"Els poemes són artefactes fònics" va dir Enric Cassases a l'entrevista que li van fer al programa Nydia del 33 (de la qual ja vaig parlar dies enrere). Comparteixo -en bona mesura- aquest plantejament que situa (ressitua) la poesia en el terreny de l'oralitat, de la proximitat, de la comunicació directa, sense intermediació del paper. En voleu una mostra? No us perdeu el novè trimestre de poesia a l'Heliogàbal de Gràcia, que m'ha arribat fa poca estona en forma de bits...
Ahir vaig transitar per la nova i flamant llibreria que ha obert les portes a la rambla de Catalunya de Barcelona. Metres i metres de llibres, d'estanteries i de butaques per fullejar-los (o llegir-los), un fons de títols considerable i una espai gairebé feng shui. Fins i tot hi ha un auditori per fer-hi actes amb vistes a un pati interior farcit de plantes. I sembla que la intenció és fer-ne, d'actes. Ahir, per exemple, hi havia un recital poètic a càrrec de la Mireia Calafell (Premi Amadeu Oller 2006 amb Poètiques del cos) i en Jordi Nopca, ambdós presents en l'exitòs recull Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (que ja va per la segona edició). Us confesso una mania: quan entro en una llibreria, el primer que faig és adreçar-me a la secció de poesia catalana (si és que existeix), la qual cosa em permet fer-me una idea de l'estat de la qüestió. En aquest sentit, ahir em vaig endur una bona impressió: força diversitat de títols, d'autors i d'estils, i un fons prou generòs, tenint en compte que es tracta d'una llibreria que acaba d'obrir. Digueu-me negatiu, però m'esperava un panorama més desolador. A vegades la realitat ens sorprèn agradablement...
El 4 de novembre de 1459 el cavaller i poeta Ausiàs March va morir a la ciutat de València. Aquest any, doncs, en fa 550. Gairebé res. Què són cinc segles i mig en la immensitat de l'univers? Tanmateix, el temps no ha passat en va i, contràriament a l'efecte dissolvent que acostumen a tenir els anys sobre la memòria cultural, l'obra d'aquest escriptor ha transitat amb èxit des del segle XV fins al XXI. Ahir mateix algú em va convidar a fer-me seguidor d'Ausiàs March al facebook. I és que a les xarxes socials d'internet, com al món, hi ha lloc per a tot. També per a la literatura catalana. Però aquest trànsit no hagués estat possible si l'obra de March no fos consistent. I encara menys si no hagués estat llegida, estudiada i, en darrer terme, difosa per diversos canals, dels manuscrits a les biblioteques virtuals, passant per les auques i, evidentment, les cançons. A hores d'ara, qui pot negar la contribució de Raimon en la recepció de l'obra de March?
Avui arriba a les llibreries El nas de Mussolini, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas, flamant guanyador del Premi Sant Jordi 2008. Encara no he llegit el llibre, però a jutjar per les consideracions del jurat (vegeu el vídeo adjunt) i per la trama que planteja (les relacions humanes en un poble de muntanya als anys vint, amb el rerefons d'una intriga política per assassinar el dictador Primo de Rivera) aquest llibre promet. I no només aquest, sinó també El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó, obra finalista del mateix premi Sant Jordi. I és que, com va dir Vicent Villatoro, membre del jurat, el balanç de les obres presentades en aquesta edició del premi és "extremadament positiu". Ja tinc ganes de posar-hi els ulls al damunt...
Avui fa Dilluns vinent farà un any que va morir Josep Palau i Fabre, poeta, narrador, dramaturg... i alquimista de les paraules. Sempre he pensat que la millor manera de recordar un artista és a través de la seva obra. Per això em plau compartir amb vosaltres un dels seus poemes: el 'Cant espiritual'. Un text que em va impressionar des que el vaig llegir per primer cop i que m'ha acompanyat (i m'acompanya) en diverses ocasions. I és que, com diu Sam Abrams, molt sovint la poesia és una forma de filosofia.
Ahir al vepre, el programa Nydia del Canal 33 va emetre una entrevista -reportatge amb Enric Casasses, on el poeta explica i exemplifica la seva visió de la poesia com un gènre estretament lligat a l'oralitat i, per tant, a la música. "Els poemes són artefactes fònics", diu en un moment de l'entrevista, una afirmació que resumeix prou bé la seva obra i la seva praxi. Si mai no l'heu sentit recitar versos en directe, feu-ho així que en tingueu l'ocasió. Paga la pena. Mentrestant, podeu fer-ne un tast aquí sota...
L'altre dia parlava de la campanya Tasta'm dient que s'havia desplegat entre novembre de 2008 i la setmana passada. Rectifico: la campanya no ha acabat. Sembla que està previst editar una cinquantena d'opuscles (dels quals, fins ara, se n'han editat tretze). Tenim tast assegurat durant unes quantes setmanes, doncs.
