En Xavier Roig al seu llibre "La dictadura de la incompeténcia" (La Campana 2008), ja denunciava en els polítics-funcionaris (Un 68% dels diputats son funcionaris) que malbarataven els cabdals públics inaugurant CAP's a cada cantonada o Casals d'Avis. També posava sobre la taula l'al·lèrgia que els produïa, i els hi continua produint, qualsevol servei que poden ser públic prove de la iniciativa privada.
Han passat tres anys i escaig de la publicació del llibre i encara estem patint la incompetència dels que , en teoria, hauríen de vigilar cada euro que els hi donem...
Fàcil el rodolí, però mentre pagui i no em paguin per escriure, o aparegui en les aportacions destacades de Vilaweb, em puc permetre la llicencia de continuar intitulant els meus articles com un diari esportiu. I és el que primer m'ha vingut al cap,( allò del ou), bé sense voler ser pedant, ja fa temps que això fa pudor a contínuisme, a catanyol del més ranci i folklòric, el catalanisme dels nouvinguts que estimen Catalunya però estimen molt més Espanya, l'estimen tant que fins i tot volen ser senadors.
Avui llegint els titulars dels diaris he tingut que llegir un dues vegades, ja que en una primera lectura a l'Avui he llegit:" Duran se la pel·la la dignitat nacional perquè CIU quedi primera a Catalunya", ves per on hi estic d'acord, he pensat. Però després d'una segona lectura he vist que on he llegit " se la pela" hi posava "apel·la". Vaja un lapsus visual, he dit tot tristot.
Durant anys i panys, em hagut d'aguantar, que dic aguantar, tragar tot el que es deia de nosaltres cada cop que hi havia eleccions. Insultar, maltractar, mentir, difamar als catalans donava, i dona vots...molts vots. Ara, quan nosaltres estem fins els dallonses de ser el cornut i pagar el beure i el deute dels altres, i denunciem el que es fa amb els nostres diners, tots salten a una; els espanyols d'Espanya i els espanyols de Catalunya, uns insultant més i els altres demanant perdó, com a bons cristians que son...
Això es el que ens venen a dir els nostres polítics dia si dia també;No fer un pas enrere, cal presentar batalla, ens plantem i sanseacabo, etc... .Des del President de la Generalitat, primer ciutadà de Catalunya, fins el primer jubilat Jordi Pujol.
Després però, on dic dic dic Dieg, i al poble se li explica que ara no tocava, que si es un bon pacte per nosaltres... Però a cada bugada anem perden llençols, i darrerament, l'aixovar sencer.
Per tots es sabut que quan hom deu 10.000€ al banc, té un problema, però si li deus 1.000.000€ el problema el te el banc. I això es el que ha passat amb Grècia, que ha tingut a Europa de quatre potes amb l'amenaça de fer-li un grec, i ja sabem com de masclistes son els dirigents de la vella Europa, que abans de provar noves experiències, prefereixen muntar una orgia - encara que sigui de diners-.
I el poble?, doncs que li facin un grec, consentit o a la força, que de tots es sabut que al poble li agradar probar-ho tot - colla de llibertins!-, i no els hi costa passa del peix a l carn, i al inrevés. I si es resisteixen pitjor per ells.
L'Independentisme creix, cada dia ho sentim, ho llegim, ho vivim, però...només un 11% vota a un partit independentista a l'hora de la veritat. Aquest fet, l'11%, hem fa pensar que en un Referèndum que vagi de debò, ens em portaríem una desagradable sorpresa. Arribada l'hora de la veritat, molts dels nostres conciutadans s'arrugarien com la tita quan ensuma l'aigua freda.
I es que a l'hora de la veritat només els que ho tenim clar des de fa anys i panys votaríem un SI sense dubtar-ho. Els altres, els emprenyats, els maltractats, els de "ja n'hi ha prou de que ens robin", crec que votarien un NO justificat. Es a dir,"abans de trencar la baralla parlem-ne, dialoguem, que tenim molts lligams amb Espanya, ens costaría calés, voleu dir que cal, si els acollonim...,etc..."
Es veia venir, el "Tots som un" es un bon lema publicitari però utòpic en qualsevol altre àmbit i més en el de les revolucions. El no-lideratge com a lideratge d'una Revolució et portar a un atzucac, la no acceptació de reconèixer l'autoritat d'un o uns líders ,porta implícit el fracàs de la Revolució ja que s'esbravara a traves d'escissions, i en els moments de dificultat que travessa tota Revolució.
