A la brasa i al caliu

Barcelona: la gran urbs que m’acull des de fa més de trenta anys…

Matadepera: hi viu bona part de la meva família.  

Vilanova i la Geltrú: m’hi han editat l’últim llibre, m’hi he banyat força estius…

Blanes: hi vaig guanyar, l’any 1991, un dels prestigiosos premis Recull.

Manresa: hi va néixer la meva dona.

Santa Coloma de Gramenet: la meva dona hi vivia quan ens vam conèixer.

Cardona: la vila ducal d’on prové la seva família, amb el millor castell que tenim al país.  

Santpedor: la meva sogra viu a la petita pàtria del Pep Gaurdiola…  

Berga: sempre que hi vaig -i és relativament sovint- m’hi trobo bé; tot i que no és especialment monumental, darrerament hi he descobert el singular Pavelló de Suècia.

Sant Cugat del Vallès: per motius diversos, també perquè al nucli de La Floresta hi viu el meu amic -i reconegut pintor i dissenyador gràfic- Josep Pla-Narbona.   

La Garriga: indret on un s’hi troba veritablement a gust.

Arbúcies: jardí del Montseny, amb records d’adolescència…      

Montblanc: per la muralla i perquè hi va néixer la meva àvia.

L’Espluga de Francolí: ni que només fos pel renovat Museu de la Vida Rural, visitat recentment.  

Lleida: ni que només fos perquè hi viu el bon amic i reconegut poeta Jordi Pàmias.

Les Borges Blanques: perquè em va costar molt arribar-hi a posar el peu, com a darrera capital de comarca que he conegut.
 
Solsona: ni que només fos per la bona acollida que dóna als estudiosos l’arxiu del Bisbat.  

Sant Llorenç de Morunys: vila ferrenya de records plaents.
  
Tarragona: per la representació emblemàtica del món romà.

Reus: per haver-se sabut espavilar… malgrat Tarragona (tot i que la majoria de reusencs hagin d’admetre que el gran Gaudí era de Riudoms, tal com feia el Joan, enyorat amic de la capital del Baix Camp).

Valls: pels calçots i les calçotades -no tant pels castells.

Montbrió del Camp: ai!, les magnífiques termes reconvertides en hotel… 

Mataró: la conec poc, però hi tinc amics, coneguts i… admirats.

Santa Coloma de Farners: ni que només fos per les galetes, el balneari i el parc de Sant Salvador.

Olot: foc dels volcans, verd de les fagedes, força tel·lúrica, art i natura…

Camprodon: salut, bellesa, benestar…   

Girona: per tantes coses com és capaç d’aportar-nos.

Figueres: per moltes aportacions, també, més enllà del geni -amb aspectes discutibles- de Dalí…

Sant Feliu de Guíxols: bon compendi dels millors actius culturals i ambientals de la Costa Brava, entre els quals S’Agaró. 

Calella de Palafrugell: cal explicar-ho massa?   

L’Escala: hi he passat molt bones estones, i no solament a Empúries.  

Cadaqués: punt-i-apart…

Puigcerdà: ni que només fos per les passejades romàntiques a la vora del llac.

Ribes de Freser: no ho tinc clar del tot, però sí…  

Vic: pel seu patrimoni, la seva aportació al catalanisme… i els ulls d’una vigatana que vaig descobrir en una reunió de l’Assemblea de Catalunya el 1977 i que van ser un vist i no vist.

Vull acabar el repertori -que sempre podríem ampliar- destacant una comarca, el Priorat, que m’estimo en el seu conjunt. Sobretot el Priorat històric, on no inclou, precisament, la poc interessant Falset.

Segur que les vostres llistes són unes altres, i els motius de cadascuna i de cadascun, ben diferents…   

Què se’n deu haver fet, de l’un i de l’altre, amb el pas dels anys?

A partir de trobades com aquesta, no solament tens ganes de contactar amb més persones, sinó que se’t desvetllen els records. I és així com apareixen -o reapareixen- els germans Buesule. Que no són -aclarim-ho de pressa- els de la imatge, però que podrien ben bé ser-ho. Tot i que les edats dels del meu record no són ben bé coincidents…            

Avui, quan es vol saber del rastre d’algú, se’l busca per Google, o pel Facebook… Ho he fet també en aquest cas, però els resultats han estat incerts, per no dir que pràcticament nuls. A la xarxa sí que hi ha buesules, però… Cap rastre concret dels qui suposo que després serien súbdits -no sé si col·laboradors, confio que no- dels dictadors Francisco Macías i el seu nebot Teodoro Obiang Nguema, sàtrapes de la que avui és Guinea Equatorial.

