JordiLon |
ARTS |
dimecres, 18 de febrer de 2009 | 14:19h
Gràcies al bloc de l'Elisenda Soriguera em vaig assabentar de l'existència de Malalletra, un fanzine confeccionat i editat per la grafista (llegiu-hi 'artista') Laia Calvet. Ho confesso: fins ara tenia una imatge esbiaixada dels fanzines i els associava, principalment, al món del còmic alternatiu i de factura més o menys barroera. Però després de tenir a les mans el Malalletra 19, dedicat monogràficament a l'obra de Joan Brossa, i d'escoltar el doble CD que l'acompanya, he canviat absolutament d'opinió. La delicadesa i el bon gust amb què està elaborat, la diversitat dels artistes gràfics i sonors que hi participen i el fet de proposar una aproximació pluridisciplinària a l'obra de Brossa demostren que des de la iniciativa individual, des de la independència absoluta i, això sí, des de la passió per l'art, es poden fer productes culturals de gran qualitat.
Avui fa Dilluns vinent farà un any que va morir Josep Palau i Fabre, poeta, narrador, dramaturg... i alquimista de les paraules. Sempre he pensat que la millor manera de recordar un artista és a través de la seva obra. Per això em plau compartir amb vosaltres un dels seus poemes: el 'Cant espiritual'. Un text que em va impressionar des que el vaig llegir per primer cop i que m'ha acompanyat (i m'acompanya) en diverses ocasions. I és que, com diu Sam Abrams, molt sovint la poesia és una forma de filosofia.
JordiLon |
CANÇÓ |
dilluns, 16 de febrer de 2009 | 11:49h
He regalat el disc de Manel a un bon amic que ha fet 30 anys. No diré res de nou sobre aquest grup (la gran revelació de la temporada) ni sobre el magnífic treball de debut ("Els millors professors europeus"), a banda de constatar que la meva generació els ha rebut amb entusiasme. Amb això no vull dir que sigui un grup de consum exclusiu per als que voltem la trentena. No. Conec gent més gran i més jove que també n'estan atrapats. Però és cert que les cançons de Manel tenen un llenguatge (musical i textual) que interessa a aquesta generació. I no parlo estrictament de l'estil, sinó del missatge que tot plegat transmet, dels temes que planteja, de la senzillesa de la posada en escena, de la nitidesa de la veu (en equilibri amb la instrumentació)... Unes qualitats, aquestes, que també comparteixen grups com Mishima, Mazoni, Sanjosex i tants d'altres que han contribuït a diversificar (i qualificar) el panorama musical del país. I que, de retruc, han sabut connectar amb la meva gent.
JordiLon |
CANÇÓ |
divendres, 13 de febrer de 2009 | 12:11h
Les cançons tel·lúriques, de Roger Mas, ha estat escollit com el millor disc en català del 2008, segons la crítica de la revista Enderrock. No sé si és el millor de l'any, perquè no els he escoltat tots, però estic d'acord en què és un treball magnífic (la veu profunda de Roger Mas, els instruments de corda despullats i el piano de Xavier Guitó es revelen, de nou, com un complement brillant).
Però, sobretot, aquest disc és un exemple que la cançó del país ha agafat el camí de la normalitat cultural. ¿Qui s'hauria atrevit, anys enrere, a basar un treball discogràfic en l'obra de Verdaguer, els goigs de la Mare de Déu de Solsona i algunes melodies tradicionals sense la por de ser titllat de carrincló, vuitcentista o ceballut? Ara, en canvi, una de les veus amb més projecció del panorama musical no només s'hi atreveix, sinó que ho fa sense complexos, amb rigor, qualitat i originalitat.
Dimarts, quan en Roger Mas va sortir a recollir el guardó a la nit dels premis Enderrock, algú del públic va cridar "Visca Verdaguer!". Anem per bon camí.
N'hi ha més: una mostra del tàndem Mas-Verdaguer...
Avui és Santa Eulàlia (Laia o Lali pels amics), i comencen les festes d'hivern de Barcelona. A diferència de La Mercè (festes guiris per excel·lència), les de Santa Eulàlia són les més populars (en el sentit arrelat i tradicional del terme): passejada de les Laies, mostra de bestiari festiu, mostra de gegantons, cercavila, pastissets, correfoc, aixecada del penó a l'Ajuntament... A més, no hi ha el perill que plogui, perquè aquests dies la copatrona està contenta i es guarda les llàgrimes pel setembre, per aigualir la festa de la seva rival. Au, a gaudir-ne!
