Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana
|
|
CANÇÓ  Ahir va tenir lloc al Luz de Gas de Barcelona la festa de lliurament del premi Disc Català de l'Any 2008, un guardó convocat per Ràdio 4 des de 1979. Aquest any, doncs, en fa 30. I amb motiu d'aquesta celebració l'emissora ha editat un CD especial que recull una mostra sonora de la història d'aquest premi, que va ser instaurat per Joan Ramon Mainat i Víctor Alexandre, reprès per Jordi Roura el 1986 i, des de fa cinc anys, dinamitzat per Joan Arenyes i Mariola Dinarès. Ahir, tot veient l'actuació de Miquel Abras (que ha estat el guardonat d'aquesta edició pel disc M'agrada sentir el que tu sents) em van retornar un dubte sobre els premis que, com aquest, s'atorguen mitjançant un procés de votació popular per internet. No vull dir que Miquel Abras no sigui un bon cantautor, però... realment el seu disc és el millor de 2008? Permeteu-me que ho dubti. Personalment, coincideixo molt més amb el veredicte dels Premis Enderrock de la crítica, que va premiar Les cançons tel·lúriques de Roger Mas com a millor disc de l'any (vegeu-ne aquest apunt) i Els millors professors europeus de Manel com a millor disc de pop-rock (vegeu-ne aquest altre apunt). Astronòmicament parlant, falta un dia per poder-ho afirmar. Però ja en fa uns quants que la meteorologia ens ho anuncia... 'Primavera', de Miquel Gil (dins Orgànic, 2001)
La lletra, aquí  Ahir al vespre, Josep Tero va presentar les cançons del seu darrer treball Fronteres a la sala Luz de Gas de Barcelona. Davant d'unes dues-centes persones, el cantautor de l'Escala va anar desgranant, d'una en una, les peces d'un treball ric, intens i ple d'interseccions. Des d'una terra de frontera (l'Empordà, lloc de pas de moltes civilitzacions) i amb l'energia d'una llengua viva (la catalana) Tero evoca un territori divers amb el qual s'identifica plenament: el "país" Mediterrani. I ho fa, com ja és marca de la casa, combinant cançons pròpies amb musicacions de poemes i reinterpretacions de peces populars. Entre les primeres hi ha 'Cor i abre', una evocació del paisatge empordanès que s'inspira en 'El pi de Formentor' de Costa i Llobera i que compta amb la col·laboració de Maria del Mar Bonet (present, ahir, entre el públic); "Jo, Rocaguinarda", que recrea el mite dels qui lluiten per la terra, fent un paral·lelisme entre els herois populars catalans i grecs, i que compta amb la participació de Marina Rossell (també espectadora en la presentació d'ahir). Dos homes. Amics de fa anys. I una dona. Esposa d'un, amant de l'altre. Aquest és el plantejament de l'obra Traïció, de Harold Pinter, que es representa fins al 12 d'abril al Teatre Lliure de Barcelona, en la versió d'Esteve Miralles. Un triangle amoròs servit en ordre cronològic invers. L'espectador coneix el desenllaç des del principi i va retrocedint en el temps, escena rere escena, fins arribar al plantejament inicial, que esdevé, alhora, una mena de desenllaç argumental. Un plantejament atractiu, un text intel·ligent i autobiogràfic i una posada en escena austera i molt eficaç, amb un bon repartiment (Vicenta Ndongo, Francesc Orella i Francesc Garrido). Si podeu, aneu a veure-la. I si no, feu-ne un tast aquí. Tal com han anunciat avui, els Whiskyn's faran una "aturada indefinida" en la seva carrera després de la gira "de comiat" que aquest estiu els portarà per diversos escenaris del país. Perdem un grup, però guanyem un projecte en solitari: el del seu líder, Joan Masdéu, que dedicarà l'energia a fer córrer l'espectacle Miniatures, una posada en escena acústica i de petit format en la qual revisita cançons pròpies i versiona clàssics del pop i el rock. El passat novembre vaig tenir l'ocasió de fer-ne un tast a Coma-ruga, un tast que em va deixar amb molt bon gust d'orella. A reveure, Whiskyn's. Benvingut, Masdéu.
