Un dels aspectes més llaminers de la independència és la possibilitat de redistribuir la despesa del nou estat català comptant amb el superàvit del dèficit fiscal. Siguin onze mil milions, siguin setze mil milions o quantitats intermèdies, són molts milions.
El nou estat tindrà noves despeses, i també tindrà nous ingressos. Despeses cm Seguretat Social (pensions, atur…), acció exterior, defensa, infrastructures (carreteres, trens, aeroports, ports, energia…), justícia, seguretat ciutadana, recerca i innovació, transferències a ajuntaments, administració tributària, o ingressos com ell 100% dels impostos que ara recapta l’estat espanyol.
Hi ha els diversos informes del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) que conformen el llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya i donen pistes sobre com pot anar tot el procés. He fullejat el llibre, i hi ha idees interessants que aporten elements de reflexió. Massa teca per llegir amb calma. Malgrat tot, en l’informe sobre finançament trobo que, pel que fa a finançament, reflecteixen i copien massa el model actual de despesa de l’estat espanyol. A més, cal mirar-se tot el llibre blanc per tenir una bona visió del conjunt.
Pactar d’una forma o altra el trànsit cap a la independència seria una forma de resoldre civilitzadament molts d’aquests dubtes. Hi ha molt actius i passius a repartir. El deute de l’estat. Seria bo trobar una forma de repartir-lo. Les instal·lacions de defensa. Les infrastructures. El cost de les pensions i la Seguretat Social. La recaptació d’impostos.
Però del finançament hi ha un aspecte que em preocupa especialment. Els catalans haurem de fer un pas endavant en un moment o altre, hi hagi o no acord dels estats. Haurem de deixar de pagar a l’estat espanyol per passar a pagar a l’estat català. Quan la Generalitat sigui nou estat i demani que li paguem els impostos, mentre l’estat espanyol amenaça amb sancions o embargaments, haurem de triar. Haurem de ser valents i optar per Catalunya. Serveix per tots aquells qui ara paguen a l’estat sigui IVA, sigui IRPF, sigui societats, sigui Seguretat Social, siguin impostos especials, sigui patrimoni, sigui quin sigui.
I això val pels particulars, val pel petits negocis, per comerciants, per les pelites i mitjanes empreses, però també (i especialment) per les grans, per les nacionals i les transnacionals, per la Caixa o el BBVA o el DB, per l’IkEA, pel Caprabo-Eroski, per Freixenet, per la SEAT o tants altres milers d’empreses i negocis que fan viu aquest país. I aquest pas l’haurem de fer individualment i haurem d’ajudar a fer-lo a aquells menys convençuts. D’aquí en depèn una part molt important del futur del nou estat.
Terrassa, trenta d’agost de 2015
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!