Tota Revolució que vulgui triomfar necessita d'uns líders, i més si aquesta pretén ser pacifica. Uns líders que aglutinin els esforços per aconseguir l'objectiu comú. Uns líders que entusiasmin en moments de defalliment, que donin exemple de sacrifici, que en definitiva, facin de guia a la resta per tal d'evitar les distraccions i que la massa es dispersi dels objectius primigenis que varen provoca la Revolució.
Fa uns anys, pels vols del Dia de San Valentin, i si no m'erro també el dia de la Mare, es venia la famosa "Medalla del amor", amb el lema: "Hoy te quiero más que ayer, peró menos que mañana". I és, aquesta frase la primera que em va venir al cap la nit de Diumenge. Vaig fer una traducció lliure i ràpida: "Catalunya es més espanyola que ahir, i si continuem així, però menys que demà".
El mateix em va passar, quan el mestre Cuní va fer un comentari de les eleccions a Euskadi, i els grans resultats que estava traien la coalició abertzale Bildu ( Reunir-se en euskera, mira tú!): "Tots units fent força", fàcil si però . clar i català.
El PSC ha confirmat el que fa temps, molt de temps ( des del Congrés d'Hospitalet) ja es sabia, els capitans del PSC son PSOE. Els hi posa més ser Ministre espanyol que Conseller català.
També ho sabien els polítics catalans de tot l'arc parlamentari, per això han plantejat en el Congrés el que sabien que no els hi donaríen: els calers per Catalunya.
Ara que el Govern d'en Mas no para de retallar i retallar, i que a més el renyen des de Madrid, ¿D'on si no? perquè volen que retalli més, no fos cas que la mamella s'assequés. Faria bé en llegir l'article publicat a L'Econòmic per en Santiago Niño Becerra, i passar-li copia a la resta de partits catalans. Jo per assegurar-me de que es llegeix m'he permés la gosadia de copia'l...
Avui,en Salvador Cardús a publicat un article a l'ARA intitulat Independentisme vs. Independéncia, on ve a dir que l'independentisme express no arribarà mai enlloc, a part de ser el brou d'on surten tota aquesta colla d'arribistes. Bé, això es el que jo he interpretat, o he entés, i si vaig errat m'ha inspirat per fer la meva personal interpretació de la cosa independentista.
Poc mes de sis mesos ha durat "L'amic Jan" amb els de Solidaritat. Era d'esperar i aixi ho vaig avançar ara fa poc menys de sis mesos en el post "MASSES GALLS EN UN GALLINER". En Laporta només entén la Solidaritat de la resta del món cap a ell, tot el demes son collonades. En aquell post vaig llançar dues preguntes al vent de la xarxa: ¿Acceptarà repartir-se el pastis del protagonisme amb la resta?. I els altres, acceptaran el protagonisme d'en Laporta i ells ser els escuders del seu senyor?. Evidentment les respostes han estat NO.
Tot va començar un Dissabte a la tarda, quan l'entrenador del Girona es va aixecar de la taula i va dir prou en els periodistes espanyols que no el deixaven contestar en català, i va acabar el Diumenge a la nit amb els NOU! Goyes a 'Pa Negre'.
Des de Catalunya, començant pel Quim Monzó i acabant per l'últim blocaire català, tots han (hem) escrit, que si l'odi d'Espanya envers Catalunya, que si la xenofòbia, intolerància, que si la Caverna mediàtica, que si... Que si!, que ja ho sabem i els que no ho volen saber es que tenen pa (Negre o blanc) a l'ull. Espanya no ens vol, o més ben dit, ens vol per esprémens les mamelles, els picarols,etc... . Allò de " Con nosotros pero sin vosotros" es el que els hi posa...
Qui ho havia de dir!. Els reagrupats es reagrupen amb els que es varen desagrupar. Tant de xivarri, tant treure pit i marcar paquet per tornar al principi dels principis.
Aixó es el que passa quan hom esta a la política per viure d'ella i no servir-la; si el teu partit no et fa cas te'n fas un a mida, i a veure que passa. Qué no treus ni per a pipes?, tant se val, on vaig dir dij dic Dieg, i m'entorn-ho amb els antics companys que vaig deixar tirats. I aquests? mitja lliura del mateix. Els que ens varen deixar tirats perquè no els deixàvem manar, els hi tornem a dir, no fos cas que deixem de manar tots plegats, i amb la crisi que hi ha només falta que ens quedem sense la mamella i se'ns quedi cara de carallots.