 De nou, gràcies a l'imprescindible bloc de l'enderrocaire Roger Palà, he descobert la nova etapa en català del grup Élena. Després de dos discos i d'un període de renovació, el grup encapçalat per Helena Miquel (veu femenina de Facto Delafé y Las Flores Azules) acaba de treure al carrer el disc Un cafè, setanta matins format per deu cançons suggerents, agradables d'escoltar, d'un pop suau i amb unes lletres que es basen en la quotidianitat però que no deixen indiferents. Mentre continuo buscant les millors cançons en català dels últims 50 anys, m'agrada veure com, dia a dia, floreixen noves propostes interessants. Podeu fer-ne un tast aquí... Més Pau Riba, més Llach, més Bonet, més Serrat, més Ovidi, més Sau i títols d'Antònia Font, Esquirols, Mesclat, Rafael Subirachs, Mazoni, Raimon, Ocults, Miguel Poveda, Kumbes del Mambo, Pomada, Feliu Ventura, Sangtraït, Lax'n Busto, la Troba Kung Fú, El Belda, N'Gai N'Gai o Sopa de Cabra són alguns dels darrers suggeriments que he rebut per prendre en consideració en la meva cerca de les millors cançons en català. Moltíssimes gràcies! La recerca continua... Ahir vaig començar la recerca de les millors cançons en català i ja m'han arribat les primeres propostes en forma de comentari al bloc. Propostes que abasten estils ben diversos, d'Eduard Toldrà a La Trinca, passant per Sau, Joan M. Serrat, Mishima, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Lídia Pujol, Cris Juanico, Xesco Boix, Adrià Puntí, Ja t'ho diré, Jaume Sisa... Moltes gràcies a tots els que ja hi heu participat i als que m'heu dit que ho fareu. Per cert, he estès la crida pel feisbuc i ja n'he rebut els primers ímputs. La recerca continua!  Com és ben sabut, aquest any en fa 50 que Lluís Serrahima va
escriure l’article “Ens calen cançons d’ara”, considerat el manifest
fundacional de I quan parlo de cançó no em refereixo a un estil concret,
sinó a tot un gènere: aquell que uneix la música i la paraula, independentment de
si es manifesta en forma de pop, rock, folk, hip-hop, jazz, blues, hardcore, havanera... o en
forma de cançó protesta, cançó melòdica, cançó festiva o cançó de musical. Tant
és, mentre siguin bones cançons. Avui sí que fa un any que va morir Josep Palau i Fabre. Després de recordar el "Cant espiritual", vull recuperar la musicació que Ramon Muntaner va fer del poema "Sol" al disc Cançó de carrer (1975), un treball magnífic on Muntaner, a banda d'aquest poema de Palau, interpreta textos d'Espriu, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Miquel de Palol, Fèlix Cucurull, Ventura Gasol, Feliu Formosa i Joan Argenter. Un disc rodó, digne de ser recuperat*. R. Muntaner / J. Palau i Fabre: Sol (dins Cançó de carrer, 1975)
* Fa poc ha estat reeditat en CD per Picap. (El text, a sota...)  Ahir a la nit els Raydibaum van presentar el seu disc "Manual de gènere catastròfic" a la Sala 2 de l'Apolo barceloní. Practiquen un pop-rock elegant, nítid, i un directe de guitarres contundents (pel meu gust un pèl descompensades en detriment de la comprensibilitat de la veu, un defecte que comparteixen molts grups quan porten les seves propostes sobre l'escenari). El disc és el primer en català del grup, després d'una experiència anterior en anglès. Una evolució, aquesta, que comparteixen amb altres formacions musicals d'estil anglosaxó, com ara Mazoni o Mishima, que després d'iniciar la seva carrera en anglès i d'editar un o més discos en aquesta llengua han entrat de ple (i amb força) en la nòmina de grups que fan cançons en català amb tota normalitat. Una anèctdota: i com van fer el pas, els Raydibaum?(Segueix aquí...)  