INDRETS  Aquest és un d'aquells apunts/recomanació que em ve de gust fer de tant en tant, quan s'acosta el temps de sortir a prendre l'aire i escampar la boira. L'he inclòs a la categioria "indrets" però el podria haver etiquetat com un apunt de "lletres". Sigui com sigui, l'ordre dels factors no altera el producte. I és que, si dies enrere parlava de les ciutats novel·lades ara em disposo a parlar de paisatges literaris o, com algú n'ha convingut a dir de manera més encertada, d' espais escrits. Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió d'endinsar-me a la Vall d'Àssua, al Pallars, i gaudir d'alguns dels seus racons. L'experiència, del tot gratificant des d'un punt de vista paisatgístic, va tenir un complement afegit: el de reviure els indrets que van servir d'escenari a Jaume Cabré per bastir la (immensa i absorbent) novel·la Les veus del Pamano. Passejar per Llessuí tot imaginant el poble de Torena, refrescar-se a l'aigua freda del Pamano i sentir-ne de prop el brogit és una manera de reviure les històries i els personatges, de contextualitzar-los, de rellegir-los sense reobrir el llibre. [ Segueix...]
Foto: el riu Pamano (Jordi Lon, alliberada a Viquimèdia Commons)
Ja sé que hi havia uns homes i dones indoeuropeus (diguem-ne
laietans) que es van establir als turons compresos entre el Besòs i el
Llobregat fa milers d’anys. Ja sé que els romans, en el seu camí entre Empúries
i Tarraco, van fundar una població anomenada Barcino. També sé que aquesta
població va esdevenir ciutat, i que va conèixer tant l’esplendor medieval com
la decadència barroca. Ja ho sé: Barcelona és mil·lenària i els seus orígens es
perden en l’albada del temps, com s’acostuma a dir. Però la meva ciutat, la que
he viscut, gaudit i patit de primera mà, aquesta ciutat entranyable, a voltes
moderna, a voltes provinciana, a mig camí de París i Marraqueix, capital d’un país
descapitalitzat, aquesta ciutat que té l’epicentre a l’Eixample però l’energia
als barris, questa ciutat no té més d’un segle i mig. La meva Barcelona neix
amb el Pla Cerdà, amb l’enderrocament de les muralles, la projecció del passeig
de Gràcia i l’obertura de la Via Laietana.
La meva ciutat no surt a la foto global per les sabates romanes ni les
faldilles gòtiques, sinó pel rostre modernista. I com que és ben cert allò de “qui
perd els orígens perd identitat”, aquests dies aprofito per fer-hi una immersió.
 Ara fa justament un any era a Jerusalem, la ciutat dels contrastos, tres voltes santa, tres voltes traïdora. La ciutat de la pau impossible. Malgrat la distància, sovint em retorna la imatge dels terrats atapeïts, gairebé sobreposats de la ciutat emmurallada, un cúmul d'antenes i dipòsits d'aigua sobre un fons de cúpules i minarets. Em retorna el color dels carrers vius que menen a la porta de Damasc, farcits de gent, de carretons d'equilibri impossible, de fruita, dolços, roba i espècies. Em retorna el so i el silenci de les pregàries d'uns i d'altres. El record de les pedres velles, exhaustes de tanta història. Són records que no sempre em retorna la memòria dels sentits. A vegades, com avui, ho fa la pantalla, o els diaris. Records que parlen de por. D'odi. De somnis de pau. Somnis impossibles. (Foto: Jordi Lon)
 Dissabte vaig tornar al puig de Bassegoda, una muntanya de l'Alta Garrotxa que, per la seva situació isolada, esdevé una talaia privilegiada de la zona, amb una de les millors vistes que conec del nord-est del país: del mar al Canigó, del Collsacabra a l'Albera, sobre les valls de la Muga i de Sant Aniol, parlant de tu a tu al Comanegra, al Mont i a les Salines, entre l'Empordà, la Garrotxa i el Vallespir. Sempre que pujo a algun d'aquests cims o enfilo un coll d'aquestes muntanyes em retrobo amb una realitat diàfana, tan senzilla com contundent, que s'imposa a qualsevol paper plastificat, a qualsevol professió de fe constitucional: el meu país no n'entén, de fronteres. No n'entén d'autonomies, d'estats ni de tractats divisoris. Fa dues setmanes trescava pel massís del Canigó i abans d'ahir, per l'Alta Garrotxa. A un lloc i a l'altre he trepitjat els mateixos boscos i les mateixes valls, he respirat la mateixa olor de terra humida, m'he creuat amb la mateixa gent, aquella a qui se li pot etzibar un 'bon dia' sense abaixar la veu. I és que, per més que diguin els tractats, els Pirineus són fets de muntanyes, no pas de línies divisòries. Les fronteres només existeixen al cap. I cada cop que les creuem, que les trepitgem, les esborrem una mica més. (Foto: el massís del Canigó des del puig de Bassegoda. Jordi Lon)
 Quin plaer trescar pel Montseny un dissabte d'estiu, quan els núvols baixos aturen l'embat del sol i transformen la fageda en aquell escenari boirós, eteri, on les ànimes de la terra es manifesten a cada revolt, per entre els boixos, des de les soques, sobre les fulles caigudes. El Turó de l'Home amaga la seva vergonya rere el tel d'humitat i amb prou feines s'intueix la grapa dels homes d'avui, aclaparada per les traces netes, sòlides, dels homes d'ahir, traces vives que s'imposen cada cop que els boscos es desvetllen del malson. Sempre revifa tornar al Montseny i pujar als cims, i davallar-los, entre la boira, amb bona companyia... ( Foto: el Turó de l'Home, des de la Fageda Gran. Jordi Lon) 
Al nord del País Valencià hi ha un dels pocs
espais del nostre litoral que resisteix la pressió urbanística i la depredació
generalitzada del territori costaner. Situada entre nuclis tan turístics com
Peníscola o Alcocebre, la Serra d'Irta manté la bellesa semiverge de les cales
i els penya-segats formats a cavall de la muntanya i el mar. Una geografia
abrupta que l'ha mantingut allunyada del ciment, a la qual cosa hi ha
contribuït la protecció de l'espai com a Parc Natural des de l'any 2002. Aquestes característiques la converteixen en un paisatge idoni per gaudir d'una
passejada ran de mar, entre les cales de còdols i conquilles, les roques
esquitxades d'algues i una vegetació netament mediterrània presidida pel
margalló, la petita palmera autòctona. En definitiva, un bon indret per imaginar
com era la nostra costa abans del turisme massificat. Publicat a la revista Estris 156 (juliol-agost de 2007) (Fotos: Serra d'Irta. Jordi Lon)
 Aquesta és una excursió senzilla i agradable de fer un matí de diumenge a cavall de la primavera i l'estiu, quan els boscos de roure i boix, plens de vida i de matisos, mostren la seva màxima esplendor.
