L’escriptor
rossellonès Pere Verdaguer va dir en una ocasió que cada cop que un
català del sud visita la Catalunya Nord esborra una mica més la frontera
que separa aquests territoris en dos estats diferents. Una frontera
que, després del tractat de Shenguen, només existeix als mapes, a les
constitucions i al discurs dels que sostenen que Figueres i Perpinyà
estan més allunyades que no pas Califòrnia i Virgínia.
Però aquestes
divisions polítiques no només persisteixen entre els estats. Hi ha qui
s’entossudeix a dir que els habitants d’Alcanar i Vinaròs (a escassos 10
km els uns dels altres) tenen poques coses en comú pel simple fet que,
segons els mapes, pertanyen a dues “comunitats autònomes” diferents,
malgrat que parlin la mateixa llengua. Les fronteres pesen. I, massa
sovint, les entitats d’educació en el lleure ens entossudim a mantenir
aquestes divisions decimonòniques en el disseny de les activitats i
sortides de curs, enlloc de contribuir a esborrar-les. O, si més no, a
superar-les mentalment.
I és que, consideracions polítiques a banda, és
evident que el nostre imaginari col·lectiu, el nostre àmbit cultural,
lingüístic i paisatgístic no s’acaba allà on diuen els mapes que acaba
el principat de Catalunya. Renunciar a fer activitats més enllà
d’aquestes divisions administratives pel simple fet de ser-hi és com
renunciar a un llegat cultural que abraça de Ramon Llull i Ausiàs Marc a
Antònia Font i Obrint Pas. Potser no està de més recordar que del
massís del Canigó al palmerar d’Elx, dels ports de Beseit a les platges
de Menorca hi ha un munt de racons per descobrir, un univers de
possibilitats per tenir en compte a l’hora de planificar excursions,
rutes, colònies o campaments.
I que ningú no em malinterpreti: conèixer a
fons el propi àmbit geogràfic i cultural no impedeix que puguem viatjar
més lluny. Al contrari: és del tot recomanable observar la fauna de
Doñana, pujar les muntanyes dels Alps, recórrer Europa d’Oest a Est a
cop d’interrail o participar en projectes de cooperació a l’Àfrica
subsahariana. Però si això implica el desconeixement de l’aiguabarreig
de Mequinensa, la vall del Tec, l’horta de Xàtiva o la serra de
Tramuntana, vol dir que alguna cosa falla en el nostre plantejament
educatiu. Eduquem sense fronteres?
Publicat a la revista Estris núm. 176 (novembre-desembre de 2010)
He començat un nou bloc vinculat a la secció d'opinió del diari Ara.cat: L'irradiador del port i les gavines. En aquest espai em proposo seguir dreceres en el camp de la comunicació i la difusió
cultural. M'hi acompanyeu?
Els castells i elcant de la Sibil·laja són patrimoni de la humanitat. De fet, sempre ho han estat. Però el reconeixement per part de la UNESCO i la integració dins la llista del patrimoni cultral immaterial donen a aquestes dues expressions populars una projecció internacional i global, del tot merescuda. Felicitem-nos perquè, com ja va passar anys enrere amb la Patum de Berga, el misteri d'Elx i el tribunal d'aigües de València, la cultura catalana pot dir ben alt que és viva des de l'arrel. I, malgrat tots els malgrats, universal.
L'1 de juliol de 2009, pocs dies després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà va ser convidat pel president del Parlament de Catalunya a dirigir unes paraules als diputats de la cambra.
Paraules sàvies, fermes, valentes, compromeses. Paraules d'un mestre.
Farem bé de recordar-les en un dia trist, però ple d'agraïment.
Sí, per una vegada, estic orgullós. Orgullós d'un poble que està orgullós de ser-ho. Orgullós d'haver fet història entre tots, cadascú des dels seus centímetres quadrats. Pacíficament, dignament. Orgullós d'haver-hi estat, d'haver-ho gaudit amb els cinc sentits. Orgullós de veure com la gent es va fer seva una marxa que era seva. Orgullòs de saber que els enemics de la democràcia no es sortiran amb la seva. Orgullós de veure com, tenaçment, a cops de voluntat i de raó, la porta cada cop és més oberta. I a l'altra banda, ben a prop, l'anhelada, necessària, inevitable llibertat.
Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l'actual com la d'arrel tradicional, l'alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d'avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret, una comunitat cultural que coixeja d'alguna d'aquestes tres potes és inservible i està condemnada a quedar en un racó de la llar (global), tot esperant el dia en què el drapaire passi a recollir els mobles vells per fer-ne estelles. També sóc dels qui penso -digueu-me optimista- que la cultura catalana disposa d'aquestes tres potes i que, a diferència del que afirmen els apocalíptics de sempre, cap de les tres no està corcada (la qual cosa no vol dir que no siguin perfectibles o que tinguin una salut garantida ad infinitum). No m'entretindré ara a a repassar l'estat de tots els sectors culturals, ni a posar exemples de forma sistemàtica (vegeu-ne alguns aquí o aquí). Però no voldria passar per alt una efemèride que és a punt d'acabar i que mostra la mesura d'una d'aquestes tres potes. Parlo del cinquantenari de la mort de Joan Amades, que es clausura justament aquest cap de setmana. Més enllà del personatge i del debat sobre el rigor de la seva metodologia, l'extensa obra etnològica que va deixar és una mostra de la riquesa popular que hi ha al darrere d'una cultura dinàmica com la catalana i posa de manifest la importància de recuperar aquest llegat ancestral. Però no per una qüestió sentimental o estrictament documental, sinó perquè és a la base de qualsevol expressió cultural posterior, el material sobre el qual hom crea i recrea. Al capdavall, les cultures vives evolucionen reinterpretant, adaptant, esmenant o, fins i tot, blasmant aquesta tradició. D'altra forma, la modernitat no existiria.
Foto: Joan Amades (Associació Cultural Joan Amades)
Voleu treballar sense fotre brot i cobrar un sou oficial? És molt senzill: feu-vos intèrprets de català-valencià, valencià-català. Només heu de dominar una eina: la funció reenviar del correu electrònic.
Aquest vespre, uns quants rellogats de can Vilaweb ens hem trobat a la nova finca de cal llogater per celebrar amb una copa de cava els cinc anys que fa que aquesta casa també es construeix bloc a bloc. La trobada ha servit per posar cara a alguns veïns que només coneixia pel nom de la bústia, i per saludar-ne d'altres a qui ja em trobo per l'escala de tant en tant.
La nova finca, tal com ha explicat l'amo Partal, és una antiga fusteria farcida d'història i d'històries, entre les quals me n'ha cridat l'atenció una: Salvat-Papasseit, el poeta de la Barceloneta, hi anava sovint a portar fustes de les que descarregava al moll. I no he pogut evitar recuperar-ne les paraules...
Nocturn per a acordió (Joan Salvat-Papasseit) per Ovidi Montllor
Alguna cosa passa al país quan una entitat cultural (i alguna cosa més que això) com Òmnium ha arribat als 20.000 socis i sòcies. I alguna cosa passa quan, malgrat que es tracta d'una entitat històrica i de llarga trajectòria (va ser fundada el 1961, en semiclandestinitat) ha experimentat un creixement i un rejoveniment de la massa social més que considerable en els darrers anys. I és que engrescar 4.000 nous socis en només un any (el 2008) és una fita més que remarcable per a una entitat que no ofereix més serveis que la garantia de treballar per la cultura, la llengua i la cohesió social i nacional. Segurament, en un país normal no hauria d'existir una entitat com aquesta. O bé hauria de treballar de forma més sectorial.
Saps qui és Franca Masu? Sabries identificar un quadre de Guinovart? I una escultura de Barceló? En quina disciplina artística situaries Pilar Aymerich? I Ricard Salvat? I MariàVillangómez? Saps quina cara té Antoni Ros Marbà? I Jaume Arnella? Quins llibres van escriure Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal o Josep Palau i Fabre? De qui és El temps de les cireres? I El carrer estret? Quin escultor va projectar el Palau de la Música Catalana? I l'Oceanogràfic de València? Saps on va nèixer Pau Riba? i Sol Picó? I Sergi López? Sabries distingir La Locomotora Negra de La Principal de la Bisbal? Saps com és un Tres de nou amb folre? I un plat de Ferran Adrià?
Ahir el Canal 33 va estrenar el programa Ànima que, segons sembla, és el primer pas de Televisió de Catalunya per crear un canal temàtic amb continguts culturals. Es fa difícil avaluar el programa a partir d'una primera emissió. Potser ho faré més endavant, quan tot plegat agafi més rodatge. D'entrada, però, el plantejament m'ha semblat d'allò més llaminer: seguir l'actualitat cultural del país dia a dia, atenent la diversitat d'arts, gèneres i estils que s'hi manifesten.