He regalat el disc de Manel a un bon amic que ha fet 30 anys. No diré res de nou sobre aquest grup (la gran revelació de la temporada) ni sobre el magnífic treball de debut ("Els millors professors europeus"), a banda de constatar que la meva generació els ha rebut amb entusiasme. Amb això no vull dir que sigui un grup de consum exclusiu per als que voltem la trentena. No. Conec gent més gran i més jove que també n'estan atrapats. Però és cert que les cançons de Manel tenen un llenguatge (musical i textual) que interessa a aquesta generació. I no parlo estrictament de l'estil, sinó del missatge que tot plegat transmet, dels temes que planteja, de la senzillesa de la posada en escena, de la nitidesa de la veu (en equilibri amb la instrumentació)... Unes qualitats, aquestes, que també comparteixen grups com Mishima, Mazoni, Sanjosex i tants d'altres que han contribuït a diversificar (i qualificar) el panorama musical del país. I que, de retruc, han sabut connectar amb la meva gent. Les cançons tel·lúriques, de Roger Mas, ha estat escollit com el millor disc en català del 2008, segons la crítica de la revista Enderrock. No sé si és el millor de l'any, perquè no els he escoltat tots, però estic d'acord en què és un treball magnífic (la veu profunda de Roger Mas, els instruments de corda despullats i el piano de Xavier Guitó es revelen, de nou, com un complement brillant). Però, sobretot, aquest disc és un exemple que la cançó del país ha agafat el camí de la normalitat cultural. ¿Qui s'hauria atrevit, anys enrere, a basar un treball discogràfic en l'obra de Verdaguer, els goigs de la Mare de Déu de Solsona i algunes melodies tradicionals sense la por de ser titllat de carrincló, vuitcentista o ceballut? Ara, en canvi, una de les veus amb més projecció del panorama musical no només s'hi atreveix, sinó que ho fa sense complexos, amb rigor, qualitat i originalitat. Dimarts, quan en Roger Mas va sortir a recollir el guardó a la nit dels premis Enderrock, algú del públic va cridar "Visca Verdaguer!". Anem per bon camí. N'hi ha més: una mostra del tàndem Mas-Verdaguer...  L'altre dia comentava que la cançó, al nostre país, passa per un dels seus millors moments
creatius, i ho exemplificava amb la fornada
d'autors i grups que, en estils ben diversos (pop, folk, rock,
blues, hip-hop, lírica, indie, protesta...), estan oferint uns productes de
gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos. I sentenciava: "50 anys després,
el pòsit de la Nova Cançó es revela com un adob fructífer". L'èxit de la festa dels premis Enderrock d'ahir n'és un altre exemple. Però encara ho és més la nòmina de guardonats que, sumada als noms de les últimes edicions, ens revelen un panorama ric, divers, de qualitat i, sobretot, prometedor. La Cançó, a casa nostra, va néixer fa 50 anys (Setze Jutges, Raimon...), va tenir derivades i alternatives els anys següents (Grup de Folk) i les dècades següents (ona laietana, cançó tradicional, cançó col·lectiva...), va quedar adormida i limitada als grans noms i a algunes experiències roqueres durant els anys 80, va emergir monolíticament en forma de Rock Català els 90 i, finalment, els darrers anys (i gràcies a tot aquest adob) ha fructificat. Ja ho sé: una anàlisis breu i, per tant, simplificadora. Però si la feu al costat d'un aparell de música, escoltant sense prejudicis alguns dels treballs premiats ahir, l'any passat o l'altre en les diverses categories (pop-rock, folk, jazz, cançó d'autor...) sabreu de què us parlo.  