JordiLon |
ARTS |
divendres, 20 de gener de 2012 | 11:53h
"Té més sentit treballar per la col·lectivitat que per la pròpia vanitat"
Text: Jordi Lon / Fotografia: Jordi Play Publicat a: Revista Òmnium. Hivern 2011. Número 19
Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l'entrevista]
JordiLon |
ARTS |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 10:47h
Desconcertant i alhora absorbent pel·lícula de Xavier Ribera Perpiñá. La ciutat de Barcelona com a escenari d'un món, el de la moda, el glamour i la superficialitat; i d'un tema (el tema): l'amor, a vegades injust, a vegades brutal, a vegades reeixit, però sempre present. Amb un repartiment que fuig dels tòpics i un llenguatge elegant, basat en el flashback i els canvis de ritme sense perdre la fluïdesa argumental. Del tot recomanable.
JordiLon |
ARTS |
diumenge, 7 de novembre de 2010 | 23:45h
Bonica pel·lícula de Pau Freixas i Albert Espinosa sobre els estius del nostre passat immediat. Sustentada en un guió ben travat -directe, identificable i emotiu, però sense caure en el sentimentalisme barat-, amb una ambientació treballada i una excel·lent direcció d'actors, especialment dels més joves, que fan de la inexperiència i l'espontaneïtat una virtut. Si encara porteu un nen a dins, aneu a veure-la. Si ho vau ser durant els 80, no us la podeu perdre.
JordiLon |
ARTS |
dilluns, 18 d'octubre de 2010 | 16:22h
Bona producció, excel·lent repartiment, suggerent història de la misèria a la postguerra. Una adaptació reeixida de l'obra i el món literari d'Emili Teixidor per part d'Agustí Virallonga. El cinema català va per bon camí, no en perdeu la traça.
JordiLon |
ARTS |
divendres, 19 de març de 2010 | 17:19h
Ens agrada viure de tòpics. Això ens permet anar pel món amb
quatre idees bàsiques que ens donen carta blanca per emetre prejudicis sobre el
que ens envolta sense haver de perdre gaire temps en comprovar si tenen el més
mínim fonament. Aquests tòpics van ser els responsables que, durant molt de
temps, uns quants desinformats mantinguessin el discurs que la música catalana,
pel fet de ser-ho, no tenia qualitat (discurs que els darrers anys, i davant
l’evidència, s’han hagut d’empassar amb patates). Una cosa similar passa amb el
cinema català, sobre el qual fa anys que plana l’ombra d’un veredicte negatiu
sense dret a presumpció d’innocència. Estic convençut que la gent (aparentment
cultivada) que continua mantenint el tòpic generalista que el cinema català no
té qualitat, fa temps que no posa els peus en una sala de cinema d’entre les
poques que en projecten. És més, sospito que si a dia d’avui algú manté aquest
posicionament és perquè el darrer any no s’ha pres la molèstia de veure Petit
indi, Tres dies amb la família oGarbo,
per posar només tres exemples d'entre les moltes pel·lícules de qualitat distribuïdes els
darrers mesos. I estic del tot convençut que no han vist Ens veiem demà,
un film preciós de Xavier Berraondo estrenat la setmana passada a una (sí, una sola)
sala de tot Catalunya (l’Alexandra, on si no?). I és que, com he repetit en més
d’una ocasió (Tres,
dos, u... cinema!i Encara sobre
cinema) el cinema català ha fet sonar la claqueta. Dit això, i sense ànim
de fer-ne una ressenya exhaustiva, no puc deixar de compartir l’entusiasme que
em va despertar Ens veiem demà, un treball que em va captivar des dels
primers minuts per l’estètica que desprèn, per la forma com aborda temes tan
difícils com la mort i les malalties mentals, per la solidesa del guió, pel bon
treball dels actors (a destacar la interpretació de Mercè Llorens en el paper
d’Azucena)... Una producció valenta que, si hagués comptat amb els mateixos
recursos que els films amb qui ha de competir a la cartellera, avui estaria en
boca de molta gent. N’estic convençut. Sigui com sigui, i com que sóc més de proposar que de lamentar, no puc fer si no
recomanar-vos-la.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 2 de febrer de 2010 | 14:41h
Ja vaig escriure-ho dies enrere, però l’ocasió és bona per
insistir-hi: sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta (Tres,
dos, u... cinema! i Encara sobre cinema). El camí cap a la
normalitat d’un sector cultural que porta temps sense aixecar el cap és llarg i
feixuc. I, com s’ha vist aquests dies, no estarà lliure d’obstacles. Però com
sempre, el més important d’un camí és començar-lo. I si hi ha qualitat, talent
i determinació (que n’hi ha) ja no ho atura ningú. Més tard o més d’hora, el
públic, la crítica i la indústria, fins ara aliens al cinema de casa, hi
confluiran. Aprofitant el títol de la flamant guanyadora dels premis Gaudí, m'atreveixo a dir que el cinema català està deixant de ser una anècdota de Tres dies amb la família per passar a ser un sector cultural viu tot l'any. Ànims!
