A la brasa i al caliu

Sant Jordi 2017 ha estat un èxit, tal com es preveia. No hi ha hagut cap problema perquè se celebrés en dia festiu. Una festa cívica i, en el nostre cas, també sociopolítica, tal i com està el pati. Ho vulguem… o no. 

Però de llibres (i de roses) no hi hauríem renunciar cap dia de l’any. Per això, ara que ja ha passat la seva diada, vull recomanar-vos-en cinc amb els quals, ara mateix, estic en contacte. I ho faré per ordre: els dos primers són els darrers que he llegit; el del mig, el que estic llegint ara mateix, i els dos últims, els que llegiré a continuació. Tots ells, ben diferents…

Llibres sempre, sempre llibres, i roses a tothora. I és que desitjo -com suposo que us passa a vosaltres- més gaudi, més coneixement, més plaer, més raó, més passió, major intensitat en la meva vida.

Rellotges en temps de pluja, d’Antònia Carré-Pons. Meteora (2014) 

Ja em va agradar molt És l’amor que mou el cel i les estrelles, la primera novel·la que vaig llegir de l’autora egarenca, tal com ho consignava oportunament  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097. Fa poques setmanes, aquests Rellotges en temps de pluja m’han tornat a enganxar, i no m’estranya gens. Hi ha molta sensibilitat, molta intensitat, molta humanitat en les diferents històries que vertebren una de les bones novel·les de les publicades en català en els darrers anys. Hauré d’interessar-me també, doncs, per la darrera producció literària de l’igualment destacada filòloga medievalista, L’aspiradora de Ramon Llull.

T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni. Departament de Cultura (2016)

Quan es podia no vaig anar a veure l’exposició del mateix nom al Museu d’Història de Catalunya, però l’Isabel va tenir el detall de fer-me arribar el catàleg, i la seva lectura, que acabo d’enllestir, m’ha interessat força. Es tracta d’un recorregut per l’evolució del sentiment amorós i de les estructures afectives a l’Europa occidental, des de l’antiguitat clàssica fins als nostres dies.  Res de tan intens, doncs, ni tan complicat alhora. L’amor clàssic, l’amor cristià, l’amor cortès, l’amor a pagès, l’amor romàntic i les formes afectives actuals -ben diverses- ens interpel·len tant com ens fan avinent que una cosa és l’amor, l’altra el desamor, l’altra el plaer, l’altra la reproducció de l’espècie, l’altra l’interès…

Per defensar la democràcia… REFERÈNDUM!, de Pau Miserachs. Llibres de l’Índex (2017)

El títol no pot ser més oportú a l’hora de prendre el pols a la situació catalana actual. Per això he començat a llegir aquesta nova obra d’un dels nostres advocats emèrits més prestigiosos, amb el qual m’uneix, entre d’altres coses, l’afiliació al socialdemòcrata i sobiranista MES (Moviment d’Esquerres). El volum és un incisiu compendi d’opinions -a partir del valuós bloc de l’autor-, però també un llibre de consulta indispensable dels textos del Dret internacional relatius a l’autodeterminació dels pobles. Ja ho diu el president Puigdemont: “O referèndum… o referèndum”. Veurem què passa, tanmateix, en el futur immediat, perquè Pau Miserachs -també president del Grup d’Estudis Polítics– ens parla de defensar la democràcia,  i és fàcil adonar-se que les estructures espanyoles, de democràtiques, en són més aviat poc…

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós, de Genís Sinca. Proa (2016)

Aquest és el llibre que enguany li he suggerit a la meva dona que em regalés per Sant Jordi, i que, per cert, ja va per la tercera edició. El periodista i escriptor manresà Genís Sinca ha elaborat, sembla que amb encert i rigor, una biografia ben completa d’un dels grans mecenes del catalanisme cultural sota el franquisme. Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans, Edicions Proa, la Nit de Santa Llúcia, la Gran Enciclopèdia, la Nova Cançó i tantes altres iniciatives són resultats, en una part molt destacada, de l’impuls de Cendrós. Referents que han contribuït a vertebrar la realitat catalana d’avui i que fan que continuem construïm, d’una manera sòlida i decidida, el nostre futur.

1002 curiositats de Barcelona. Llibertina, gormanda i secreta, de Núria Miret. L’Arca, Reedbook Ediciones (2015)

La Montse va fer que els Reis d’Orient em portessin aquest llibre, i va incloure-hi una preciosa dedicatòria. Em complau perquè jo, que ja sabeu que no sóc barceloní d’origen, estic cada cop més enamorat de Barcelona i, singularment, de les identitats plurals dels seus barris, el joc de contrastos entre els quals és una meravella. L’obra de Núria Miret, per cert molt ben il·lustrada, ens permet pouar novament -ho diu una de les solapes- en “els fets, els personatges i els moments clau que han fet que aquesta ciutat, cap i casal, sigui el que és ara. I que ens permeten mirar el futur amb tot l’optimisme del món”.  Un volum amb noves temàtiques a partir de l’èxit d’un llibre anterior, 1001 curiositats de Barcelona.