El foc és un element omnipresent en el nostre calendari festiu i esdevé un nexe cultural i d'identificació popular arreu del territori: de les fogueres de Sant Joan (del Canigó a Alacant) als focs del solstici d'hivern (falles al Pirineu, fia-faia a Bagà, pi de Centelles...), dels foguerons de Sant Antoni (a Mallorca, als Ports, a Gràcia...) a les falles de Sant Josep a València, de les tradicions ancestrals (la Patum, els diables, el bestiari de foc) a les tradicions recents i d'arrelament fulminant (els correfocs).
I ara, una directiva europea posa en estat d'alerta part d'aquest bagatge cultural, concretament el que utilitza material pirotècnic. El fet no seria greu si fóssim un país normal (ja que les directives europees poden adaptar-se a la realitat de cada país), però l'Estat que teòricament ens representa a Europa no ha mogut ni un dit per fer-ho. Desconeixement? Incompetència? Visió uniformista de la cultura? Sigui com sigui, ens toca alçar la veu, de nou, per defensar una evidència. Quina mandra...
Faig un petit parèntesi en la meva aturada digital per presentar-vos aquest projecte: www.educacioambiental.info, un portal de recursos pedagògics i fonts d'informació sobre el medi ambient adreçat a mestres, educadors i persones implicades en la sensibilització i la defensa de l'entorn.
Us convido a fer-hi un cop d'ull i a servir-vos-en.
Adéu-siau. A reveure. Passi-ho bé que cauen gotes...
No encerto a trobar la fórmula més apropiada per iniciar
aquest text. Potser el més senzill és anar de cara a barraca. Formalitzo, avui,
la meva aturada digital. Fa temps que no
escric res en aquest bloc. El mateix m'ha passat amb altres experiències
blocaires que, des de 2004, he anat obrint i tancant en aquest laberint de
bits.
Potser és que ja no tinc res més a dir. Potser és que m'he
cansat de parlar amb una pantalla sense saber qui hi ha al darrere. Potser és
que hi ha massa gent que parla i poca que escolta. O potser, tot plegat, és
fruit d'una nova situació professional i vital.
Necessito temps per pensar. Necessito temps per escriure. Però
la xarxa vol immediatesa, irreflexió, actualitat, banalitat. Res que ara mateix
m'interessi.
No sé si és "un adéu per sempre" o"un adéu
per un instant". Només puc donar gràcies als qui algun cop m'heu llegit,
als qui heu afegit comentaris. Vull imaginar que us ha servit d'alguna cosa. Si
és així, la feina no haurà estat en va. Per part meva, ha estat tot un plaer.
Mitjançant un apunt
al bloc del
Xiruquero-kumbaià segueixo el fil d'una conversa iniciada per una tal Júlia al
seu bloc La panxa del Bou (del
tot recomanable, per cert). Tot parlant de barbes
i barbuts, aquesta bibliotecària fa una referència al grup Esquirols i al
tractament pejoratiu i la ridiculització a què ha estat sotmesa aquella
filosofia de vida coneguda, de forma despectiva, com a 'xirucaire' o 'kumbaià'.
El tema dona molt de sí, tenint en compte algun dels comentaris generats
en aquest apunt i l'ampliació que en fa el Xiruquero al seu bloc, on diu:
Jordi Sargatal és naturalista i director de la Fundació
Territori i Paisatge de Caixa Catalunya
(Entrevista publicada a Estris 156, juliol-agost 2007)
Coneixem prou els nostres paisatges?
Jo crec que no. Fa poc s'ha creat
l'Observatori Català del Paisatge i es comencen a fer lleis i catàlegs per
tenir-los en compte. Però fins ara no hi havia un pla general que els protegís.
També hem de tenir present que el paisatge és una cosa que canvia molt.
El número 156 de la revista Estris, corresponent als mesos de juliol-agost, té com a tema de portada 'Educar en el paisatge', amb textos de Martí Boada, Oriol Ruiz, una entrevista a Jordi Sargatal, diverses experiències educatives i una fitxa pedagògica sobre com dinamitzar la lectura de paisatge. Aquí en teniu el text introductori, en qualitat d'avançament editorial, per tal que en feu un tast:
Avui s'ha presentat
en roda de premsa el llibre Nació.cat, escrit pel periodista i blocaire de
referència Saül Gordillo, a qui vaig tenir ocasió de conèixer fa uns dies. En
la presentació, Gordillo ha explicat que el català es troba entre les 40
llengües de referència a la xarxa (segons els seus càlculs, es podria trobar a
la posició 23 en el rànquing de les llengües més utilitzades a Internet). Una
posició que està molt per sobre d'altres llengües que, a diferència del català,
disposen d'un marc estatal.