JordiLon |
ARTS |
dilluns, 21 de desembre de 2009 | 18:15h
D'acord: l'art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l'aire fresc de l'avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d'escapament davant l'hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop encetat i tastat el segle XXI, alguna cosa ens diu que l'art manifestarà -com ja plantegen altres esferes de la societat- la necessitat de fer una aturada davant la voràgine consumista i depredadora de tot allò que ens envolta, i que ha dut la humanitat a una cruïlla davant de la qual ningú no pot restar indiferent. No, no vull ser catastrofista. No és el meu estil. Però és evident que allò que els polítics han posat damunt la taula a Cophenaguen, ja fa temps que és a l'agenda dels científics i -per força- dels habitants de determinades zones del planeta. Davant d'això, una iniciativa com el Drap Art, el Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, va més enllà de ser un plantejament purament lúdic i estètic per esdevenir un desafiament, una proposta clara i directa a tota la societat. En definitiva, aquest és el paper que hom espera de l'art. Fins i tot els qui no hi creuen.
JordiLon |
ARTS |
dijous, 5 de novembre de 2009 | 20:52h
"Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats" sento que comenta algú a la sala d'exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d'Arístides Maillol. I és que l'obra de l'escultor rossellonès, vista en conjunt -com es pot fer aquests dies a La Pedrera de Barcelona- és un homenatge a la forma. O, millor dit, a les formes, a la bellesa del cos femení. Maillol s'inspirava en la natura, però no en feia la còpia exacta. De fet, no utilitzava models -excepte a la darrera etapa- sinó que les imaginava i en plasmava les corbes, els sacsons, el volum, fent-ne lluir tota la força expressiva, tota la sensualitat. I en aquest plantejament: quina importància té el rostre? Què hi fa que la mirada sigui buida, com a les escultures grecoromanes, si la forma parla per ella mateixa? Maillol connecta els clàssics amb la modernitat. I aquí rau la seva principal aportació. Una aportació estètica que, d'alguna manera, va ser precursora del Noucentisme artístic. Si encara no ho heu fet, deixeu-vos-hi endur.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 14:32h
Després d'escriure l'apunt Tres, dos, u...cinema! (ara sí) fa un parell de setmanes, he topat amb nous arguments que confirmen la tesi que hi plantejava i que, per tant, no em puc estar d'enumerar D'una banda, la irrupció al mercat de la revista Decine, que dedica una atenció especial a l'audiovisual català. D'una altra, la presentació, avui mateix, d'algunes produccions del país a la meca mundial del cinema. I, finalment, l'estrena a les sales comercials, i en un mateix cap de setmana, de dues pel·lícules en versió original catalana però d'estils ben diferents: la trepidant Trash, de Carles Torras (cartell en pdf) i Petit Indi, una bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb el segell de qualitat Marc Recha.
una bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb segell de qualitat Marc Rechauna bella, reposada i alhora desconcertant faula periurbana amb segell de qualitat Marc Recha
JordiLon |
ARTS |
divendres, 23 d'octubre de 2009 | 16:39h
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l'incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d'uns anys ençà. Cognoms com Recha, Gay, Coixet, Balagueró, Serra, Lacuesta... o la joveníssima generació sortida del projecte Opera Prima de l'ESCAC (amb Roser Aguilar i Mar Coll com a valors provats) estan demostrant que hi ha un planter sòlid. Un planter que, tot sigui dit, es deu en bona part a la feina feta anteriorment pels Portabella, Bellmunt, Ribas, Verdaguer, Aguilar, Forn, Pons, Luna i tants d'altres que van posar-se darrere la càmera en condicions força més difícils. 2) La consciència del propi sector, que ha entonat el seu yes, we can! particular amb la constitució de l'Acadèmia del Cinema Català o la instauració dels Premis Gaudí i de tants altres festivals i guardons que reconeixen i impulsen films, filmets, tècnics i creatius de casa nostra. 3) La Llei del Cinema Català, l'avantprojecte de la qual he tingut l'oportunitat de llegir de cap a peus, significa un pas endavant important que ha de servir per regular i potenciar la indústria audiovisual catalana i per corregir la gran desigualtat -llegiu injustícia- lingüística en la producció, distribució i exhibició (la presència del català al cinema està per sota del 3%). Una situació que no respon a la realitat sociolingüística del país, sinó que ve provocada pel control que exerceixen les majors sobre el mercat, multinacionals del tot insensibles amb la riquesa i el valor de la diversitat cultural. Esperem que l'avantprojecte no quedi en una declaració de bones intencions. Sigui com sigui, el rodatge continua.
