JORDI PÀMIAS: poètica musical, bellesa expressiva…

 

El reconegut poeta guissonec Jordi Pàmias va guanyar, fa algunes setmanes, el XVII Premi Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les nombroses persones que som els seus amics -entre les quals tinc l’honor de comptar-me- ens n’hem alegrat molt. En primer lloc, pel preuat reconeixement dels companys de lletres que aquest guardó significa…

…i també perquè -això sí que jo no ho sabia- el Jordi ja havia estat finalista del Jaume Fuster -nom d’un escriptor especialment enyorat- en dues ocasions. Podríem dir, doncs, que ja tocava!, o també que a la tercera va la vençuda.

 

Al cap d’uns quants dies del lliurament del premi a l’Ateneu Barcelonès vam dinar plegats el poeta i jo -com fem de tant en tant-, i ell va tenir la gentilesa de lliurar-me tres poemes inèdits magnífics, escrits entre els mesos de juny i de desembre del 2016. Tot llegint-los, em va semblar que algun d’ells l’havia de compartir en aquest bloc, tot i que triar, en aquest cas, costés una mica…

Finalment, per la seva gran significació, em vaig decidir per Silenci ran de mar, que em complau reproduir -amb permís de l’autor-, tot intercalant-hi acotacions brevíssimes:   

 

 

SILENCI RAN DE MAR                                                                                                                                  

Triangle de la vida injuriada.                                                                                                                             En un vèrtex, aquell nadó                                                                                                                                rebutjat a l’hostal; al cap d’uns anys,                                                                                                        pelegrí d’amor i savi,                                                                                                                                         crucificat al Gòlgota.

Uns dos mil anys -un bri, si voleu llarg, d’història- ens fan passar d’un vèrtex -descarnat- al següent -tan, o més, abominable:

En un altre, el petit Aylan,                                                                                                                              sol, ajagut de cara a terra,                                                                                                                               en una platja turca, besat per les onades.  

De Turquia a Líbia, en un mateix clam indignat:   

I en el tercer, un noiet anònim                                                                                                                     que es tapa, amb una mà, els ulls plorosos -dret                                                                                 davant el blau mar del naufragi,                                                                                                                  a la sorrenca Líbia.

En un món global però -pel cap baix- migpartit, i recorregut, d’Orient a Occident– per contradiccions sagnants -ara com sempre:

Una paraula cega,                                                                                                                                                un silenci d’escuma amb detritus recorre                                                                                               la xarxa dels meridians;                                                                                                                                   i els frívols europeus tot just sentim                                                                                                          un neguit displicent o una vaga tendresa.  

Tornem als tres vèrtex de l’afuat -i gairebé maleït- Triangle:                                                                

Terra Santa, Turquia amb mitja lluna                                                                                                        i la deserta Líbia.

I instal·lem-nos -gairebé- en la indiferència, probablement sense massa solucions, ara com ara:

Asseguts al sofà, veiem, a la pantalla,                                                                                                       una corrua amarga                                                                                                                                              d’exiliats sense esperança.                                                                                                                             Triangle de la vida i de la mort.

És possible -la poesia, sovint, discorre discreta, o massa amagada- que algunes i alguns de vosaltres descobriu Jordi Pàmias i la seva obra en aquest post. Qui ho sap… Tingueu en compte, en tot cas, que la seva producció s’ha afermat ja fa dècades com una de les més valorades de la poesia catalana, tal com el Premi Jaume Fuster -entre molts altres que ha obtingut- ha tornat a corroborar.

El mite de la infantesa, la natura observada i descrita, la manifestació de la plenitud de l’amor, la recerca de l’alteritat, el sentit musical dels seus versos, la fragilitat del món i el misteri de la mort són les principals constants d’aquesta obra, plena de bellesa expressiva.

En ocasió dels seus 70 anys, a Lleida -la ciutat on resideix, tot i que també passi dies a Barcelona, a més dels estius a la seva Guissona– va haver-hi una  joiosa i entranyable celebració a la qual també hi vaig ser convidat: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=81241.