Avui que la cançó del país celebra la seva vitalitat (i l'excel·lent moment en què es troba) amb el lliurament dels premis Enderrock, em ve de gust recordar un grup com els Bars, que va desplegar tota la seva discografia la dècada passada: entre el 1989 i el 1999 (tot i que el seu recopilatori -de comiat?- data de l'any 2000).A la perifèria d'allò que es va anomenar Rock Català, els Bars van anar evolucionant pels camins del Rithm&Blues, i amb un so propi, cap a una maduresa compositiva i interpretativa destacable, amb la veu de la Montse Llaràs com a marca de la casa. Els Bars ens van deixar un bon llegat en forma de cançons, entre les quals, algunes balades a cavall del blues i el country que fan de bon escoltar, deu anys després... Bars: Mentre dormies (dins Mentre dormies, 1999)
N'hi ha més...  Navegant per musicadepoetes.cat, un valuós recurs de la UOC que compta amb la participació, entre d'altres, de l'incombustible Miquel Pujadó, m'ha vingut al cap una reflexió sobre l'art de musicar textos. No deu ser gens fàcil, per a un músic. Perquè una cosa és fer una bona composició, amb una melodia rodona, més o menys agradable, i aplicar-la damunt (o sota) d'un text; i l'altra, ben diferent al meu entendre, és copsar el sentit de les paraules, el ritme intern, l'ànima de l'escriptor i traduir-ho al llenguatge de la música. I encara ha de ser més difícil interpretar-ho bé.En el camp de la poesia musicada hi ha melodies boniques, arranjaments rodons i interpretacions correctes que es limiten a transformar un text en una cançó agradable d'escoltar, però poca cosa més. En canvi, n'hi ha d'altres que arriben al fons del poema, a l'essència, i en fan aflorar tot el seu sentit. Lluny de voler dir què està bé i què no, i més lluny encara de voler fer llistes de bons i de dolents, us convido a escoltar dues musicacions i interpretacions ben diferents d'un mateix poema. Al meu entendre, una aconsegueix treure i fer lluir tota la força del text, mentre que l'altra es limita a construir una cançó bonica, agradable d'escoltar, però allunyada (i, fins i tot, contrària) a allò que expressa el poeta. Jutgeu: Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit), per Toti Soler i Ovidi Montllor Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit), per Joan Manuel Serrat Podeu llegir el text a continuació... Us heu preguntat mai si hi ha algú que es dedica a visionar les càmeres de seguretat dels caixers, els supermercats o els aparcaments subterranis? Us imagineu que aquest algú n'agafi les imatges i es dediqui a editar-les i a difondre-les per internet? Els del grup Aramateix exploten aquesta idea (i, de passada, la crítica al control social i a la manca de privacitat a què podem arribar a estar sotmesos) en el videclip de la cançó 'Mal d'Almansa', corresponent al seu darrer treball 300 anys, amb un resultat prou divertit. Podeu comprovar-ho aquí sota: I, com sempre (quan es tracta d'una producció del país), si us agrada, a la botiga hi trobareu el disc sencer. Gràcies al bloc d'en Roger Palà he pogut tastar el nou disc de Mazoni. Concretament la cançó 'Eufòria'. Després d'Esgarrapada i Si els dits fossin xilòfons, els dos darrers treballs editats, Mazoni torna a l'atac (i promet) amb Eufòria 5, esperança 0. Benvingut sigui. I com sempre dic (quan es tracta d'una producció del país), si us agrada, a la botiga en trobareu el disc sencer (a partir de febrer). |
TRANSLATE THIS WEB NOU BLOC: L'IRRADIADOR DEL PORT >> FES-HI UN COP D'ULL
PIULADES BITPOESIA Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosBLOCS ANTICS
CULTURA
ENTORN
FEDERACIÓ LLULL
24h de cançons en català siguis on siguis Notícies VilaWebÚltims 40 canvis |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