JordiLon |
ARTS |
divendres, 18 de setembre de 2009 | 11:17h
Hi ha dies en què ve de gust la música petita, subtil, intensament discreta, gens estrident, però plena de colors, matisos i veritats sonores. Dies com avui, d'incipient tardor, de mirar per la finestra i notar la humitat del carrer, sense entelar els vidres, encara, però amb la màniga llarga a punt. D'acord, la música sempre és necessària. Però de vegades esdevé imprescindible. I avui ü-ma (és a dir: el tàndem creatiu format per en Pau Vallvé i la Maria Coma, amb el suport d'altres músics de la factoria Guàrdia Pilosa) ve de gust. Molt de gust.
JordiLon |
ARTS |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 08:55h
Si ser actriu vol dir posar-se a la pell dels personatges i fer-los prendre entitat pròpia, saber transmetre sentiments i sensacions contraposades, ser capaç d'evolucionar durant una hora i mitja dalt de l'escenari sense que l'espectacle decaigui, transitar d'un registre a un altre en dècimes de segon, dominar el monòleg, el diàleg, el recitat i la cançó, comunicar-se amb l'espectador de tu a tu sense trencar la màgia de l'escena, omplir un teatre de gom a gom i fer alçar el públic de la cadira.... no hi ha dubte que la Lloll Bertran és un tros d'actriu. I si desconfieu d'aquest elogi i només coneixeu la faceta televisiva de la polifacètica artista anoienca, us recomano que us deixeu caure per La Villarroel de Barcelona i, des de la proximitat que permet la sala, gaudiu sense prejudicis d'El show de la Lloll, 25 anys. Jutgeu vosaltres mateixos...
JordiLon |
ARTS |
dilluns, 15 de juny de 2009 | 12:23h
L'exitosa novel·la d'Albert Sánchez Piñol La pell fredaserà duta al cinema. No és la primera obra de la literatura catalana que salta del paper a la gran pantalla. En tenim exemples diversos (amb resultats també diversos) com La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda / Francesc Betriu), Bearn o la sala de les nines (Llorenç Vilallonga / Jaime Chávarri), La teranyina (Jaume Cabré / Antoni Verdaguer), Laura a la ciutat dels sants (Miquel Llor / Gonzalo Herralde), Gràcies per la propina (Ferran Torrent / Francesc Bellmunt), Solitud (Víctor Català / Romà Guardiet), Kràmpak (Jordi Sánchez / Cesc Gay), Tirant lo Blanc (Joanot Martorell / Vicente Aranda)...
JordiLon |
ARTS |
diumenge, 26 d'abril de 2009 | 19:35h
Avui era l'últim dia per veure a Barcelona, a l'antiga fàbrica Casaramona, l'exposició antològica sobre Joaquim Mir (1873-1940). Posats l'un al costat de l'altre, els quadres demostren que Mir és un dels grans (grandíssims) pintors de principis del segle passat. Allunyat de l'estètica dels seus contemporanis modernistes i noucentistes, Mir desenvolupa un estil propi, influït per l'impressionisme, el simbolisme i, fins i tot, pels incipients moviments avantguardistes, com ara el fauvisme. Però allò que defineix millor la pintura de Mir és el tractament que fa de la llum. Una llum intensa, viva, en alguns casos misteriosa, en altres alegra. Una llum que, als habitants d'aquest racó de món, ens és del tot familiar.