El passat 15 de gener vaig tenir el plaer de presentar la conversa amb Montserrat Abelló dins el cicle Els Dijous de l'Òmnium. Poeta, traductora i divulgadora de l'obra literària d'altres autores, Abelló es mostra d'allò més activa als seus 91 anys: continua escrivint, publicant, participant en actes literaris i recollint reconeixements, com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2008. També es manté ferma en les seves conviccions (vegeu l'anècdota que n'explica Vicent Partal a: Gràcies, senyora Abelló).
La seva poesia, directa, sincera i amb el do de la concisió, defuig qualsevol formalisme estructural per centrar-se en les paraules, en el seu sentit i en el ritme que aquestes donen al poema. Ella mateixa ho explica i ho exemplifica en aquest vídeo, enregistrat el 15 de gener a la seu d'Òmnium.
JordiLon |
LLETRES |
divendres, 30 de gener de 2009 | 09:53h
El premi Ramon Llull, el més ben dotat (econòmicament parlant) de la literatura catalana ha anat a mans de Carles Casajuana, ambaixador de l'Estat espanyol al Regne Unit.
No és el primer diplomàtic que s'endinsa en el camp literari (el mateix Josep Carner va fer la carrera diplomàtica i va exercir l'ofici a diversos llocs, entre els quals Brusel·les o
Beirut), i no serà l'últim. Però Casajuana ha fet gal·la de la seva condició des del primer moment.
Preguntat sobre el títol del seu llibre, L'últim home que parlava català, ha volgut defugir qualsevol posicionament sociolingüístic mínimament polèmic: "El que jo pensi sobre això crec que té molt
poca importància", ha dit. A més, ha situat l'hipotètica mort de la llengua en el proper segle i ha remarcat, per si de cas, que a la novel·la també hi apareix un personatge que escriu en castellà. No en va, el contracte amb l'editorial Planeta contempla la publicació de l'obra en català, castellà i francès. Molt diplomàtic, tot plegat.
Tasta'm. Aquest és el nom de la iniciativa que des de novembre fins la setmana passada s'ha desplegat als transports públics del Principat i les Illes amb l'objectiu de fomentar la lectura. El programa, promogut per les conselleries de torn d'aquests dos territoris, consistia en repartir, als autobusos i a les estacions de metro i ferrocaril, uns opuscles amb fragments d'algun llibre editat recentment en català, tot donant l'oportunitat als viatgers de fer un tast per setmana.
Servidor, que sóc aficionat a llegir al metro (i doncs, què millor s'hi pot fer allà dins?) trobo que era una bona iniciativa. No vull entrar a valorar els resultats de la inversió, que desconec. En tinc prou amb la frase amb què acabaven aquests opuscles per constatar que la intenció (que diuen que és el que compta) era prou noble: "T'ha agradat? Si el vols continuar llegint, el trobaràs a la teva llibreria o biblioteca".
JordiLon |
LLETRES |
dimecres, 11 de juliol de 2007 | 11:30h
"Enlloc d'anar de viatge a la quinta forca hauríem de sortir de casa amb la motxilla i recórrer el país a peu".
Aquesta sentència la va dir el naturalista Jordi Sargatal en una entrevista que li vaig fer fa poc per a la revista Estris. I la defensava amb dues raons: d'una banda, perquè els grans viatges són consumidors d'energies fóssils, limitades i extremadament contaminants, tenint en compte el context de crisi ambiental que estem vivint.
Ahir parlava de la lletra, però avui us convido a escoltar la cançó sencera. És la primera peça del disc Torna, torna Serrallonga (Esquirols), l'únic treball discogràfic dedicat íntegrament a la defensa del territori. Va ser editat per EDIGSA el 1980 i reeditat per PDI el 2005 arrel de la campanya Torneu, torneu Esquirols.
Espero que en gaudiu. I, si en voleu més, a les botigues hi trobareu el disc sencer.
El títol d'aquesta cançó d'Esquirols és tota una declaració de principis. En un moment en què han aconseguit fer-nos dependre del petroli, del cotxe, dels vols barats i les vacances exòtiques a l'altra punta del món (mentre aquí deixem que ens esfaltin el territorri, ens l'esquarterin, ens el parcel·lin i ens l'omplin de torres elèctriques d'alta tensió) l'alternativa és clara: sortir a peu per conèixer el país, gaudir-ne i, si cal, defensar-lo amb les pròpies mans...
En una selecció de lletres sobre l'entorn, no hi podia faltar el text d'aquesta cançó d'Esquirols. Sovint la utilitzo com a activitat, en un taller d'educació ambiental que imparteixo, per avaluar el coneixement del territori i de les problemàtiques ambientals associades.
I és que la lletra dóna molt de sí, tenint en compte que està escrita l'any 80 i que el seu autor és, actualment, Conseller de la Generalitat de Catalunya...
JordiLon |
LLETRES |
dimecres, 28 de febrer de 2007 | 10:27h
No podia començar d'una altra forma aquesta selecció personal de textos (lletres que, d'alguna manera o
altra, parlen de l'entorn o de la relació de l'home amb el medi).
I és que "Camins de Tarda", un poema del
periodista i poeta gironí Xevi Planas, ha esdevingut per a mi tota una divisa des que el vaig llegir (i
sentir en la veu de Josep Tero) ara fa uns anys.