El fet de començar la caminada en un lloc tan inhòspit com
l'embassament de Sau i acabar-la, després de superar 400 metres de desnivell, a l'emblemàtica vila de Tavertet, esplèndit mirador de les Guilleries i el
Montseny, és una experiència d'allò més recomanable.
(Segueix...)  Els cursos fluvials són
portadors de vida i la seva trajectòria contribueix a la formació d'espais
d'una gran riquesa natural. Una riquesa que es multiplica quan tres rius de
cabal generós uneixen les seves aigües per compartir el camí cap al mar.
L'espai natural de
l'Aiguabarreig, format per la unió del Cinca, el Segre i l'Ebre, n'és un bon
exemple. Els nutrients aportats per les seves aigües i una orografia amable,
pròpia de les terres planeres, dibuixen en aquest lloc un paisatge ric en
biodiversitat, format per boscos de ribera, illes fluvials de sòl sedimentari i
multitud d'espècies animals. Entre ells, els ocells, que aquí són els autèntics
protagonistes.
El recorregut que us
proposo té un interès bàsicament naturalístic: descobrir la riquesa del paratge
on conflueixen els rius Cinca i Segre, just abans d'unir-se a l'Ebre.
(Segueix...)
 Siurana (muntanyes de Prades, el Priorat)
Aquesta població de la Catalunya meridional i
l'espai natural que l'envolta, clar exponent de la muntanya mitjana
mediterrània, és un paradís per a les activitats a l'aire lliure. L'excursionisme tradicional hi té camp obert per a la pràctica del senderisme, les
travesses a peu o la bicicleta de muntanya, com ho palesa el refugi situat al
bell mig del poble. Alhora, és un punt de referència per als escaladors del
país i de fora, que troben en les seves cingleres calcàries un desafiament
vertical. Però més enllà del vessant esportiu, Siurana és un destí bàsic per
als aficionats al turisme cultural. Els carrers empedrats, les restes del
castell medieval, l'església romànica encimbellada sobre les roques o el
llegendari Salt de la Reina Mora són indrets de visita obligada.
Ressenya publicada a la revista Estris núm.154 (març-abril de 2007) (Foto: Siurana entre cingleres. Jordi Lon)
 El Manol és un afluent de la Muga, el riu més important de l'Alt
Empordà. Neix a la Tossa d'Espinau, prop del massís del Mont, a l'Alta
Garrotxa, i entra a la plana empordanesa per l'Est. En el seu camí
passa, entre altres poblacions, per Lladó, Navata, Santa Llogaia
d'Àlguema, Avinyonet de Puigventós, Vilafant, Figueres i Vilanova de la
Muga, on desemboca.
L'itinerari per descobrir aquest indret comença al costat de Can Massanet, una casa pairal del
segle XIII situada al sud del nucli de Vilafant, a tocar de la carretera
que uneix Figueres i Besalú. Si ens situem mirant l'entrada principal
de la finca, veurem que a mà esquerra surt un camí particular, de terra, que és el que baixa al riu. Des d'allà mateix, al costat del mur de
la casa, veurem el primer indicador de l'Itinerari.
(Segueix...)
 Aquest és un any de poca neu. Malgrat tot, la
constant irrupció de fronts atlàntics durant les últimes setmanes ens ha permès
gaudir d'alguns paisatges enfarinats més avall del Pirineu, a la muntanya
mitjana.
Els cims enfarinats, que es diferencien dels
cims nevats pel caràcter efímer i dispers de la neu o el gebre que s'hi
diposita, són més propis de finals de tardor o principis de primavera.
Tanmateix, les temperatures suaus d'enguany ho han convertit en una tònica
habitual durant tot l'hivern. Muntanyes com els Ports, la serra de Mariola, Tramuntana o el Montseny han estat objecte d'aquest fenomen cada cop que
entrava un front fred més o menys actiu.
Diumenge passat, des de la plana de Vic, el Montseny oferia l'aspecte que podeu
veure a la fotografia. Qui diria que minuts abans, el cim del Matagalls estava
emboirat, però sense rastre de neu? I és que, cap allà les dues, la
precipitació va venir d'una revolada i es va fer notar: neu al cim, calamarsa a
l'alçada de Collformic i aiguaneu cap a la terra baixa. Després del front, la
calma. I, amb ella, la imatge efímera dels cims enfarinats.
(Foto:
Jordi Lon)
|
TRANSLATE THIS WEB
|
