Pensareu que potser sóc grandiloqüent si dic que la manifestació del proper 11 de setembre ha de ser crucial, determinant i definitiva, però ha de ser-ho, perquè si ens quedem a mitges ja sabem quin serà el camí, un camí que la majoria ja no volem: la tercera via, que són més engrunes, més pactes secrets i prebendes i més fotografies patètiques per saber qui ha estat el polític que s’ha agenollat abans. Això és el que hem aguantat i, també és cert, el que hem permès mentre la bicoca de l’autonomisme ha estat hegemònic i l’anar fent i l’anar tirant eren l’escenari habitual; però, feliçment, les coses han canviat…
Les coses han canviat, perquè majoritàriament els catalans ja som adults nacionalment i estem decidits a decidir. A decidir el que sigui, però a decidir. Per això, la majúscula V que s’ha de dibuixar als carrers de Barcelona ha de ser definitiva per deixar de banda una manera de fer que desassossega, cansa i no ens porta enlloc i passar a una nova etapa, com dèiem adulta, de presa de decisions, amb els perills que això comporta, però també amb les oportunitats que això genera. Així, el futur serà a les mans dels catalans i ja no s’hi valdran excuses.
L’11 de setembre, una vegada més, però ara més que mai, ha de ser un èxit esclatant. La Diada ha de ser una immensa V de voluntat de ser, perquè són els grans actes d’afirmació els que generen consciència, autoestima i sentit de pertinença. I sí, també ha de ser una V de votarem, una V de votarem segur, perquè ens estimem tant la democràcia que no farem el salt a una urna que espera el nostre vot per por de les típiques amenaces que ja no ens haurien de fer ni fred ni calor. També ha de ser una V de venjança, en cap cas cap a ningú de fora, sinó una vendetta interna, cap a les nostres misèries, cap a les nostres pors, perquè aquesta
lluita democràtica no la fem contra ningú, tan sols contra nosaltres mateixos, contra les incerteses que ens empresonen, perquè ja n’hi ha prou d’abaixar el cap i d’arronsar-nos a l’hora de la veritat.
L’11 de setembre, una vegada més, però ara més que mai, ha de significar una V de victòria, perquè hem nascut per vèncer, perquè ja ens toca, perquè els ho devem als avantpassats que ens precedeixen, perquè ho necessitem per a nosaltres i per als que vindran, perquè el món mereix que les causes justes triomfin. Sí, aquesta V ha de ser la V de la nostra vida, perquè al capdavall tenim una oportunitat magnífica de fer, per fi, realitat el país que volem.
Si no som capaços de votar i de vèncer, tornarem al principi de tot plegat, allà o no volem tornar, que és al vol de gallina, al conformisme, als pactes esquifits i previsibles. Si no som capaços de votar i de vèncer, perdrem almenys deu anys de la nostra història com a poble, ajornarem el nostre destí fins que una nova generació encapçali una nova proposta cívica, inclusiva i democràtica per construir i esdevenir un estat independent. No, no perdem de vista que fa molts anys que esperem aquest moment, l’oportunitat és tan imponent que pot significar fer creu i ratlla als nostres vicis i ser d’una vegada i per sempre, conseqüents. Hem de fer-ho, hem de fer la V immensa, convençuda, entusiasta, a la catalana, que és amb un somriure als llavis i amb la certesa que tot es pot fer, i que sí, que votarem i guanyarem.
(Publicat a elPuntAvui el 10/7/2014)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!