JordiLon |
CANÇÓ |
dimecres, 11 de febrer de 2009 | 13:01h
L'altre dia comentava que la cançó, al nostre país, passa per un dels seus millors moments
creatius, i ho exemplificava amb la fornada
d'autors i grups que, en estils ben diversos (pop, folk, rock,
blues, hip-hop, lírica, indie, protesta...), estan oferint uns productes de
gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos. I sentenciava: "50 anys després,
el pòsit de la Nova Cançó es revela com un adob fructífer".
L'èxit de la festa dels premis Enderrock d'ahir n'és un altre exemple. Però encara ho és més la nòmina de guardonats que, sumada als noms de les últimes edicions, ens revelen un panorama ric, divers, de qualitat i, sobretot, prometedor.
La Cançó, a casa nostra, va néixer fa 50 anys (Setze Jutges, Raimon...), va tenir derivades i alternatives els anys següents (Grup de Folk) i les dècades següents (ona laietana, cançó tradicional, cançó col·lectiva...), va quedar adormida i limitada als grans noms i a algunes experiències roqueres durant els anys 80, va emergir monolíticament en forma de Rock Català els 90 i, finalment, els darrers anys (i gràcies a tot aquest adob) ha fructificat.
Ja ho sé: una anàlisis breu i, per tant, simplificadora. Però si la feu al costat d'un aparell de música, escoltant sense prejudicis alguns dels treballs premiats ahir, l'any passat o l'altre en les diverses categories (pop-rock, folk, jazz, cançó d'autor...) sabreu de què us parlo.
JordiLon |
CANÇÓ |
dimarts, 10 de febrer de 2009 | 16:10h
Avui que la cançó del país celebra la seva vitalitat (i l'excel·lent moment en què es troba) amb el lliurament dels premis Enderrock, em ve de gust recordar un grup com els Bars, que va desplegar tota la seva discografia la dècada passada: entre el 1989 i el 1999 (tot i que el seu recopilatori -de comiat?- data de l'any 2000).
A la perifèria d'allò que es va anomenar Rock Català, els Bars van anar evolucionant pels camins del Rithm&Blues, i amb un so propi, cap a una maduresa compositiva i interpretativa destacable, amb la veu de la Montse Llaràs com a marca de la casa.
Els Bars ens van deixar un bon llegat en forma de cançons, entre les quals, algunes balades a cavall del blues i el country que fan de bon escoltar, deu anys després...
Ahir al vepre, el programa Nydia del Canal 33 va emetre una entrevista -reportatge amb Enric Casasses, on el poeta explica i exemplifica la seva visió de la poesia com un gènre estretament lligat a l'oralitat i, per tant, a la música. "Els poemes són artefactes fònics", diu en un moment de l'entrevista, una afirmació que resumeix prou bé la seva obra i la seva praxi. Si mai no l'heu sentit recitar versos en directe, feu-ho així que en tingueu l'ocasió. Paga la pena. Mentrestant, podeu fer-ne un tast aquí sota...
El foc és un element omnipresent en el nostre calendari festiu i esdevé un nexe cultural i d'identificació popular arreu del territori: de les fogueres de Sant Joan (del Canigó a Alacant) als focs del solstici d'hivern (falles al Pirineu, fia-faia a Bagà, pi de Centelles...), dels foguerons de Sant Antoni (a Mallorca, als Ports, a Gràcia...) a les falles de Sant Josep a València, de les tradicions ancestrals (la Patum, els diables, el bestiari de foc) a les tradicions recents i d'arrelament fulminant (els correfocs).
I ara, una directiva europea posa en estat d'alerta part d'aquest bagatge cultural, concretament el que utilitza material pirotècnic. El fet no seria greu si fóssim un país normal (ja que les directives europees poden adaptar-se a la realitat de cada país), però l'Estat que teòricament ens representa a Europa no ha mogut ni un dit per fer-ho. Desconeixement? Incompetència? Visió uniformista de la cultura? Sigui com sigui, ens toca alçar la veu, de nou, per defensar una evidència. Quina mandra...