JordiLon |
ARTS |
dissabte, 18 d'abril de 2009 | 00:57h
No, no he renegat de la cançó. Continuo declarant-me un apassionat d'aquest gènere que uneix dos elements -per a mi- imprescindibles: la música i la paraula. Continuo pensant que hi ha massa autors, intèrprets i tècnics de so que a l'hora de composar, enregistrar o portar damunt l'escenari la seva feina donen poca importància al text i a la veu, tot malbaratant el 50% del valor de les cançons.
Dit això, i sense que serveixi de precedent, he de confessar la meva admiració per un projecte musical que, malgrat que basa el seu treball en la cançó popular, prescindeix absolutament de la paraula. Es tracta de Folkincats, un quartet instrumental (saxo, violí, guitarra i contrabaix) que parteix de cançons i danses tradicionals (i de les històries que hi ha al darrere) per bastir un repertori novedós, amb llenguatge i sonoritat jazzístics però amb melodies que s'endinsen en el substrat cultural d'aquesta terra. Un projecte arriscat, valent, que gosa explorar els límits estilístics de la música d'arrel (arribant a la deconstrucció d'algunes tonades) però sense perdre'n de vista l'origen. I que, alhora, demostra el coneixement absolut del territori per on transita: el del jazz i la música moderna.
Jutgeu-ho vosaltres mateixos...
Nota: I si us agrada, sapigueu que des de dijous ja corre oficialment el seu primer disc: Folkincats (2009, autoeditat). Podeu fer-ne un tast al seu Mypace.
JordiLon |
ARTS |
divendres, 27 de març de 2009 | 16:28h
S'alça el teló. Diuen que el nostre país té poca memòria cultural. Alguns li diagnostiquen memòria selectiva. Altres, desmemòria col·lectiva. I hi ha qui parla d'alzheimer generalitzat. Sigui com sigui, avui, dia mundial del teatre, és un bon moment per recordar -i homenatjar, encara que sigui massa tard- Ricard Salvat, activista, director, creador i renovador del teatre català. Cau el teló. Aplaudiments.
JordiLon |
ARTS |
dimarts, 24 de març de 2009 | 13:55h
Es pot reflexionar sobre l'origen i el destí de la humanitat amb humor, imaginació, música, veracitat i surrealisme alhora? Es pot unir en una mateixa història temes tan complexos com l'amor, el sexe, la descendència, la raó, la ciència i les creences més viscerals? Això és el que han fet l'autor i director Jordi Oriol i els membres de la companyia Indi Gest durant dues setmanes i mitja a l'espai lliure del Teatre Lliure de Barcelona. I ho han fet amb un espectacle difícil de catalogar com a 'obra de teatre'. L'etiqueta li va petita. Un tal ímpetu vital és un espectacle de text, sí. Però també és música (sense ser un musical). I, en certa mesura, és circ. El resultat: un argument imaginatiu que es desenvolupa a bon ritme, i en diferents plans narratius, amb un bon treball dels actors-músics i amb una posada en escena efectista però sense grandiloqüències. Tot plegat: un espectacle sorprenent, fresc i profund alhora, i una aposta creativa que integra diversos llenguatges. Si no heu tingut l'ocasió de gaudir-ne, podeu fer-ne un tast aquí.
JordiLon |
ARTS |
dimecres, 18 de febrer de 2009 | 14:19h
Gràcies al bloc de l'Elisenda Soriguera em vaig assabentar de l'existència de Malalletra, un fanzine confeccionat i editat per la grafista (llegiu-hi 'artista') Laia Calvet. Ho confesso: fins ara tenia una imatge esbiaixada dels fanzines i els associava, principalment, al món del còmic alternatiu i de factura més o menys barroera. Però després de tenir a les mans el Malalletra 19, dedicat monogràficament a l'obra de Joan Brossa, i d'escoltar el doble CD que l'acompanya, he canviat absolutament d'opinió. La delicadesa i el bon gust amb què està elaborat, la diversitat dels artistes gràfics i sonors que hi participen i el fet de proposar una aproximació pluridisciplinària a l'obra de Brossa demostren que des de la iniciativa individual, des de la independència absoluta i, això sí, des de la passió per l'art, es poden fer productes culturals de gran qualitat.
JordiLon |
ARTS |
dijous, 5 de febrer de 2009 | 14:42h
L'altre dia parlava de la força del nostre panorama musical com una oportunitat per a autors i realitzadors d'audiovisuals, que aprofiten els videoclips -i la seva difusió a la xarxa- per crear, experimentar i mostrar el seu treball a un públic ampli. Això també passa amb els actors i les actrius.