I més endavant, a Praga -imposant i inoblidable ciutat que jo no havia visitat encara-, també va contribuir a convidar-m’hi ell mitjançant els seus versos: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=244499.

Apropeu-vos a -o delecteu-vos encara més- a l’obra d’aquest autor de Ponent no tan sols amb la curiositat i l’atenció mínimament exigibles sinó també, si us ve de gust, des de la sensibilitat que us poden procurar les sonoritats de Mozart – escolteu-lo al final, amb la virtuosa Anne Sophie-Mutter Beethoven, Mahler, Bartok, Stravinsky…  Aquests són, probablement, els majors referents musicals de Jordi Pàmias, i us els faigs avinents per a no posar límits a la bellesa expressiva i, sobretot, eixamplar-ne els horitzons…

 

                                           

PAU MISERACHS: auge de l’independentisme, crisi de la socialdemocràcia

L’advocat emèrit i activista polític Pau Miserachs i Sala és un autèntic pou de ciència: jurídica, no cal dir, però també moral, en el sentit de consciència política, ètica democràtica, coneixements històrics exhaustius, estima per la humanitat i el seu benestar, mentalitat de progrés, impuls a la llibertat -i a la dels pobles, òbviament-, valoració del mèrits del treball, l’esforç i la tenacitat sostinguda…

Totes aquestes i altres qualitats -com la del seu singular estil d’escriptura- torna a demostrar-nos-les al seu darrer llibre, Per defensar la democràcia… referèndum!, un títol que, a hores d’ara, no pot ser més oportú. El llibre constitueix una nova entrega -la cinquena- del seu vast bloc    http://paumiserachs.blogspot.com.es/, i n’he gaudit molt. A través de les seves pàgines, Miserachs m’ha induït a reflexionar novament sobre l’auge de l’independentisme a Catalunya -impuls que ell i jo tant compartim- i també sobre la crisi de la socialdemocràcia -ideologia que compartim alhora que deplorem pel que li passa…

De l’auge de l’independentisme català, singularment als darrers anys, no hi ha molt a afegir-hi, perquè ara el que cal és, sobretot, rematar la jugada. Com que sóc independentista des de fa quatre dècades, però no em considero hiperventilat -ni crec que ho sigui Pau Miserachs, tot i les seves sòlides conviccions-, hi ha alguna cosa que continuo sense veure clara. No tant si es farà o no el referèndum del dia 1 d’octubre -que serà convocat i es farà, tot i que no crec que en les condicions òptimes; no tant per l’oposició -tan bruta– del Govern i l’Estat espanyols, que, com que són tan demòcrates, havíem de donar per descomptada…

A mi, el que sobretot em preocupa és que, en termes de majoria social i política, encara fem curt , o això és el que diuen la major part  de les dades disponibles, ja que els partidaris de la plena sobirania sembla que no arribem, ara com ara, al 50%. El nostre és un clam molt ampli, doncs, però -admetem-ho- no prou majoritari. És clar que -si l’Estat ens hi ajuda una mica més- això pot canviar, i també és cert que, en les darreres eleccions encara autonòmiques, va haver-hi una majoria parlamentària de 72 diputats partidaris del . (Recordo sovint que, l’any 1980, les dues candidatures explícitament independentistes que es van presentar a les eleccions al Parlament, Nacionalistes d’Esquerra (NE) -jo era afiliat a aquests- i el Bloc Socialista d’Alliberament Nacional (BEAN), van obtenir, en conjunt, 0 diputats).

Per tot plegat, veurem què passa, doncs… Hem de veure si la gent que treballa més en l’impuls sobiranista -no ho dic, ai!, per mi- són capaços d’obtenir els fruits que moltes i molts desitgem. Hem de poder comprovar -i serà aviat- si els més hiperventilats, amb el seu optimisme irreductible, ens fan triomfar!

