Jordi Mayoral

La pitjor de les notícies i el millor dels records. Això és el que hem viscut aquests últims dies amb la mort del Tito Vilanova, l’home de Bellcaire de l’Empordà, una persona cabdal en la història del Barça, un dels fruits més valuosos de la Masia blaugrana, on no només es va formar, sinó de la qual va saber extreure el talent de tants i tants futbolistes.

La seva és una mort que, com totes, ens acompanyarà, una ferida que mai es tancarà, una dolorosa i tràgica situació que és inacceptable, però amb la qual haurem de conviure. La vida ens recorda de tant en tant que som vulnerables, que la mala sort existeix, que la salut ho és tot i que sense salut, res té sentit. Sí, la seva ha estat una trajectòria, una existència, escapçada radicalment, sense discussió. I nosaltres ens quedem tristos, buits, indefensos, fent, això sí, pinya. Tanta com podem, perquè tots units fem força, perquè ara només ens queda reivindicar la seva figura i demanar que se segueixi investigant per posar fi al càncer una vegada per totes.

Un record per sempre, el de Tito. Perquè amb ell i Pep ho vam guanyar tot, ho vam batre tot, ho vam gaudir tot. Tot i més. És el seu llegat, una lluita incansable, una vida massa curta, però quina vida! Ens en van donar tantes, d’alegries, ell i Guardiola, que mai ho podrem oblidar. I tota aquesta felicitat que vam rebre, l’hem de convertir en record, en un gran record, a fer eterna la seva figura, com tots els que lluiten, com tots els que perseveren. Tant de bo no calgués, oi? Tant de bo ens estalviéssim els elogis, recordar tots els moments, l’excel·lència, els títols en totes les competicions, la lliga dels 100 punts… Tant de bo fos encara el nostre tècnic, tant de bo guiats per ell ens donés el millor futbol i seguíssim alçant copes per anar-les col·leccionant al museu, perquè en bona part gràcies a gent com ell, som a primera línia mundial i el Barça és el que és. Però no, malauradament només podem recordar-lo, reivindicar-lo, fer-lo viure dins del batec més fort del nostre barcelonisme. És el maleït elogi que reben els que ens deixen, perquè després de la notícia acumulen el memorial d’agraïments, tot allò que ens vam oblidar de dir-los.

Ara, això sí, hi ha una cosa que tenim ben clara tots els amants de l’esport, del futbol i, principalment la gent del Barça, i és que l’estimarem sempre. Cada dia, com tota la gent que se’ns escapa del nostre entorn. L’estimarem sempre i el reviurem sempre, perquè hi ha lliçons que queden gravades a la pell i la seva és inesborrable. I, sí, nosaltres, seguirem. Per ell i perquè l’alternativa és abaixar els braços i això no, aquest no és el seu llegat.

Però sobretot, hem de seguir pel bon camí que ell ens va ajudar a marcar. El de l’esforç, el de l’entusiasme, el de la cultura de la victòria, el de no rendir-se mai, fins al final. És el millor homenatge, no en dubtem gens. Perquè està molt bé i és imprescindible recordar els que més ens han marcat, però no ens equivoquem de ruta, que nosaltres tenim a l’ADN una recepta que Tito va cocrear. Usem-la, fem-la immortal.