A finals dels noranta, els bancs varen entrar amb força a Internet a traves de la creació de bancs virtuals. Tot eren facilitats; no cobràvem comissions de manteniment, oferien uns interessos atractius per dipòsits a curt termini, impensables a la banca tradicional,i si a més domiciliaves la nómina, alló ja era una festa major. Jo mai vaig creure en aquest tipus de banca, no per desconfiança en la tecnologia, ni per por a que les meves dades les pugessin manipular. Les meves raons eren més prosaiques...
Qué bonica es la profesió de periodista mediàtic!, fins i tot, de tant en tant, amb la excusa d'unes eleccions al EE.UU, els hi munten una excursió amb totes les despeses pagades. I ja veus en els Cuní, Bonet, Basté, Francino, Bassas, etc... cames ajudeu-me, cap a les Amèriques.
Fins fa uns dies, quan baixava al bar del costat de casa a fer el cafè amb llet, gaudia amb la tertúlia futbolera, i dic gaudia per que els meus contertulians son dos pericos irredempts i un de l'Atlètic de Madrid, i com podeu comprendre, avui per avui no hi ha color. Peró aixó ha canviat per culpa de la crisi económica, i ara la enyorada tertúlia esportiva, s'ha reconvertit en una, surrealista, tertúlia económica. Dic surrealista per que el nivell dels meus contertulians, que m'estimo molt, no té el mínims requerits per pontificar i sentenciar, que si opinar, envers el futur económic del nostre país. Peró aquestes discussions matutines, m'han fet recuperar i rellegir un post que vaig escriure el 31 de gener d'enguany intitulat; PER ACONSEGUIR MÉS VISITES, NO VAL ESPANTAR A LA GENT MARC, on a part de veure la meva evolució gramatical des de l'aleshores (encara em falta molt camí per fer), també es posa de manifest, que el temps dona i treu raons i posa a les persones en els seu lloc...
Jo que ja estava preparant una conferència a Madrid presentada per Jesus Alvarez sota el títol: " ¿Es Catalunya Española? Claro que no, Imbeciles!", va el senyoret i se'n desdiu, obligat si, però se'n desdiu. No hi ha dret!, ni llibertat d'expresió, ni vergonya. Alguns de vosaltres us pregunta-reu de que parlo, i demano disculpes per començar l'entradeta per la sortideta. Us faré cinc céntims...
En aixó del futbol, totes les aficions del mon hem de patir les actituds d'alguns directius que ens fan avergonyí cada vegada que obren la boca. Començant per la meva amb el " que n'aprenguin!", "al loro que nos quieren embaucar", i acusar a qui està en desacord amb la directiva de no ser culé. Però el que vaig veure (TV3) i sentir (Catradio), un cop acabat el partit, supera de molt el que podríem qualificar de "declaracions pujadetes de tó", per entrar directament en el més pur hooliganisme de l'estil "Gil y Gil"...
No se quina fixació tenen els espanyols amb el nom del nostre idioma, el català. Deu ser, per què desprès de cinc segles encara no saben si parlen espanyol o castellà. Deu ser això, per que no s'explica quina obssesiò tenen en voler demostrar que Espanya no serà naciò de nacions - com deia el Peces Barba-, però si que es la Nació de les llengües. A on nosaltres en veiem quatre - amb totes les seves variants-, ells en veuen deu, dotze,...
Entre els tres posts dedicats a les vagues dels mestres, he rebut 37 comentaris públics, i uns vint inpúdics, perdò volia dir privats ( en el meu correu personal). Majoritàriament han estat per mostrar el seu desacord amb les opinions expressades. I no em sembla malament, ans el contrari, crec que el que ens enriqueix es la contraposició de punts de vista, opinións, creences, etc... Cap proposició em sorprèn, cap creença em fereix, per bé que sigui contrària a la meva. Fins i tot, les que m'han desqualificat, ja sigui d'una manera barroerament directa, com les mes subtíls...En aquestes últimes els hi vull dedicar aquest post... * La fotografia: si acluqueu els ulls, veureu el que passa
Ja he donat els quinze dies de gracia al Mati de Catalunya Radio. Conclusió,m'ha decebut del tot. A fet bons els rumors de la cacera de bruixes nacionalistes, o simplement catalanistes, que alguns varen denunciar - colla de malpensats i envejosos!- i que s'han quedat curts. Ja ho diuen - i si no ja ho dic jo-, que masses vegades la realitat supera la remor de fons...
La llei del català aprovada el 30/12/1997 en el seu capitól IV - dedicat en el mitjans de comunicació i les industries culturals- i més concretament en el seu Article 26.5 diu: Les
emissores de radiodifusió i de televisió han de garantir que en la
programació de música cantada hi hagi una presència adequada de cançons
produïdes per artistes catalans i que com a mínim el vint-i-cinc per
cent siguin cançons interpretades en llengua catalana o en aranès. I si, totes les ràdios musicals compleixen amb la llei, però algunes, casualment d'àmbit espanyol, l'apliquen amb l'ànim de boicotejar-la, sense que la Generalitat hi pugui fer res...