Tenint en compte que el català ocupa la
posició 88 en el món (segons les dades fetes
públiques fa pocs dies) i fent la comparativa pertinent, és fàcil veure com
dins l'univers catalanoparlant, l'ecosistema .cat gaudeix de molt bona
salut. És allò que s'anomena un ecosistema dinàmic, és a dir: que sap
adaptar-se a les condicions de l'entorn i les aprofita per progressar.
Aquest text és un complement del reportatge Quanta aigua ens queda? que vaig publicar al número 29 de la revista NAT (juny de 2007). Per manca d'espai, aquest fragment no va poder publicar-se amb la resta de l'article. És, per tant, un text inèdit.
Avantatges i inconvenients de les dessalinitzadores
La dessalinització de l'aigua de mar és una de les alternatives a la manca d'aigua potable que més s'ha generalitzat en els últims temps. I és que, tal com subratlla Narcís Part, aquest sistema permet obtenir una aigua de molta qualitat i en quantitats elevades.
Els 
L'1 de juliol de 2009, pocs dies després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà va ser convidat pel president del Parlament de Catalunya a dirigir unes paraules als diputats de la cambra.
Sí, per una vegada, estic orgullós. Orgullós d'un poble que està orgullós de ser-ho. Orgullós d'haver fet història entre tots, cadascú des dels seus centímetres quadrats. Pacíficament, dignament. Orgullós d'haver-hi estat, d'haver-ho gaudit amb els cinc sentits. Orgullós de veure com la gent es va fer seva una marxa que era seva. Orgullòs de saber que els enemics de la democràcia no es sortiran amb la seva. Orgullós de veure com, tenaçment, a cops de voluntat i de raó, la porta cada cop és més oberta. I a l'altra banda, ben a prop, l'anhelada, necessària, inevitable llibertat. 
Sóc dels qui penso que les cultures vives (és a dir, les que es manifesten amb dinamisme en el present i gaudeixen de projecció de futur) se sustenten sobre tres potes: la cultura popular, tant l'actual com la d'arrel tradicional, l'alta cultura (excel·lència creativa) i la cultura d'avantguarda (innovació i experimentació). Talment com un tamboret, una comunitat cultural que coixeja d'alguna d'aquestes tres potes és inservible i està condemnada a quedar en un racó de la llar (global), tot esperant el dia en què el drapaire passi a recollir els mobles vells per fer-ne estelles. També sóc dels qui penso -digueu-me optimista- que la cultura catalana disposa d'aquestes tres potes i que, a diferència del que afirmen els apocalíptics de sempre, cap de les tres no està corcada (la qual cosa no vol dir que no siguin perfectibles o que tinguin una salut garantida ad infinitum). No m'entretindré ara a a repassar l'estat de tots els sectors culturals, ni a posar exemples de forma sistemàtica (vegeu-ne alguns 
Voleu treballar sense fotre brot i cobrar un sou oficial? És molt senzill: feu-vos intèrprets de català-valencià, valencià-català. Només heu de dominar una eina: la funció reenviar del correu electrònic.
Aquest vespre, uns quants rellogats de can Vilaweb ens hem trobat a la nova finca de cal llogater per celebrar amb una copa de cava els 
Alguna cosa passa al país quan una entitat cultural (i alguna cosa més que això) com 
Tan fi com sempre, en 
Saps qui és Franca Masu? Sabries identificar un quadre de Guinovart? I una escultura de Barceló? En quina disciplina artística situaries Pilar Aymerich? I Ricard Salvat? I Marià Villangómez? Saps quina cara té Antoni Ros Marbà? I Jaume Arnella? Quins llibres van escriure Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal o Josep Palau i Fabre? De qui és El temps de les cireres? I El carrer estret? Quin escultor va projectar el Palau de la Música Catalana? I l'Oceanogràfic de València? Saps on va nèixer Pau Riba? i Sol Picó? I Sergi López? Sabries distingir La Locomotora Negra de La Principal de la Bisbal? Saps com és un Tres de nou amb folre? I un plat de Ferran Adrià?
Ahir el Canal 33 va estrenar el programa 
El foc és un element omnipresent en el nostre calendari festiu i esdevé un nexe cultural i d'identificació popular arreu del territori: de les fogueres de Sant Joan (del Canigó a Alacant) als focs del solstici d'hivern (falles al Pirineu, fia-faia a Bagà, pi de Centelles...), dels foguerons de Sant Antoni (a Mallorca, als Ports, a Gràcia...) a les falles de Sant Josep a València, de les tradicions ancestrals (la Patum, els diables, el bestiari de foc) a les tradicions recents i d'arrelament fulminant (els correfocs).
