EGAGRÒPILES

Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana

20 de gener de 2012
0 comentaris

Entrevista a Isona Passola


“Té més sentit treballar per la col·lectivitat que per la pròpia vanitat”

Text: Jordi Lon / Fotografia: Jordi Play
Publicat a: Revista Òmnium. Hivern 2011. Número 19

Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada per competir als Òscars. Però els èxits no vénen d’un dia per l’altre. I és que Passola ja fa 20 anys que treballa al món de la producció audiovisual, on arrossega una maleta farcida de llargmetratges, documentals i pel·lícules per a televisió. I això només acaba de començar. [Llegeix l’entrevista]

Felicitats per l’èxit de Pa negre. Arribar fins aquí ja és tota una fita per al cinema català. Gràcies. Sí, és un pas cap a la normalitat.

No hauria de ser tan estrany que una cultura que ha exportat arts plàstiques, teatre, arquitectura o literatura pugui exportar cinema fet aquí i en la nostra llengua. Tenim un teatre boníssim, una literatura de qualitat, una pintura reconeguda, però faltava la normalització del cinema, que és la millor carta de presentació d’un país. És un mitjà que ven molt bé la cultura al món. Presentes una pel·lícula i de cop et trobes en rodes de premsa amb periodistes de tot arreu i amb una expectació tremenda. Només cal veure la quantitat de tinta i hores de televisió que se li dediquen. Per això hi sóc: a mi m’interessa molt normalitzar l’última pota de la cultura catalana que falta. Hi tenim molt a guanyar.

Ho hem començat a fer… Afortunadament, Pa negre ho ha fet per la via directa. Ara mateix és a molts països d’Europa, a la Xina, al Japó… També ha demostrat una cosa molt interessant portes endins: que tenim un mercat molt potent per al cinema català. La gran recaptació de la pel•lícula s’ha fet a Barcelona, a les Illes Balears i a València ciutat. I se n’han venut 130.000 unitats en DVD, més que Harry Potter. Tenim un mercat potencial de 12 milions de parlants. I hi ha una part molt fidel, jo calculo que d’uns 2 milions de persones, que quan hi ha un bon producte, de qualitat, el consumeixen.

Hem de prendre més consciència del propi mercat?Sí, però no a través de la militància. Jo he viscut la militància per la llengua a través del meu pare en una època en què calia fer-ne. Ara representa que no. Evidentment tenim un país inacabat, sens dubte, però també tenim uns mitjans per treballar bé i projectar-nos al món. No és qüestió que haguem de militar constantment, sinó que tinguem productes de qualitat, que puguem anar a veure allò que ens interessa amb naturalitat. A més, el cinema té un plus afegit respecte a altres mitjans: el prestigi que dóna a una llengua i a una cultura. Fa que la gent s’hi identifiqui i vulgui incorporar-se a aquella col•lectivitat.

Què ha passat fins ara amb el cinema català? Hi va haver una època, amb Antoni Ribas, Ventura Pons, Francesc Bellmunt i molts altres en què funcionava. Després hem tingut una cinematografia molt bona, experimental, que ha triomfat a festivals però que no ha portat el públic a les sales. I això no és bo. Fins que no es va fer la política del conseller Joan Manuel Tresserras, que va apostar per concentrar el pressupost en pocs projectes, no hem pogut fer èxits.

Aquesta ha estat la clau? Sí. Només quan s’han posat d’acord la Generalitat i Televisió de Catalunya i han apostat per dotar pocs títols amb grans pressupostos hem pogut començar a fer pel•lícules amb estàndard europeu, que han arribat al gran públic. Perquè a banda de Pa negre, Herois també ha fet diners. Bruc, amb totes les seves limitacions, també. I Eva va obrir amb èxit el festival de Sitges. El que era patètic és que les pel•lícules catalanes aguantessin 15 dies a les sales. Evidentment que els exhibidors es podrien esforçar més, però en tot cas hem d’entomar el mea culpa perquè fins ara no hem sabut buscar el públic.
 

Ha faltat una política coordinada de cerca i creació de públics? Mira: abans el cinema espanyol no valia res. Però tot d’una, El País i el Grupo PRISA s’hi van posar al darrere, el Ministerio hi va apostar i Televisió Espanyola en va fer campanya. Van sortir l’Almodóvar i els grans creadors i la gent va començar a veure’n. És el mateix que va fer el cinema francès quan es va proposar sortir del gueto. El cinema català no havia fet mai aquest esforç d’ajuntar recursos, fins al govern anterior. Ara TV3 aposta pel nostre cinema i tenim uns diaris cada cop més a favor. Sense això, seria impossible. Però nosaltres hem de fer molt bé la nostra feina si volem continuar arribant al públic.