El 13 de febrer, ja vaig dir el que pensava, en el post EL DRET DE VAGA DELS MESTRES; I ELS DRETS DELS PARES?, envers aquestes vagues preventives - La llei encara no s'ha aprovat- amb les que els nostres ensenyants públics, volen imposar la seva condició de funcionaris intocables per que no es modifiquin cap dels privilegis que tenen. Per qué desenganyem-nos, la vaga no es per reclamar que la qualitat del professorat millori, i per tant exigir millores en la seva preparació i formació, no. La vaga es fa, segons Rosa Cañadell, per tres punts del document que segons ells son crítics....
Avui, portant a la meva filla Anna cap a l'escola i per evitar els embussos del primer día, he passat per una drecera virtual, virtual per qué es més llarga que el camí habitual, però es triga menys per que no hi ha ningú. Aquesta volta m'ha portat a retrobar-me amb la meva infantesa, al passar per davant del meu antic Col·legi. Bé, es el que em pensava, per qué al passar per davant, no hi era i en el seu lloc hi ha un solar. No, no es una metàfora envers l'indigència intel·lectual de l'escola. La escola on vaig estudiar l'EGB i el BUP, ja no existeix, es un solar on hi faran pisos.
Un cop superat l'impacte emocional que suposa veure la teva infantesa esmicolada per les piconadores, va a tornar apareixer l'esperit critic que et dona la maduresa, tot pensant "No, si ja es veia venir..."
No hi ha com ser contradictori. Per un cantò, denuncío el fet de que els catalans ja en tenim prou amb sortir un dia a l'any amb tots els himnes, eslògans, crides, etc... I per altra banda, no m'hi puc estar en participar-hi any rere any d'aquest aquelarre catalanista, per un cop acabat, emprenyar-me amb mi mateix, i dir-me que si això continua així ja m'en vist prou...fins l'any que ve. Recull de fotografies Diada.
Peró no com diuen es de la Associació Catalana de Sociologia, pel fet que no pintem un borrall a Espanya, ja vaig dir i escriure fa temps, que els espanyols per acabar amb "el problema catalán" l'havien de debilitar econòmicament, i així ha estat els darrers anys, fins arribar al atracament a cara descoberta del cas "Gas natural-Endesa". I continuant, amb la no cessió de les rodalies, la no gestió dels aeroports, i la inacció del Ministeri de Foment pel que fa a les obres que s'han de fer a Catalunya, - la Maleni només té previst fer 44km d'autovies a Catalunya, enfront els més de 144Km que es faran enguany a Andalusia-,i tampóc estic perplex per que l'any 2007 s'hagin acarnissat més amb nosaltres. Jo estic perplex per...
Visca el independentisme per molts anys!. I així serà per les restes dels meus díes. Per qué al pas que anem passarán trenta anys més, i per l'independentisme com si no hagués passat el temps, vaja quasi com el primer dia; amb diferents noms, diferents sigles, diferents crits de guerra, però al cap i a la fi com el primer dia...
Aquesta es una carta enviada avui día 23-08-2008 al diari "El Mundo". Com no crec que la publiquin, tot i seguir les seves indicacions; nom,D.N.I, i mail, la penjo en aquest bloc en el que no hi ha autocensura prèvia...
L'altre dia escoltant el mati de Catalunya Radio d'en Pere Mas, aquest en un moment del programa, va fer una conexió en directe amb Xina per parlar amb Juan Antonio Samaranch, President honorífic del COI. En un moment de l'entrevista, en Mas li va preguntar per la manca de llibertats a la Xina i la posició del COI al respecte. La resposta d'en Samaranch, va ser un exercici de recuperació de la memòria històrica de qui es i va ser el personatge...
Hi ha gent que es creu allò de la Piràmide de Maslow, i quan arriben a l'estadi del reconeixement, perden el Nord i comeneçen a fer un munt d'atzagaiades, més que res per accelerar aquest reconeixement...
Jo tinc un cunyat, bé en tinc més però aquest es clavadet, clavadet, al pensament únic que impera en el PSOE, si es que hom es pot semblar a un pensament...
A Oriol Pujol, Carme Riera, Joan Ferran, Daniel Sirera, els uneix el que jo denomino la supèrbia dels mediocres. I es dona en aquelles persones de qualsevol àmbit, que degut al seu pobre bagatge intel·lectual, recorren a la desqualificació i el menyspreu dels seus adversaris, en aquest cas polítics, per defensà les seves idees, posicions, punts de vista, etc...
Vicens, tu també fill meu?. Aquesta frase, que diuen que va dir Cèsar a les escales del Senat Romà abans de rebre la punyalada del que considerava com un fill seu, em serveix per descriure d'una manera ràpida la situació a Can Barça, quan a un grup de gent, només els uneix l'ambició pel poder i l'amistat per interés. Jo no soc Laportista, però...
