Aixeca el cap i mira-ho bé. Aixeca el cap i fixa’t-hi i pregunta’t si això que veus és un simple artefacte enmig del carrer o és alguna cosa més suggerent. Qui ha realitzat aquesta peça? Quan la va fer? Aporta alguna cosa enmig de la ciutat? L’art a vegades és efímer, a vegades es perd, a vegades es destrueix, a vegades es penja en salons privats, però per sort, d’altres vegades s’exposa públicament.
Els tòpics. Els maleïts tòpics. Alguns diuen que l’art és per a poca gent, focalitzat per a una gamma alta de la societat. Vaja, que l’art és elitista. Certament, els que pensen això són els que solen tenir més perjudicis que criteri. Ja se sap, la ignorància és molt valenta, però no, l’art no sol ser elitista, tot al contrari. L’art ha de ser per a tothom i el millor exemple en són les obres públiques. Obres que es comparteixen, que passen a ser ànima d’una ciutat, peces que s’han fet amb vocació de ser immortals i celebrades.
Les obres públiques de Barcelona. D’obres públiques n’hi ha moltes, i només cal dir la paraula Gaudí, un dels nostres grans genis, perquè els turistes comencin a fer cua. Però no tot és el grandíssim Gaudí ni el modernisme, sinó que a Barcelona hi ha moltes més obres que val la pena descobrir, resseguir i aprofundir-hi. Obres més recents que són especials. Així, que farem una cosa, n’aniré dient unes quantes, en mencionaré algunes que són molt interessants. Bé, siguem francs, algunes són més reeixides i d’altres, certament, no tant. I al final de l’article us diré la que més m’agrada, aquella que té una força i un magnetisme que m’enamora.
Comencem amb unes de centrals: la instal·lació de llums Canvi d’Aiko Miyawaki, les obres Barcelona,Topos V i L’elogi de l’aigua d’Eduardo Chillida i també l’obra Una habitació on sempre plou de Juan Muñoz. Una peça molt especial, que va ser controvertida, però ja forma part de la ciutat és els Mistos de Claes Oldenburg. És fonamental també la reconstrucció del mural de Keith Haring, l’escultura d’Alexander Calder que es pot veure fora de la Fundació Miró i, evidentment, el Barcelona’s head de Roy Lichtenstein, una escultura espectacular de 15 metres. També és destacada la peça de Sol Lewitt dedicada a les víctimes del terrorisme, L’Escullera de Jaume Plensa, el Gat de Fernando Botero, les obres públiques de Joan Brossa i el monument a Francesc Macià de Josep Maria Subirachs. Per cert, heu vist mai El mur de Richard Serra, l’Alto Rhapsody d’Anthony Caro, La teulada de Perejaume, la Balança romana de Jannis Kounellis i elCrescendo appare de Mario Merz? I el Gambrinus de Javier Mariscal i el Passatge courenc de Cristina Iglesias?
I n’hi ha més encara d’esplèndides. Moltes més! Un fris de Pablo Picasso, L’homenatge a Picasso d’Antoni Tàpies i el Núvol i cadira a dalt de la Fundació Tàpies, una peça d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, el peix de Frank Gehry, el Parc del centre del Poblenou de Jean Nouvel…
Ara que s’apropen els Reis Mags em vénen ganes de demanar la gran escultura de Jaume Plensa vora el mar, una peça perment d’Ai Wei Wei, una escultura d’Anish Kapoor, una altra d’Anthony Gormley… Però sóc conscient que malgrat que poden ser inversions extraordinàries en tots els sentits, les prioritats socials són unes altres. Mentrestant, i no me n’oblido, la meva preferida és la Dona i l’ocell de Joan Miró, un dels artistes més importants que mai hem tingut. Tornem-la a visitar, que com els bons vins, millora amb el temps.
(Publicat a ElPuntAvui el 25/12/2014)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!