JordiLon |
ARTS |
dijous, 5 de febrer de 2009 | 14:42h
L'altre dia parlava de la força del nostre panorama musical com una oportunitat per a autors i realitzadors d'audiovisuals, que aprofiten els videoclips -i la seva difusió a la xarxa- per crear, experimentar i mostrar el seu treball a un públic ampli. Això també passa amb els actors i les actrius.
Més enllà del clàssic videoclip on es veu un grup tocant dins un garatge, en un terrat o passejant per la platja, n'hi ha d'altres que són concebuts com a peces artístiques més globals, formades per música, guió dramàtic, llenguatge audiovisual i, sobretot, treball interpretatiu. Alguns exemples: els clips de Clara Andrés, de Sanjosex i de Manel que véiem en l'apunt anterior.
I una mostra ben evident d'això són els videoclips del grup Mishima. El paper dels actors i les actrius (en aquest cas, de Flora Saura, musa indiscutible de David Carabén) té una importància cabdal en el conjunt de la creació audiovisual que, juntament amb la música, la converteix en una petita obra d'art. Vet aquí la prova...
Clip de la
cançó “Miquel a l’accés 14”
(Mishima: Trucar a casa, recollir les
fotos, pagar la multa, 2005). Dirigit per Maja Djokic. Amb Flora Saura i
Abel Zamora.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 3 de febrer de 2009 | 23:50h
Que la cançó*, al nostre país, passa per un dels seus millors moments creatius és tota una evidència. Només cal parar l'orella a la fornada d'autors i grups que, en estils ben diversos (indie, pop, folk, rock, blues, hip-hop, lírica, protesta...), estan oferint uns productes de gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos. 50 anys després, el pòsit de la Nova Cançó es revela com un adob fructífer.
I a redòs d'aquesta explosió està emergint una escola de creadors audiovisuals que han trobat en el videoclip musical una oportunitat per experimentar i posar a prova el seu talent. La capacitat multiplicadora de la xarxa i la cultura YouTube hi fan la resta. I així, el reconeixement no triga a arribar.
N'informava l'Enderock de gener: el festival de cinema valencià Inquiet ha premiat videoclips fets sobre cançons de Clara Andrés i Le Petit Ramon. El festival de videoclips REC d'Olot ha guardonat el clip "Temps o rellotge" (gran cançó de Sanjosex) i una creació feta sobre la peça "Llampec", de Mazoni. Fins i tot el festival CineMad 08, de Madrid, s'ha rendit a l'art català reconeixent "Dona estrangera", dels Manel, com el millor videoclip de l'any passat. I això només ha fet que començar...
L'altre dia parlava de la campanya Tasta'm dient que s'havia desplegat entre novembre de 2008 i la setmana passada. Rectifico: la campanya no ha acabat. Sembla que està previst editar una cinquantena d'opuscles (dels quals, fins ara, se n'han editat tretze). Tenim tast assegurat durant unes quantes setmanes, doncs.
El passat 15 de gener vaig tenir el plaer de presentar la conversa amb Montserrat Abelló dins el cicle Els Dijous de l'Òmnium. Poeta, traductora i divulgadora de l'obra literària d'altres autores, Abelló es mostra d'allò més activa als seus 91 anys: continua escrivint, publicant, participant en actes literaris i recollint reconeixements, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2008. També es manté ferma en les seves conviccions (vegeu l'anècdota que n'explica Vicent Partal a: Gràcies, senyora Abelló).
La seva poesia, directa, sincera i amb el do de la concisió, defuig qualsevol formalisme estructural per centrar-se en les paraules, en el seu sentit i en el ritme que aquestes donen al poema. Ella mateixa ho explica i ho exemplifica en aquest vídeo, enregistrat el 15 de gener a la seu d'Òmnium.
JordiLon |
LLETRES |
divendres, 30 de gener de 2009 | 09:53h
El premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament parlant) de la literatura catalana ha anat a mans de Carles Casajuana, ambaixador de l'Estat espanyol al Regne Unit.
