A la brasa i al caliu

Precisament ahir, dia de l’editorial conjunt de dotze diaris a favor de la dignitat de Catalunya, els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova sopàvem amb Miquel Iceta, un dels màxims dirigents del PSC. Un polític sòlid que, en sintonia amb el tarannà del seu partit, té com a gran actiu el pragmatisme -molt necessari en política- però segurament li manca el sentit de l’èpica -que també és necessari.

Èpics o pragmàtics, en aquests moments tots som necessaris davant la possibilitat -massa anunciada- que un Tribunal Constitucional força qüestionat emeti una sentència poc favorable sobre un Estatut d’autonomia que ja va patir el ribot abans de la seva aprovació a les Corts. I si és legítim que tothom expressi les seves posicions -les consultes sobiranistes del 13 de desembre són a la cantonada-, també és cert que, seguint l’exemple transversal dels diaris, cal aconseguir un ampli consens, si més no, per tal de salvar els mobles nacionals. 

Miquel Iceta Llorens, viceprimer secretari dels socialistes catalans i portaveu del seu grup al Parlament de Catalunya, és un dels caps pensants del PSC i un dels bons professionals de la política que té avui dia el nostre país. El seu possibilisme li permet trampejar amb eficàcia les contradiccions que afronta habitualment el seu partit, com a formació de govern -però en coalició- a Catalunya i també part d’un partit socialista i un govern espanyols que són amics… menys quan no ho són tant.  

Molt actiu a la xarxa, el seu bloc [http://www.iceta.org/blog.htm] i el web adjunt són dels més seguits de la política catalana. Iceta, a més dels valors socials -en molts dels quals puc estar-hi d’acord-, defensa un federalisme que és, segons com, gairebé utòpic. I és que resulta difícil federar-se amb algú quan a l’altra banda, pràcticament, no hi trobes partenaires…

Per tant, si els independentistes ho tenen -ho tenim- una mica complicat, tot i que el sobiranisme sigui un valor a l’alça, el federalisme socialista tampoc no ho té gens fàcil. De tota manera, encara que sigui incapaç de trencar amb el PSOE o d’oposar-s’hi clarament, aquest PSC d’ara manté una certa fermesa nacional que quan era opositor al pujolisme quedava més diluïda. La situació actual del país i el clima creat els darrers anys a Madrid -amb el PP com a ariet més actiu- no permeten, segurament, una altra cosa.

Aquestes i d’altres qüestions al voltant de la calenta situació actual debatíem ahir els amics de l’Arnau de Vilanova  [http://www.arnaudevilanova.com/] tot sopant amb l’Iceta, tal com hem fet a voltes amb dirigents d’altres partits. En tot cas, del que ara es tracta -seguint l’exemple transversal dels diaris- és d’articular una resposta a una probable nova retallada de l’Estatut que sigui àmplia, unitària i eficaç. Èpics i pragmàtics hem de cooperar força en aquests moments, més que no pas enfrontar-nos. Sense que ningú hagi de renunciar a les seves posicions, totes legítimes si s’expressen en democràcia. Com ho seran, no cal dir, les properes consultes sobiranistes municipals. O els resultats -imprevisibles a hores d’ara- de les eleccions al Parlament d’aquí a un any.

Ens hi va la dignitat com a poble, que diu el ja històric editorial conjunt… 

SETEM (Servei Tercer Món) és una altra de les ONG a les que pago quota. En general, aquests descàrrecs de consciència no surten tan cars, i si ho mires més en positiu saps que ajudes causes molt solidàries per qüestions de fons ben difícils d’eradicar si globalment -i culturalment- no hi ha un gran canvi.

L’anomenat -clàssica i tòpicament- Tercer Món no es troba únicament a la cua per les xacres derivades del colonialisme, diguem-ho clar. El que sí que és evident és que des de latituds diguem-ne més temperades hem explotat aquests països tant com hem pogut. Ara hi ha força gent que vol ajudar-los -sempre serà poca-, amb les ONG com a punta de llança.
SETEM [www.setem.cat] té els seus orígens en l’Escola Pia, els escolapis que -a Terrassa en el meu cas- em van donar educació des de la classe dels caganers fins a les portes de la universitat. Cal dir que en guardo un bon record, i per això ja fa força anys que em vaig adherir a una de les seves iniciatives més reeixides en l’ordre social i internacional. 

L’any 2008, SETEM va celebrar el seu 40è. aniversari -va néixer el mític 1968, doncs- ben consolidada com una ONG de referència a Catalunya -i més enllà- en l’àmbit de les relacions Nord-Sud, el comerç just, els drets del treball als països meridionals, el turisme solidari, el consum responsable, les finances ètiques… Qüestions totes elles sotmeses al desgast que comporten les crisis econòmica, financera, alimentària, política, ecològica, política… del nostre món.

Els continguts del web, de disseny un pèl atapeït, són prou explícits i m’estalvien d’apallissar-vos molt, com acostumo a fer. Només diré que, en la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària (eufemisme de la Fam) que té lloc  aquests dies a Roma -amb absència notòria de caps d’Estat-, s’ha constatat que cada dia moren al món uns 17.000 nens i nenes a causa de la gana, a banda les moltes altres misèries que colpeixen els anomenats -un altre eufemisme- països en vies de desenvolupament.