Com que no tinc, ara mateix, molt contacte amb els actuals responsables dels escolapis terrassencs, no vull fer-los treballar més del compte. De tota manera, els faré arribar aquest post un cop publicat, no fos cas que hi hagués sorpreses positives…

Mentrestant, se m’acut especular sobre si els germans Buesule:

–  Són uns dirigents públics poc o molt justos, més o menys cruels.

–  Són empresaris d’èxit.

–  Són militars, poc o molt repressius.

–  Són corruptes i pertanyen o una o altra màfia…  

–  Van fer carrera universitària i, com a professionals qualificats, ajuden al   
   desenvolupament del seu país, en un continent cada cop 
   més dependent dels xinesos i que és la nova frontera de l’economia
   global. 

–  Passen d’ell i es guanyen la vida fora, qui sap si entre nosaltres…

–  Són més aviat pobres, com tantes persones a l’Àfrica (però no hi    
   semblaven destinats, en principi).

–  Tenen dedicació cultural, segons com de prestigi.

–  Tenen fills, i potser ja néts…

–  Són vius, encara.

–  Són morts (l’un o l’altre, o ambdós), malauradament…

Si algú en sap alguna cosa, sisplau que em tingui al corrent. Ni que siguin els propis protagonistes, cosa difícil però, en el món d’Internet, no pas impossible. I si coneixeu ciutadans o ciutadanes que es diguin Buesule, feu-m’ho saber també, que no deixa de ser exòtic.

Mentrestant, continuaré recordant amb carinyo aquells bons companys: els primers negritos de què tinc memòria, ara que se’n veuen tants…

Com que es tracta d’un volum en dues suites, us en presento de moment la primera, que m’ha interessat molt no solament per la qualitat dels versos, sinó també pel record del meu viatge al país turc el 1986. Una estada inoblidable, però que no sóc, òbviament, capaç d’expressar amb la sensibilitat del guissonenc. I és que els poetes no solament ens salven els mots, sinó que posen decisivament en valor aspectes molt preuats de l’aventura humana.

Al cor del món, el recull que ara publica el Jordi a Edicions 62, té per funció primera celebrar, tal com diu el filòleg Xavier Macià en el magnífic pròleg a l’obra. I també per això fa del tema del viatge el centre d’interès del discurs poètic: 

                              “Els viatges ens duen
                               a la fascinació d’un món sempre divers,
                               a l’espai que s’eixampla, il·limitat i nou,
                               al temps sense mesura fixa,
                               al lent oblit del propi jo.”

Viatge que, en el cas de Turquia, incorpora un bon nombre de sensacions i d’experiències, també sensorials:

                               “Mercat de les espècies: compacta 
                                avinguda d’olors. La pura gràcia
                                sensual, a la vora del desmai.”

L’espiritualitat oriental -de la qual en podríem discutir més d’un aspecte- plana damunt les pàgines del recull, com en el poema dedicat al poeta i místic Jalal al-Din Rumi, el lloc sant del qual també vam visitar, a la ciutat de Konya:         
 
                              “Fou erigida, la mesquita,
                               en honor teu, mestre i sufí,
                               lúcid i foll alhora, creador
                               de la sagrada confraria
                               dels dervixos dansaires.”
  
Figurants eteris, levíssims -observeu-los a la imatge-, que, al nostre torn, ens van fascinar:

                             “Continua la dansa, inexorable:
                              el ràpid vol de les faldilles,
                              d’una blancor enlluernadora,
                              el moviment sincrònic dels planetes,
                              amb un gir lleugeríssim, al voltant
                              de l’invisible Sol.”
   
De la mateixa manera que recordem amb complaença la breu estada a la mítica regió central de la Capadòcia: 
  
                            “A l’església fosca de Gorëme,
                             oblido en un racó la càmera  
                             digital… I medito,
                             amb els ulls acalats.”
   
I què me’n dieu d’Istambul, far resplendent entre dos mons? Si ja hi heu estat, no repetirïeu? Jo, potser sí:

                           “Esplendor bizantí:
                            Santa Sofia, cúpula del cel,
                            alada lleugeresa que alegra l’esperit,
                            somni de Teodora, emperadriu.
                            Els ulls fitaren, durant segles,
                            la quietud i l’or de les icones.“

O a l’antiga regió de la Jònia i concretament a Efes, també emblema de l’antigor. ¡Quin plaer,  passejar per davant de “l’harmoniosa Biblioteca de Cels”!:

                            “A Efes es concentra la saviesa fosca
                             de l’esperit humà: contradictori
                             i ofegat per la glòria dels déus.”    
  
Hi ha en aquesta suite turca -i en el conjunt d’Al cor del món– molts altres versos com aquests, bellíssims. Tal com digué el crític Sam Abrams durant la presentació  a Barcelona, el recull expressa un “punt de tensió entre la immediatesa de les experiències sensorials i la reflexió sobre la història”.  

Pròximament, des de Praga, continuarem delimitant els sòlids contorns d’aquesta obra, nova fita de la fèrtil singladura de l’autor de Ponent.     
    
   
    
   
    
   
   
            
    
         

Curiosament, la recomanava de cara a la Diada de Sant Jordi d’aquell any, amb altres interessants recomanacions. Reeditada a finals del 2007, el més lògic hagués estat promocionar la novel·la pel Sant Jordi següent… Però pel cas tant li fa, i també es perllongava així la recuperació de JB Xuriguera. 
 
A partir d’aquí, alguna cosa hauré d’afegir-hi, tot i que continuo pres d’una mandra sobtada. Per això m’apresso a adjuntar-vos la pàgina web dedicada a l’autor de Menàrguens [http://www.xtec.cat/~jrico4/]. Si hi furgueu una mica, hi trobareu -entre d’altres continguts d’interès- la portada que correspon a la primera edició de Hilde.

¿Què puc dir, en definitiva, d’aquesta “novel·la de la joventut moderna“, com la definia el seu autor? Doncs sobretot que és una obra que m’ha sorprès molt favorablement pel nervi del seu estil i pel clima suggestivament humà que Xuriguera sap crear-hi. 

També hi he retrobat la mirada masculina i juvenil sobre la dona, farcida de complicitats i de plaers però no exempta -ai!- de contradiccions. Qui no n’hagi tingut -i ara m’adreço només als possibles lectors-, que tiri la primera pedra…

Quan la novel·la se centra en les relacions del protagonista amb la veritable figura d’aquesta ficció, la jove alemanya fugida de les atrocitats de Hitler que dóna nom a l’obra, és quan adquireix més intensitat:

“Llegia molt i enriquia la seva cultura cada dia amb noves i valuoses aportacions. Era sentimental. Volia ésser una noia moderna, però malgrat tot la dominava un fons de bondat i de comprensió per totes les coses. Parlant amb ella donava la impressió que, quan pronunciava un mot, l’havia ben pensat i podia acceptar-se definitivament com una conclusió terminant. Però no era autoritària”.      

Curiosament, l’idil·li acaba d’una manera ben sobtada, que ara no cal explicar…  

El filòleg Josep Camps i Arbós, estudiós de l’autor i també d’un altre escriptor de Ponent que era el seu germà, Ramon Xuriguera, remarca en el pròleg que “la importància atorgada al caràcter o l’estat anímic dels personatges (sentiments, passions i comportaments), en detriment de l’acció o de l’argument, fa que es pugui adscriure l’obra dins el corrent de la novel·la psicològica, el dominant a l’època”. 

Si tot el que us he explicat i penjat fins ara us sedueix una mica o us interessa prou, paga la pena que aneu a la llibreria o consulteu l’obra a alguna biblioteca. Però l’opció més directa és adquirir la novel·la a l’editorial per mitjans electrònics [www.elcepilanansa.com]. Entreu a la col·lecció “La Cram” -que també ha publicat Margarit, una altra de les obres de Joan Baptista Xuriguera. Aquesta no l’he llegit, i per això us indueixo, per ara, a cercar Hilde i afegir-la al carret…

Contribuireu així a la recuperació d’una obra i d’un autor que figuren entre els testimonis valuosos d’un segle XX que, com he dit més d’un cop, era el meu, i crec que ho és encara.