El lema de la campanya ben be podría ser: " Des de la indecència - ética i moral- cap a la indepéndencia"
Es sabut, que el que realment els hi posa els espanyols es allò de "España una y no cincuenta y una". En el 81, després del cop d'Estat i sense temps de treure's els cagats de sobre, van parir la LOAPA, que venia a dir que Catalunya i Euskadi no podien ser més autònomes que les autonomies del "cafe para todos". Sant tornem-hi que no ha estat res, si abans amb l'excusa dels militars s'havia de posar fré a qui s'havia de posa fré. Ara amb l'excusa de la crisi volen passar a l'Estat de les "Autonosuyas".
Perquè serà que cada vegada que els espanyols parlen del "seni catalan", em poso a tremolar?. La resposta es fàcil, quan des d'Espanya lloen els nostre "seni" significa que em tornat a perdre un altre llençol en la bugada de la relació Catalunya- Espanya.
Això del seny i la rauxa es un invent dels espanyols per definir-nos com a poble, el més trist es que una part de la nostra societat l'ha donat per bona, fins i tot i fan bandera. El seny, o millor dit, el "seni" es la submissió el "no t'hi emboliquis", el fer el que els altres volen que facis, que no necessàriament es el que tu vols fer, o el més correcte. I la rauxa és el que els espanyols anomenen "arrebato" o si voleu "enajenación", es com una mena de mal que la gent, catalana evidentment, pateix, i ves per on sempre ens surt quan diem PROU!.
Avui, tots els partits han sortit corrents ha carregar-se el nou Govern, fins i tot abans de ser nomenat. El ressentiment no entén de cent dies de gràcia, la coïssor per la derrota només s'apaivaga amb l'aigua oxigenada de la desqualificació envers el guanyador. O només ha estat una mesura preventiva, preveient el que es trobaran els nous Consellers?
Els del PSC agafant-se al ferro roent de la traició d'en Mascarell. Quina traició?. Els de ERC dient que si realment en Mas hagués volgut fer el govern dels millors en Carod hi sería. No el vau fer fora a puntades?. Els ICV, dient que espera que el "gran llegat" d'en Saura continuï i no s'actiu amb "revengisme". Algú amb dos dits de front creu que en Saura es capaç de gestionar res bé?
Fa uns minuts s'han publicat tres sentencies del Tribunal Suprem, on obliga a la Generalitat a garantir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya en l'ensenyament. En definitiva, es carrega la política d'inmersió del any 83.
Com n'estarà de contenta l'Alícia, ara si que podrà dir que esta en el "pais de las maravillas". I no diguem en els Ciutadans, ara ja es podràn treure la careta i dir-se Ciudadanos, sense aquest fals bilingüisme espanyolista, on ser bilingüe es parlar sempre en castellà.
I els partits catalans qué?, Que pensen fer?. Continuar barallant-se per qui la té més llarga, O per un cop faran pinya i com un sol home defensaran la nostra dignitat?.
Ara, es quan toca a tots ells fer una passa endavant i dir-lis als espanyols. PROU!.
Ara en Mas té la oportunitat de posar en practica allò del Dret a Decidir. De decidir si hem de continuar de derrota en derrota, o ans el contrari, aquest cop ens toca guanya. D'ell depén, que tot el que ens va prometre, es materialitzi en accions polítiques i jurídiques. D'ell depén liderà en pas ferm el camí cap a una Catalunya lliure.
Després de les Eleccions del 28-N. Asseuria en els polítics catalans de CiU, ERC i S.I, els hi diria el que m'hagués agrada't escolta'ls-hi:
Si em dius adéu Vull que el dia sigui net i clar Que cap ocell Trenqui l'harmonia del seu cant Que tinguis sort I que trobis el que t'ha mancat en mi
Si em dius et vull Que el sol faci el dia molt més llarg I així robar Temps al temps d'un rellotge aturat Que tinguem sort Que trobem tot el que ens va mancar Ahir
I així pren, i així pren Tot el fruit que et pugui donar El camí que poc a poc escrius Per demà Que demà, que demà Mancarà el fruit de cada pas Per això malgrat la boira cal Caminar
Si vens amb mi No demanis un camí planer Ni estels d'argent Ni un demà ple de promeses sols Un poc de sort I que la vida ens doni un camí Ben llarg
I així pren, i així pren Tot el fruit que et pugui donar El camí que poc a poc escrius Per demà Que demà, que demà Mancarà el fruit de cada pas Per això malgrat la boira cal Caminar
Això es el que ens venen a dir els nostres polítics dia si dia també;No fer un pas enrere, cal presentar batalla, ens plantem i sanseacabo, etc... .Des del President de la Generalitat, primer ciutadà de Catalunya, fins el primer jubilat Jordi Pujol.