Més enllà del clàssic videoclip on es veu un grup tocant dins un garatge, en un terrat o passejant per la platja, n'hi ha d'altres que són concebuts com a peces artístiques més globals, formades per música, guió dramàtic, llenguatge audiovisual i, sobretot, treball interpretatiu. Alguns exemples: els clips de Clara Andrés, de Sanjosex i de Manel que véiem en l'apunt anterior.
I una mostra ben evident d'això són els videoclips del grup Mishima. El paper dels actors i les actrius (en aquest cas, de Flora Saura, musa indiscutible de David Carabén) té una importància cabdal en el conjunt de la creació audiovisual que, juntament amb la música, la converteix en una petita obra d'art. Vet aquí la prova...
Clip de la
cançó “Miquel a l’accés 14”
(Mishima: Trucar a casa, recollir les
fotos, pagar la multa, 2005). Dirigit per Maja Djokic. Amb Flora Saura i
Abel Zamora.
Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l'entrevista]
D'acord: l'art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l'aire fresc de l'avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d'escapament davant l'hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop encetat i tastat el segle XXI, alguna cosa ens diu que l'art manifestarà -com ja plantegen altres esferes de la societat- la necessitat de fer una aturada davant la voràgine consumista i depredadora de tot allò que ens envolta, i que ha dut la humanitat a una cruïlla davant de la qual ningú no pot restar indiferent. No, no vull ser catastrofista. No és el meu estil. Però és evident que allò que els polítics han posat damunt la taula a Cophenaguen, ja fa temps que és a l'agenda dels científics i -per força- dels habitants de determinades zones del planeta. Davant d'això, una iniciativa com el 
"Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats" sento que comenta algú a la sala d'exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d'
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l'incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d'uns anys ençà. Cognoms com 
Si ser actriu vol dir posar-se a la pell dels personatges i fer-los prendre entitat pròpia, saber transmetre sentiments i sensacions contraposades, ser capaç d'evolucionar durant una hora i mitja dalt de l'escenari sense que l'espectacle decaigui, transitar d'un registre a un altre en dècimes de segon, dominar el monòleg, el diàleg, el recitat i la cançó, comunicar-se amb l'espectador de tu a tu sense trencar la màgia de l'escena, omplir un teatre de gom a gom i fer alçar el públic de la cadira.... no hi ha dubte que la 
L'exitosa novel·la d'Albert Sánchez Piñol La pell freda 
Avui era l'últim dia per veure a Barcelona, a l'antiga fàbrica Casaramona, l'exposició antològica sobre Joaquim Mir (1873-1940). Posats l'un al costat de l'altre, els quadres demostren que Mir és un dels grans (grandíssims) pintors de principis del segle passat. Allunyat de l'estètica dels seus contemporanis modernistes i noucentistes, Mir desenvolupa un estil propi, influït per l'impressionisme, el simbolisme i, fins i tot, pels incipients moviments avantguardistes, com ara el fauvisme. Però allò que defineix millor la pintura de Mir és el tractament que fa de la llum. Una llum intensa, viva, en alguns casos misteriosa, en altres alegra. Una llum que, als habitants d'aquest racó de món, ens és del tot familiar.
No, no he renegat de la cançó. Continuo declarant-me un apassionat d'aquest gènere que uneix dos elements -per a mi- imprescindibles: la música i la paraula. Continuo pensant que hi ha massa autors, intèrprets i tècnics de so que a l'hora de composar, enregistrar o portar damunt l'escenari la seva feina donen poca importància al text i a la veu, tot malbaratant el 50% del valor de les cançons.
S'alça el teló. Diuen que el nostre país té poca memòria cultural. Alguns li diagnostiquen memòria selectiva. Altres, desmemòria col·lectiva. I hi ha qui parla d'alzheimer generalitzat. Sigui com sigui, avui, dia mundial del teatre, és un bon moment per recordar -i homenatjar, encara que sigui massa tard- Ricard Salvat, activista, director, creador i renovador del teatre català. Cau el teló. Aplaudiments.
Es pot reflexionar sobre l'origen i el destí de la humanitat amb humor, imaginació, música, veracitat i surrealisme alhora? Es pot unir en una mateixa història temes tan complexos com l'amor, el sexe, la descendència, la raó, la ciència i les creences més viscerals? 
Gràcies al bloc de l'