A finals dels noranta, els bancs varen entrar amb força a Internet a traves de la creació de bancs virtuals. Tot eren facilitats; no cobràvem comissions de manteniment, oferien uns interessos atractius per dipòsits a curt termini, impensables a la banca tradicional,i si a més domiciliaves la nómina, alló ja era una festa major. Jo mai vaig creure en aquest tipus de banca, no per desconfiança en la tecnologia, ni per por a que les meves dades les pugessin manipular. Les meves raons eren més prosaiques...
Qué bonica es la profesió de periodista mediàtic!, fins i tot, de tant en tant, amb la excusa d'unes eleccions al EE.UU, els hi munten una excursió amb totes les despeses pagades. I ja veus en els Cuní, Bonet, Basté, Francino, Bassas, etc... cames ajudeu-me, cap a les Amèriques. 
Fins fa uns dies, quan baixava al bar del costat de casa a fer el cafè amb llet, gaudia amb la tertúlia futbolera, i dic gaudia per que els meus contertulians son dos pericos irredempts i un de l'Atlètic de Madrid, i com podeu comprendre, avui per avui no hi ha color. Peró aixó ha canviat per culpa de la crisi económica, i ara la enyorada tertúlia esportiva, s'ha reconvertit en una, surrealista, tertúlia económica. Dic surrealista per que el nivell dels meus contertulians, que m'estimo molt, no té el mínims requerits per pontificar i sentenciar, que si opinar, envers el futur económic del nostre país. Peró aquestes discussions matutines, m'han fet recuperar i rellegir un post que vaig escriure el 31 de gener d'enguany intitulat; 
Jo que ja estava preparant una conferència a Madrid presentada per Jesus Alvarez sota el títol: " ¿Es Catalunya Española? Claro que no, Imbeciles!", va el senyoret i se'n desdiu, obligat si, però se'n desdiu. No hi ha dret!, ni llibertat d'expresió, ni vergonya. Alguns de vosaltres us pregunta-reu de que parlo, i demano disculpes per començar l'entradeta per la sortideta. Us faré cinc céntims...
En aixó del futbol, totes les aficions del mon hem de patir les actituds d'alguns directius que ens fan avergonyí cada vegada que obren la boca. Començant per la meva amb el " que n'aprenguin!", "al loro que nos quieren embaucar", i acusar a qui està en desacord amb la directiva de no ser culé. Però el que vaig veure (TV3) i sentir (Catradio), un cop acabat el partit, supera de molt el que podríem qualificar de "declaracions pujadetes de tó", per entrar directament en el més pur hooliganisme de l'estil "Gil y Gil"...
No se quina fixació tenen els espanyols amb el nom del nostre idioma, el català. Deu ser, per què desprès de cinc segles encara no saben si parlen espanyol o castellà. Deu ser això, per que no s'explica quina obssesiò tenen en voler demostrar que Espanya no serà naciò de nacions - com deia el Peces Barba-, però si que es la Nació de les llengües. A on nosaltres en veiem quatre - amb totes les seves variants-, ells en veuen deu, dotze,...
Entre els tres posts dedicats a les vagues dels mestres, he rebut 37 comentaris públics, i uns vint inpúdics, perdò volia dir privats ( en el meu correu personal). Majoritàriament han estat per mostrar el seu desacord amb les opinions expressades. I no em sembla malament, ans el contrari, crec que el que ens enriqueix es la contraposició de punts de vista, opinións, creences, etc... Cap proposició em sorprèn, cap creença em fereix, per bé que sigui contrària a la meva. Fins i tot, les que m'han desqualificat, ja sigui d'una manera barroerament directa, com les mes subtíls...En aquestes últimes els hi vull dedicar aquest post...
Ja he donat els quinze dies de gracia al Mati de Catalunya Radio. Conclusió,m'ha decebut del tot. A fet bons els rumors de la cacera de bruixes nacionalistes, o simplement catalanistes, que alguns varen denunciar - colla de malpensats i envejosos!- i que s'han quedat curts. Ja ho diuen - i si no ja ho dic jo-, que masses vegades la realitat supera la remor de fons...
La llei del català aprovada el 30/12/1997 en el seu capitól IV - dedicat en el mitjans de comunicació i les industries culturals- i més concretament en el seu Article 26.5 diu: 
El 13 de febrer, ja vaig dir el que pensava, en el post 
No hi ha com ser contradictori. Per un cantò, denuncío el fet de que els catalans ja en tenim prou amb sortir un dia a l'any amb tots els himnes, eslògans, crides, etc... I per altra banda, no m'hi puc estar en participar-hi any rere any d'aquest aquelarre catalanista, per un cop acabat, emprenyar-me amb mi mateix, i dir-me que si això continua així ja m'en vist prou...fins l'any que ve.