No és el primer diplomàtic que s'endinsa en el camp literari (el mateix Josep Carner va fer la carrera diplomàtica i va exercir l'ofici a diversos llocs, entre els quals Brusel·les o
Beirut), i no serà l'últim. Però Casajuana ha fet gal·la de la seva condició des del primer moment.
Preguntat sobre el títol del seu llibre, L'últim home que parlava català, ha volgut defugir qualsevol posicionament sociolingüístic mínimament polèmic: "El que jo pensi sobre això crec que té molt
poca importància", ha dit. A més, ha situat l'hipotètica mort de la llengua en el proper segle i ha remarcat, per si de cas, que a la novel·la també hi apareix un personatge que escriu en castellà. No en va, el contracte amb l'editorial Planeta contempla la publicació de l'obra en català, castellà i francès. Molt diplomàtic, tot plegat.
JordiLon |
CANÇÓ |
dijous, 29 de gener de 2009 | 19:58h
Navegant per musicadepoetes.cat, un valuós recurs de la UOC que compta amb la participació, entre d'altres, de l'incombustible Miquel Pujadó, m'ha vingut al cap una reflexió sobre l'art de musicar textos. No deu ser gens fàcil, per a un músic. Perquè una cosa és fer una bona composició, amb una melodia rodona, més o menys agradable, i aplicar-la damunt (o sota) d'un text; i l'altra, ben diferent al meu entendre, és copsar el sentit de les paraules, el ritme intern, l'ànima de l'escriptor i traduir-ho al llenguatge de la música. I encara ha de ser més difícil interpretar-ho bé.
En el camp de la poesia musicada hi ha melodies boniques, arranjaments rodons i interpretacions correctes que es limiten a transformar un text en una cançó agradable d'escoltar, però poca cosa més. En canvi, n'hi ha d'altres que arriben al fons del poema, a l'essència, i en fan aflorar tot el seu sentit.
Lluny de voler dir què està bé i què no, i més lluny encara de voler fer llistes de bons i de dolents, us convido a escoltar dues musicacions i interpretacions ben diferents d'un mateix poema. Al meu entendre, una aconsegueix treure i fer lluir tota la força del text, mentre que l'altra es limita a construir una cançó bonica, agradable d'escoltar, però allunyada (i, fins i tot, contrària) a allò que expressa el poeta. Jutgeu:
Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit), per Toti Soler i Ovidi Montllor
Res no és mesquí(Joan Salvat-Papasseit), per Joan Manuel Serrat
Tasta'm. Aquest és el nom de la iniciativa que des de novembre fins la setmana passada s'ha desplegat als transports públics del Principat i les Illes amb l'objectiu de fomentar la lectura. El programa, promogut per les conselleries de torn d'aquests dos territoris, consistia en repartir, als autobusos i a les estacions de metro i ferrocaril, uns opuscles amb fragments d'algun llibre editat recentment en català, tot donant l'oportunitat als viatgers de fer un tast per setmana.
Servidor, que sóc aficionat a llegir al metro (i doncs, què millor s'hi pot fer allà dins?) trobo que era una bona iniciativa. No vull entrar a valorar els resultats de la inversió, que desconec. En tinc prou amb la frase amb què acabaven aquests opuscles per constatar que la intenció (que diuen que és el que compta) era prou noble: "T'ha agradat? Si el vols continuar llegint, el trobaràs a la teva llibreria o biblioteca".
JordiLon |
CANÇÓ |
dimecres, 28 de gener de 2009 | 12:02h
Us heu preguntat mai si hi ha algú que es dedica a visionar les càmeres de seguretat dels caixers, els supermercats o els aparcaments subterranis? Us imagineu que aquest algú n'agafi les imatges i es dediqui a editar-les i a difondre-les per internet? Els del grup Aramateix exploten aquesta idea (i, de passada, la crítica al control social i a la manca de privacitat a què podem arribar a estar sotmesos) en el videclip de la cançó 'Mal d'Almansa', corresponent al seu darrer treball 300 anys, amb un resultat prou divertit.
Podeu comprovar-ho aquí sota:
I, com sempre (quan es tracta d'una producció del país), si us agrada, a la botiga hi trobareu el disc sencer.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 27 de gener de 2009 | 15:21h
Diumenge vaig experimentar, de nou, el plaer de passejar entre els màxims exponents del Modernisme artístic: Casas, Rusiñol, Llimona, Utrillo, De Riquer, Homar... La col·lecció d'art modern del MNAC es mereix fer-hi cap, de tant en tant.