Quotes a banda, en els ajuts solidaris sempre t’has de regir per la confiança o, ras i curt, per la bona fe. Per exemple, ¿com sé que unes sabates usades -però no gens destrossades- que he donat fa uns dies aniran a parar realment a un africà mancat de recursos i no a qualsevol buròcrata, militar o reietó de torn? En aquest cas, SETEM no hi té res a veure, però sí Kiwi i la fundació que impulsa l’impulsiu -valgui la redundància- Samuel Eto’o [cliqueu
http://www.shoeaid4africa.com/es/collectingpoints/index.html]. 

A mi, donar les sabates em serveix per a descarregar-me la consciència un cop més. Prou que sé que els voluntaris i les voluntàries vinculats a ONG van molt més enllà. Aquestes persones -noies i nois, homes i dones- implicades activament en organitzacions i projectes solidaris potser em diran -em direu- tebi; o frívol, fins i tot. I no. Em revolto, ni que sigui sense abandonar la meva comoditat burgesa, contra un món que no he deixat de trobar profundament injust. 

No cal dir que els occidentals, sovint, han -hem- encès la metxa damunt la brasa de profundes rivalitats de tipus ètnic, social, tribal, econòmic, de gènere… Sigui com sigui, crec que no hem d’assumir necessàriament tota la culpa, sinó només una part. Mireu, si no, la intrahistòria i l’evolució africanes recents i més antigues i també la trajectòria i els costums de diversos pobles d’altres continents.

Arreu del món hi ha psicologies col·lectives ben distintes, però la crueltat ens colpeix de manera transversal. Més val, doncs, que ningú no tiri la primera pedra i que, com a gent acomodada que som -uns més que d’altres, òbviament- no ens desentenguem d’unes regions del planeta que treuen i treuran sang per tantes ferides…

I ajudem, sisplau. Via SETEM o moltes altres ONG fins i tot, en algun cas, corruptes, però no habitualment.

Amb la lectura d’El professor d’història, de Joan F. Mira, he començat a pagar el deute que tinc amb l’autor valencià, de qui, com a subscriptor que sóc d’El Temps, m’he empassat tants i bons articles en els últims anys, però no n’havia llegit –pecat gairebé inconfessable- cap llibre.

Al protagonista, Manuel Salom, se li escola tot un món que creia comprendre i n’hi ve un altre que ja no és capaç de controlar. I, com a escenari, una ciutat de València a qui sembla que la memòria destorbi, substituïda per la fastuositat -Zaplana versus Camps- d’un futur imprecís.    

Ja vaig saludar fa gairebé un any [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114843] l’aparició d’aquesta obra, tot indicant la meva intenció de llegir-la. Intuïa, per la informació que me n’arribava, que en gaudiria molt, i no em vaig equivocar. El professor d’història (2008) -distingida ja amb diversos premis- és, indubtablement, una de les millors novel·les que he tastat en català.

Si l’autor [coneixeu-lo més a www.joanfmira.info] escrivís en una de les grans llengües de comunicació internacionals, potser parlaríem d’una producció candidata -o ja guardonada- amb el Nobel. Sí, no exagero: qualsevol creació que tingui alenada universal ho és potencialment, i aquesta la té. Independentment de l’idioma en què hagi estat escrita i el seu ambient cultural.

Ara que, a vint anys de la caiguda del Mur de Berlín, tenim ocasió de reflexionar de nou sobre el passat recent, amb El professor d’història podem permetre’ns el luxe de pensar sobre el sentit de l’aventura humana a través dels temps. La gran cultura d’escriptor, antropòleg i hel·lenista que té Mira –un dels referents centrals de la literatura catalana contemporània- ho fa del tot possible.

I no podíem repensar millor la història que de la mà del vell professor Salom, que decideix jubilar-se abans d’hora, s’ocupa de la seva esposa malalta i ha d’abandonar el seu pis situat al centre de València per a estrenar-ne un altre al barri nou, sí, el de les Arts i les Ciències amb què el PP ha pretès enlluernar-nos. Un professor d’història que creia entendre’n el sentit, però que s’adona del seu desconcert davant uns temps nous que, en certa manera, tenen alguna similitud amb la fi de l’Imperi romà.

O sigui que no puc més que recomanar-vos aquesta extraordinària obra amb què Mira -que acaba de publicar a Bromera Vida i final dels moriscos valencians– clou la seva trilogia novel·lística sobre la capital del Túria, iniciada amb Els treballs perduts (1989) i continuada amb Purgatori (2003). 

Pel que fa a mi, no pagaré, ara com ara, el particular deute contret amb l’autor amb aquests títols, sinó amb Borja papa (1996). Intueixo que deu ser una altra obra major per a un tema poc o molt considerable. Tinc ara algun altre llibre que m’espera però, quan ho faci, bé que ho sabreu…