I això com es fa? Triant molt bé els guions, buscant directors adequats i tenint cura del muntatge, que és molt important. El llenguatge experimental no es pot bandejar, ha de seguir existint, però hem de fer les pel•lícules pensant en un públic més ampli. Pa negre està pensada per al gran públic i no renuncia a l’autoria de l’Agustí Villaronga com a director. El seu estil no s’ha traït en res. Les concessions que ha fet, volgudes i pactades, han estat per fer una pel•lícula més comprensible per a grans públics. Es pot fer un cinema comercial amb una qualitat enorme. N’estic convençuda. També hem de poder fer un cinema més popular, de gènere, com ara la comèdia. Hi ha hagut èpoques en què ha funcionat. I a la televisió l’humor funciona molt bé.

Què en penses del desplegament de la Llei del cinema i de l’acord amb les majors? Les negociacions que ha dut a terme el conseller Mascarell han desbloquejat la qüestió. Negociar amb les majors és duríssim. Si penses que als Estats Units la indústria cinematogràfica va just després de la de l’armament, t’adones que lluitar amb això és com lluitar contra molins de vent. S’ha avançat, però falta molt camí per recórrer: ara la llei s’ha de desenvolupar fins arribar al 50 % de cinema en català. Si com a ciutadà no pots triar entre català i castellà en pla d’igualtat, que és on volia arribar la llei, el cinema en català continuarà estant comparativament malament. És com si la premsa en català només es distribuís en un quiosc de cada barri. Crec que hem d’anar molt més lluny.

Com veus les passes que està fent el cinema europeu per fer-se un lloc davant del nord-americà? Europa ha fet una cosa molt bona, que és protegir-se. Em sembla meravellós que un continent decideixi que el cinema és cultura i que la cultura s’ha de protegir. Tots els països saben que sense cinema propi estem culturalment colonitzats pels Estats Units. Per això, a tot arreu hi ha quotes i s’ajuda les cinematografies locals. Però és que el cinema americà també es protegeix. Allà no hi ha doblatge: o rodes en anglès o no hi entres. Això és una forma de protecció claríssima. Imagina’t que nosaltres féssim el mateix! El gran error d’Europa va ser començar amb el doblatge a l’època dels feixismes, amb la idea de potenciar las lenguas patrias. I aquí ja la vam espifiar.

Ets partidària del subtitulat, doncs? Evidentment, perquè és la manera de veure el treball dels actors amb tota la seva dimensió. El que passa és que l’hàbit del doblatge està tan implantat que s’ha de poder normalitzar en la nostra llengua. Si volem fer-ho només amb subtítols, no ens en sortirem perquè ara la normalitat del cinema encara passa pel doblatge. És així de senzill.

Abans has parlat del teu pare, Ermengol Passola. Ha estat el teu model a seguir? El meu pare va treballar molt pel país. Va fomentar el disseny industrial i les arts decoratives. Va impulsar la Nova Cançó des de les discogràfiques Edigsa i Concèntric, va crear la Llibreria Ona i La Cova del Drac, un local on es feien espectacles de cabaret en català amb tota naturalitat. Per a ell, la idea de ‘salvar-nos els mots’ no era tràgica ni dramàtica, sinó de normalitat. Volia modernitzar el país i fer arribar la cultura a la gent amb un mitjà de masses com la cançó. Per això, quan jo m’he posat a produir cinema en català ho he fet d’una manera molt natural, perquè és el que sempre havia vist. Parteixo de la idea que té més sentit treballar per la col•lectivitat que per la pròpia vanitat. A més, quan treballes per la col•lectivitat tens tot el país al darrere.

El teu pare va estar vinculat a Òmnium Cultural, que aquest any ha celebrat 50 anys. Com veus la trajectòria recent de l’entitat?Òmnium té un avantatge: és una institució cultural i pot escapar-se dels intríngulis de la política, malgrat que hi estan en contacte. Durant el franquisme, la resistència cultural va ser una eina boníssima, perquè no es podia fer resistència política, o s’havia de fer clandestinament. I ara, com que la cultura encara no està normalitzada, Òmnium ajuda a avançar en aquesta direcció. Penso que fins i tot en una Catalunya independent, Òmnium tindria sentit, perquè la cultura, com a continuació de l’escola, també és una conquesta de la societat del benestar. Això ho pot cobrir un ministeri però també calen altres organismes. A Catalunya tenim una tradició d’ateneus populars i associacions on la cultura s’ha fet al marge del govern, d’una manera més crítica i creativa. Òmnium té molt sentit i en seguirà tenint.

Amb l’anterior llargmetratge, Catalunya-Espanya, vas explorar la manca de diàleg existent entre els dos països. Sí. Vaig voler que fossin els pensadors i la gent del món de la reflexió qui opinés. Perquè els polítics estan absolutament interferits pels partits i les lògiques electorals. En canvi, quan poses a reflexionar historiadors, economistes, filòsofs… el resultat sempre és més ric. Tot i que la conclusió és la mateixa: difícilment Espanya entendrà que Catalunya és una nació, amb tot el que això representa.