I entre les pinzellades i els cops de cisell, El tàndem, una obra d'art d'aquelles que té la capacitat de transportar-me a un lloc i una època admirada. Si voleu, idealitzada: la Barcelona del tombant de segle XX.
El posat de l'autor, Ramon Casas, i del seu amic Pere Romeu, propietari de Els 4 Gats (per cert: un local que hauríem de rescatar del domini guiri i recuperar-lo per a la vida cultural de la ciutat) m'evoquen alguna cosa que trobo a faltar avui en dia: la capacitat de meravellar-se amb l'art, amb la tècnica, amb el progrés, el gaudi pel gaudi... En definitiva: certa il·lusió per la vida, pel futur.
JordiLon |
CANÇÓ |
dilluns, 26 de gener de 2009 | 14:16h
Gràcies al bloc d'en Roger Palà he pogut tastar el nou disc de Mazoni. Concretament la cançó 'Eufòria'. Després d'Esgarrapada i Si els dits fossin xilòfons, els dos darrers treballs editats, Mazoni torna a l'atac (i promet) amb Eufòria 5, esperança 0. Benvingut sigui.
I com sempre dic (quan es tracta d'una producció del país), si us agrada, a la botiga en trobareu el disc sencer (a partir de febrer).
Gràcies al bloc de l'Elisenda Soriguera em vaig assabentar de l'existència de Malalletra, un fanzine confeccionat i editat per la grafista (llegiu-hi 'artista') Laia Calvet. Ho confesso: fins ara tenia una imatge esbiaixada dels fanzines i els associava, principalment, al món del còmic alternatiu i de factura més o menys barroera. Però després de tenir a les mans el Malalletra 19, dedicat monogràficament a l'obra de Joan Brossa, i d'escoltar el doble CD que l'acompanya, he canviat absolutament d'opinió. La delicadesa i el bon gust amb què està elaborat, la diversitat dels artistes gràfics i sonors que hi participen i el fet de proposar una aproximació pluridisciplinària a l'obra de Brossa demostren que des de la iniciativa individual, des de la independència absoluta i, això sí, des de la passió per l'art, es poden fer productes culturals de gran qualitat.
He regalat el disc de 
Les cançons tel·lúriques, de Roger Mas, ha estat escollit com el millor disc en català del 2008, segons la crítica de la revista Enderrock. No sé si és el millor de l'any, perquè no els he escoltat tots, però estic d'acord en què és un treball magnífic (la veu profunda de Roger Mas, els instruments de corda despullats i el piano de Xavier Guitó es revelen, de nou, com un complement brillant). 
Avui és 
L'altre dia 
Avui que la cançó del país celebra la seva vitalitat (i l'excel·lent moment en què es troba) amb el lliurament dels premis Enderrock, em ve de gust recordar un grup com els Bars, que va desplegar tota la seva discografia la dècada passada: entre el 1989 i el 1999 (tot i que el seu recopilatori -de comiat?- data de l'any 2000).
El foc és un element omnipresent en el nostre calendari festiu i esdevé un nexe cultural i d'identificació popular arreu del territori: de les fogueres de Sant Joan (del Canigó a Alacant) als focs del solstici d'hivern (falles al Pirineu, fia-faia a Bagà, pi de Centelles...), dels foguerons de Sant Antoni (a Mallorca, als Ports, a Gràcia...) a les falles de Sant Josep a València, de les tradicions ancestrals (la Patum, els diables, el bestiari de foc) a les tradicions recents i d'arrelament fulminant (els correfocs).
L'altre dia 
El premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament parlant) de la literatura catalana ha anat a mans de Carles Casajuana, ambaixador de l'Estat espanyol al Regne Unit.
Navegant per 
Tasta'm. Aquest és el nom de la 
Diumenge vaig experimentar, de nou, el plaer de passejar entre els màxims exponents del Modernisme artístic: Casas, Rusiñol, Llimona, Utrillo, De Riquer, Homar... La col·lecció d'art modern del MNAC es mereix fer-hi cap, de tant en tant. 