Per tots es sabut que quan hom deu 10.000€ al banc, té un problema, però si li deus 1.000.000€ el problema el te el banc. I això es el que ha passat amb Grècia, que ha tingut a Europa de quatre potes amb l'amenaça de fer-li un grec, i ja sabem com de masclistes son els dirigents de la vella Europa, que abans de provar noves experiències, prefereixen muntar una orgia - encara que sigui de diners-.
L'Independentisme creix, cada dia ho sentim, ho llegim, ho vivim, però...només un 11% vota a un partit independentista a l'hora de la veritat. Aquest fet, l'11%, hem fa pensar que en un Referèndum que vagi de debò, ens em portaríem una desagradable sorpresa. Arribada l'hora de la veritat, molts dels nostres conciutadans s'arrugarien com la tita quan ensuma l'aigua freda.
Es veia venir, el "Tots som un" es un bon lema publicitari però utòpic en qualsevol altre àmbit i més en el de les revolucions. El no-lideratge com a lideratge d'una Revolució et portar a un atzucac, la no acceptació de reconèixer l'autoritat d'un o uns líders ,porta implícit el fracàs de la Revolució ja que s'esbravara a traves d'escissions, i en els moments de dificultat que travessa tota Revolució.
Fa uns anys, pels vols del Dia de San Valentin, i si no m'erro també el dia de la Mare, es venia la famosa "Medalla del amor", amb el lema: "Hoy te quiero más que ayer, peró menos que mañana". I és, aquesta frase la primera que em va venir al cap la nit de Diumenge. Vaig fer una traducció lliure i ràpida: "Catalunya es més espanyola que ahir, i si continuem així, però menys que demà".
El PSC ha confirmat el que fa temps, molt de temps ( des del Congrés d'Hospitalet) ja es sabia, els capitans del PSC son PSOE. Els hi posa més ser Ministre espanyol que Conseller català.
Ara que el Govern d'en Mas no para de retallar i retallar, i que a més el renyen des de Madrid, ¿D'on si no? perquè volen que retalli més, no fos cas que la mamella s'assequés. Faria bé en llegir l'article publicat a 
Avui,en Salvador Cardús a publicat un article a
Poc mes de sis mesos ha durat "L'amic Jan" amb els de Solidaritat. Era d'esperar i aixi ho vaig avançar ara fa poc menys de sis mesos en el post "
Tot va començar un Dissabte a la tarda, quan l'entrenador del Girona es va aixecar de la taula i va dir prou en els periodistes espanyols que no el deixaven contestar en català, i va acabar el Diumenge a la nit amb els NOU! Goyes a 'Pa Negre'.
Qui ho havia de dir!. Els reagrupats es reagrupen amb els que es varen desagrupar. Tant de xivarri, tant treure pit i marcar paquet per tornar al principi dels principis.
Es sabut, que el que realment els hi posa els espanyols es allò de "España una y no cincuenta y una". En el 81, després del cop d'Estat i sense temps de treure's els cagats de sobre, van parir la LOAPA, que venia a dir que Catalunya i Euskadi no podien ser més autònomes que les autonomies del "cafe para todos". Sant tornem-hi que no ha estat res, si abans amb l'excusa dels militars s'havia de posar fré a qui s'havia de posa fré. Ara amb l'excusa de la crisi volen passar a l'Estat de les "Autonosuyas".
Perquè serà que cada vegada que els espanyols parlen del "seni catalan", em poso a tremolar?. La resposta es fàcil, quan des d'Espanya lloen els nostre "seni" significa que em tornat a perdre un altre llençol en la bugada de la relació Catalunya- Espanya.
Avui, tots els partits han sortit corrents ha carregar-se el nou Govern, fins i tot abans de ser nomenat. El ressentiment no entén de cent dies de gràcia, la coïssor per la derrota només s'apaivaga amb l'aigua oxigenada de la desqualificació envers el guanyador. O només ha estat una mesura preventiva, preveient el que es trobaran els nous Consellers?
Fa uns minuts s'han publicat tres sentencies del Tribunal Suprem, on obliga a la Generalitat a garantir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya en l'ensenyament. En definitiva, es carrega la política d'inmersió del any 83.
Després de les Eleccions del 28-N. Asseuria en els polítics catalans de CiU, ERC i S.I, els hi diria el que m'hagués agrada't escolta'ls-hi:
