A la brasa i al caliu - Joan Alcaraz

5 que són 5 referents del CANT, local i global

20 de desembre de 2011

Sense categoria

La mort recent d’Enric Barbat m’ha colpit, ni que només fos perquè era un dels dos cantautors veterans amb qui jo hi tenia una relació diguem-ne electrònica.

I m’ha agradat conèixer, per fi, presencialment l’altre, Paco Muñoz, el dia que la Fundació Lluís Carulla va lliurar-li un dels seus Premis d’Actuació Cívica.

I m’ha impactat la desaparició de Cesária Évora, la musa de Cap Verd que regnava pel món com a diva dels peus descalços.

I m’ha impressionat retrobar el gran Georges Moustaki de la mà de Marina Rossell i Albert Om al Convidat. Una mica ja acabadet, però ple de lucidesa…

I m’ha complagut, en fi, parlar amb l’accessibilíssim Jaume Arnella a Bigues i Riells, en una trobada de col·laboradors de la bona revista que és Vallesos.

Tots ells i elles participen de la meva admiració. Són o han estat persones que formen part del petit o gran imaginari que és la cançó d’autor -una part de la música més lúcida i creativa- i, per tant, del meu. Tot i que la Cesária -també coneguda com a reina de la morna– no hagi estat ben bé autora, sinó una intèrpret de les més grans [http://youtu.be/CkuaF2JrcV4]…

L’Enric era un dels Setze Jutges històrics, però jo hi havia connectat quan des de Menorca gravava els seus darrers discos [http://youtu.be/nxB0hjvEw0I] i maldava per tornar als escenaris. Ara ja no podrà ser… La seva adreça me l’havia facilitat l’amic Miquel Pujadó, el mateix expert en aquest món -i reconegut cantautor- que em procurà el contacte amb el Paco, que tant ha fet per tal que pugui mantenir-se una identitat valenciana [http://youtu.be/FnPwTH4vtnQ ] no subordinada a cap altra.

El Georges -que ha anat venint a Catalunya- és un dels meus amors eterns [http://youtu.be/tvSyS9Q_BvQ]. L’associo sempre -a més de les olors de la Mediterrània i, fins i tot, a la màgia del Brasil- a la parisenca Île Sant-Louis on viu, i per la qual jo m’hi passejava d’una manera plaent i curiosa no fa pas massa anys.

I al Jaume -l’home dels romanços en el millor sentit- m’ha agradat conèixer-lo de prop, diumenge passat, a la vall del riu Tenes, en ple Vallès Oriental.
Tot i que l’havia saludat breument fa uns anys a Matadepera, en acabar una de les seves participatives actuacions [ http://youtu.be/ACY81sE_lYs].

Les estètiques de tots plegats -com els públics- són ben diferents. Però jo hi veig el nexe comú de posar la persona al centre del món, i l’art, la poesia i la música al servei de pulsions molt creatives i dels valors més sensibles. El seu cant i la seva obra perviuen i perviuran, des d’un o altre abast. Des del diàleg entre el local i el global i la cultura que tot ho arrela i tot ho inclou, perquè té -és necessari- sentit de terra, però no dèria de frontera…

AGAPORNIS, l’ocell de l’amor

8 de desembre de 2011

General

Té uns colors exòtics, molt vius, i un bec vermell preciós. Va arribar un bon dia a casa i contribueix a què hi hagi més bon ambient. Es diu Charlie, però jo tendeixo a anomenar-lo Aga, d’acord amb el nom de l’espècie.

És l’agapornis, un ocell sobre el qual reconec que, fins fa relativament poc temps, no n’havia sentit a parlar. Semblant al lloro, però força més petit, se’l coneix com l’ocell de l’amor. Dedueixo que, amb els temps que corren, cal estendre a bastament la seva presència…

Als agapornis també se’ls anomena inseparables ja que, sovint, viuen en parella. Però és possible tenir-los sols sempre que els hi dediquis l’atenció, i fins i tot el carinyo, necessaris.

En el cas del Charlie, venia d’una altra casa i no era tan clar que es pogués adaptar a la vida en parella quan no hi era avesat. La meva filla petita -que és la dipositària de l’obsequi– està encantada amb ell, però el conjunt de la família compartim el seu encís.

Els agapornis provenen del continent africà o d’illes adjacents -inclosa la gran, admirada i, a dia d’avui, no visitada Madagascar– i n’hi arriba a haver fins a nou menes. El nostre és de la varietat emmascarada, per negre com té el caparró. De nom científic Agapornis personata, prové del nordest de Tanzània.

Resulta molt improbable que arribin a parlar, però compensen aquesta suposada carència amb el seu esperit vivaç i el seu posat divertit. Tal com correspon, certament, a un ocell de l’amor…

Són relativament silenciosos -però l’Aga Charlie bé que s’excita, de tant en tant, sobretot quan veiem la tele. S’adapten bé a la majoria de climes i tenen una dieta senzilla. Poden arribar als 10 anys de vida, o fins i tot més enllà. Hi ha temps, doncs, per a gaudir-ne amb una certa plenitud.

En definitiva: són bestioles ben capaces -dins i fora de la gàbia- de fer-nos companyia i contribuir, d’una manera força pulcra, a l’indispensable feng shui de la llar…