ens transmet que sense una mentalitat desacomplexada i valenta poca cosa es pot crear. Bàsicament es pot fer una vida contemplativa, es pot repetir models, es pot anar fent i anar tirant, però costa molt trencar esquemes, obrir finestres, ser innovador sense aquesta visió. I és que sense determinació i un esperit de superació alt, ens quedarem on som, si un vol guanyar necessita talent, encert i, també, la mentalitat, una mentalitat guanyadora, creure en ell mateix o en el seu equip, fer-ho fermament.
La victòria més difícil és la primera, la victòria més complexa és la que es guanya internament. Fer-se les preguntes adequades és el pas decisiu per trobar les respostes suggeridores i decisives. Llavors, només cal ser coherent i honest. En Cruyff fa 40 anys que viu a Catalunya i quan parla de nosaltres, els catalans, ens fa un retrat precís. Diem què volem, però ens costa prendre les decisions amb els temors de poder fallar. La derrota, no ens enganyem, ens té encara massa atrapats.
Escoltant-lo s’evidencia que som en una cruïlla i ja fa uns mesos que dura, que ens cal resoldre els dubtes. Sí, ens hem fet les preguntes mil vegades i ja només queda saber-ne les respostes. Ara, ara hem de fer el pas decisiu, en un sentit o en un altre, però és bàsic que sapiguem on som i què volem. Una vegada ho tinguem clar, en aquest cas, una vegada haguem votat el proper 27 de setembre, qui aturarà les nostres decisions? Sincerament, estic plenament convençut que ningú podrà fer-ho. Al capdavall, el futur és a les nostres mans i hem de ser dignes d’aquesta responsabilitat.
‘Salid y disfrutad’, va dir en Cruyff als seus jugadors abans de la final de la copa d’Europa que el Barça va jugar contra el Sampdoria l’any 1992. I el Barça va patir, però un gol als darrers minuts de la pròrroga va possibilitar la victòria, va guanyar per primera vegada aquest títol i la història del club va canviar per sempre. Segurament, el millor que podem fer els catalans és deixar-nos de tirar els plats pel cap, aturar els retrets i tornar a somriure, somriure d’aquella manera que només ho fan els esperançats. Hem de somriure així, d’orella a orella, i sumar esforços, escoltar molt, fer servir l’enginy i l’audàcia i gaudir d’aquests mesos que queden fins al setembre més vibrant. Som ben a prop d’una fita titànica, podem vèncer, ho podem fer i tenim tot el dret del món de canviar per sempre la nostra història. Potser anem justos de forces, potser guanyarem per la mínima i a la pròrroga o potser serà més fàcil del que hem imaginat. Una mica més de mentalitat guanyadora, tan sols una mica més i hi serem encara més a prop…
(Publicat a ElPuntAvui el 22/1/2014)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!