Amb aquests papers hi he traficat, d’una manera o altra, darrerament, i crec que tots us els puc recomanar. Amb ells, i amb molts d’altres al vostre abast, podreu celebrar Sant Jordi tot l’any. I si voleu encara més roses, no cal dir que en trobareu. Aquestes flors són una gran metàfora de com de plaent podria ser la nostra vida si no ens deixéssim endur, massa sovint, no ja per la competència -que és positiva-, sinó per l’instint de l’odi i el gust per l’autodestrucció.

El pintor, dibuixant i gravador Manel Molí, tan vinculat a Terrassa, ens va deixar el mes de maig del 2016, però és viu en el record i en la nostra mirada perquè la seva -a més de la gran qualitat- és una obra que no deixa indiferent. Vinculat també, des de feia dècades, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat li dedicà una retrospectiva d’homenatge entre els mesos de febrer i març que serà bo que hagi contribuït a la progressiva revaloració de la seva figura.

I és que som davant d’un artista segurament discret per presència humana, però poderós i subjugant des del vessant creatiu. 

Li vaig fer, l’any 1983, una entrevista per a l’enyorada revista terrassenca Al Vent, i ens havíem vist algunes vegades més, la darrera a començaments d’aquesta dècada. Ens teníem estima, doncs, però sense haver-nos tractat de la manera freqüent que hagués estat desitjable. Tot i això, em consta que la Carolina, la seva vídua, va suggerir a Salvador Mourullo, amic de l’artista i comissari de l’exposició, que jo escrivís un text per al catàleg de “Molí 1936-2016”, i ho considero un honor, no sé si merescut, però per a mi molt grat…

L’escrit seria publicat juntament amb altres dos, el de presentació del president de l’entitat, Jordi Chueca, i un estudi detallat de l’obra de Molí a cura de l’amic Santi Rifà. En el marc d’un catàleg de poques pàgines però curull d’il·lustracions i suficient per a transmetre al públic, doncs, la gran sensibilitat de l’artista i la seducció que produïen el seu traç, els seus continguts i les seves coloracions. Amb una obra que reflecteix un món que, com vaig escriure al catàleg, “no ens resulta mai plàcid”.

Una  producció basada en un formidable imaginari visual on hi trobem rastres d’Hieronymus Bosch i altres exponents de la pintura holandesa, o també de les figuracions de caire surreal del gran Joan Ponç, Antoni Tàpies o Modest Cuixart, referents de l’art català del segle XX.

I deixeu-me que continuï escrivint entre cometes, perquè sempre resulta deliciós, quan es pot, copiar-se un mateix. “L’artista, normalment enmig de paisatges muntanyencs -que reflecteixen la seva vinculació a la natura-, hi presenta una humanitat que ha progressat fins a estadis cada cop més transgressors, però que no ha deixat de banda -des d’expressions poc o molt cruels, però sempre mortíferes- la tendència a autodestruir-se”. Des d’una actitud de “rebuig als diversos poders com a models d’opressió política, econòmica, ambiental i també nacional, no cal dir”.

“Des de l’esclat que representà el reconeixement del seu treball per part de la barcelonina Galeria Adrià -un dels referents artístics catalans dels anys 70-, fins a la presència de l’obra de Molí en prestigioses col·leccions privades, l’artista de la Portella -que treballava habitualment des de Terrassa i fruïa sobretot de la natura a Salo- s’inspirà, s’expressà i ens interessà d’una manera poderosa. És per això que la seva obra conté trets prou destacats per a fer-se perdurable”.

I deixeu-me ara que rebli el clau sobre l’obra, tan bella com inquietant, d’aquest creador preuat reproduint un fragment de la presentació del crític i historiador de l’art Josep Miquel Garcia a una altra exposició sobre Molí, exhibida als Serveis Territorials de Cultura de Lleida. Al món del ponentí i egarenc s’hi representa “una escena on discorre aquesta munió de personatges i bestiaris diversos que caminen o volen per la superfície del quadre… ocells i ocellots, rates i serps, corbs i monstres, insectes i maquinàries irreals i conduccions de tubs i aixetes acompanyen el grotesc esdevenir del poder i del sexe, especialment del poder en tots els seus estaments simbòlics”. En definitiva, el poder econòmic, el religiós, el militar…

Molí, artista del nostres somnis… i també dels malsons. Pintor, ben lúcid, dels dimonis d’aquest món tan bell com, sovint, desconsolat i terrible. Que són, no cal dir, els nostres dimonis…