I doncs? Jo penso, com Pedrolo, que només amb un minut d’independència l’endemà seríem tractats amb respecte. Però no penso que la via sigui l’enfrontament. Quan s’hi arribi, que hi arribarem, serà perquè creiem que és un sistema més just de viure i de governar-nos. Jo no sóc gens antiespanyola. És veritat que hi ha un anticatalanisme absolutament pri-mi-tiu. Però nosaltres no hem de ser iguals. Hem de fer les coses molt ben fetes, acabar el país i resoldre el tema d’una vegada. I després potser ens interessa fer alguna cosa amb Espanya. Hem estat veïns molts anys. O potser ens interessa fer iberisme amb Portugal, o ser més nòrdics. La solució passa per treballar molt bé i pensar en el món. Això sempre funciona. Fixa’t que la nostra projecció internacional ha vingut per un futbol boníssim, per una cuina extraordinàriament creativa… És el camí.

Un dels secrets de Pa negre és que parteix del món literari d’Emili Teixidor. Agafar una obra i portar-la al cinema és una fórmula d’èxit? A tot el món el cinema beu de la literatura. És una font d’inspiració inesgotable. Tu parteixes d’algú que ja ha reflexionat sobre estructures dramàtiques i personatges i, per tant, ja t’ha marcat el camí. A més, aquí tenim una literatura molt bona. Jo he fet moltes adaptacions literàries: El mar, de Blai Bonet; Els de davant i El passatger clandestí, de Simenon; El pia-nista, de Vázquez Montalban; Germanes de sang, de Cristina Fernández Cubas… També faig classes d’adaptació literària a la universitat. És el que he fet sempre i és el que sé fer.

Continuaràs explotant aquest filó, doncs? Ara tinc molts guions originals, de gent que me’ls envia. Però també n’hi ha que em diuen «perquè no adaptes una altra obra?» De moment he comprat els drets d’Incerta glòria, la gran novel•la de Joan Sales. I estic treballant en l’adaptació de Marburg, de Guillem Clua, un text que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya i que al cinema serà dirigit per Isabel Coixet.

Què en penses del relleu al cinema català? Es parla de la generació Escac i de gent jove molt preparada tècnicament. Hi ha gent molt bona, però això ja ve d’abans. A Barcelona hi ha hagut una gran escola, la publicitat, que ha format directors de fotografia, muntadors… Darrerament, les escoles de cinema hi han ajudat molt. No només l’Escac, també les universitats Ramon Llull, Pompeu Fabra, la de Vic i l’Autònoma fan bona formació en audiovisuals. Tenim escoles, tenim polítiques cada vegada més correctes i tenim una gran creativitat, que potser ve d’aquesta complexitat cerebral que ens obliga a tenir l’estrany país on ens ha tocat viure, però que ens ajuda a espavilar-nos. Som un país molt creatiu.

**************************************************

Amb llum pròpia

Quan el 1992 Isona Passola va crear la seva productora cinematogràfica, va batejar-la amb el nom de Massa d’Or, que és el topònim de l’illa del cap de Creus per on es veu sortir el sol. Tota una metàfora del que, vint anys després, aconseguiria amb Pa negre: que el cinema català tragués el cap i comencés a brillar amb llum pròpia en el panorama internacional. Conscient d’aquesta responsabilitat, parla amb una barreja de passió i prudència i repeteix una i altra vegada que l’èxit passa per fer les coses ben fetes.

Aquesta llicenciada en història contemporània i apassionada per la literatura ha heretat del seu pare, Ermengol Passola, la capacitat de treballar de forma obstinada i exigent pel país a través de la cultura. Potser per això ha fet tots els papers de l’auca: actriu, guionista, directora i, sobretot, productora audiovisual. Una feina, aquesta última, que acostuma a passar desapercebuda, eclipsada per la projecció mediàtica d’actors i directors, però sense la qual ni els uns ni els altres no existirien.

*****************************************************

P
a negre ha nascut amb un pa sota el braç?
Sí, i sota una bona estrella!

Defineix Agustí Villaronga amb una paraula
Tendresa.

Una pel·lícula?
El tercer home.

Una escena de la història del cinema que no et cansis
de veure?

El twist d’Uma Thurman i John Travolta a Pulp Fiction.

Un personatge amb qui t’identifiquis?
La Vienna de Johnny Guitar.

Un director amb qui t’agradaria treballar o haver treballat?
Paul Schrader.

I algun actor?
Marcello Mastroianni.

Si no fessis cinema, què t’agradaria fer?
Teatre.

Encara vas al cinema o t’has passat al DVD?
Al cinema!

Quina sala de projeccions t’ha vist entrar més cops?
El Verdi.

Algun moment de la teva vida ha superat la ficció?
I tant! Molts…

L’escenari perfecte per a un final feliç?
El mar, sempre.

Acaba la frase: el futur del cinema català…
Si ens llevem ben d’hora, treballem molt, ens ho exigim tot… com ho deia ell?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!