Mentrestant, anem a la crisi de la socialdemocràcia. O del socialisme democràtic, que a parer meu, després de donar-hi voltes al llarg dels anys, són exactament el mateix, matisos a banda… Ara hi he pensat més per moltes de les coses que es desprenen de la lectura del dens llibre de Miserachs, però també a partir de l’oportuna inclusió que fa l’autor, com a annexos, d’alguns documents del dret internacional en què es basa per avalar encara més el dret  de Catalunya a la seva autodeterminació, que em sembla indiscutible. Com ho és, no cal dir, una altra -i alta- aspiració que també hauria de ser connatural a la humanitat: el dret a assolir una societat més justa, més progressiva, més fraternal…

Textos com la Carta Fundacional de les Nacions Unides (1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966), entre d’altres. Són documents, sobretot els primers, sorgits a partir de la tràgica desfeta que van representar a Europa i al món els efectes malèfics, devastadors, de la II Guerra Mundial.

Després d’aquesta gran derrota col·lectiva, la humanitat necessitava, a més de respirar, sobretot redimir-se, en el sentit de tornar a exercir molts drets, i fer-ho d’una manera efectiva. I el comunisme, pels seus efectes totalitaris, tampoc era cap alternativa a la situació. De manera que la socialdemocràcia i les forces polítiques i socials que li feien coixí, sobretot a Europa, va trobar la millor manera d’expandir-se, construint l’estat del benestar i també limitant els efectes més perversos  -n’hi ha que no ho són tant- del capitalisme. Els textos que he esmentat, i moltes altres aportacions jurídiques i intel·lectuals durant els anys 50, 60, 70, potser 80… del segle XX, facilitaven el camí.

Avui, després de les convulsions d’una crisi econòmica perllongada, i de l’estat de crispació, sovint despietat, en què, no massa després de la caiguda del Mur de Berlín, torna a viure el planeta, el socialisme democràtic, massa sovint, trontolla. No és estrany. En bona mesura, aquest corrent central de la vida política no troba els personatges més adequats per a servir-lo, de Tony Blair a Susana Díaz, entre d’altres dirigents tòxics i ben mediocres…

Però el que passa, sobretot, és que la socialdemocràcia -ideologia moralment forta, però delicada a la pràctica, perquè es basa en equilibris sovint fràgils entre justícia i llibertat– pateix, malauradament, els efectes d’aquest món tan convuls. D’una societat que té tants avenços, singularment tecnològics, però que no és capaç de continuar fent camí positiu en altres temes de fons, i que fins i tot retrocedeix, segons com…

Una situació, no cal dir, massa bèstia, que ens podria fer allargar la reflexió, les reflexions, però ara no cal. El cas és que el veterà avvocato Pau Miserachs i Sala ha publicat un volum de gran interès a Llibres de l’Índex   http://llibresindex.blogspot.com.es/.                            Que és un home d’una trajectòria professional molt destacada, vinculada sobretot a la defensa dels drets d’autor, drets de la informació i creacions industrials, a més de la seva tasca com a president del Grup d’Estudis Polítics   http://grupdestudispolitics.com/ i de la (m’encanta aquest títol) Societat Catalana de Lliure Opinió   http://www.socall.cat/.

En fi, i que és afiliat, com jo mateix, al Moviment d’Esquerres (MES)  https://mesesquerres.cat/, partit socialista i sobiranista català que ha d’anar a més, a molt més. En voleu més, encara?

RAIMON, llegenda

 

He assistit a un dels concerts que ha ofert Raimon, en el seu comiat als escenaris, al Palau de la Música Catalana. Me n’he quedat tan impressionat, que no sé si puc afegir gran cosa a les moltes paraules d’elogi i de reconeixement que se li han tornat a dedicar…

Però puc intentar-ho, perquè aquest bloc, més enllà de recollir determinats aspectes del batec col·lectiu, és, també i sobretot, el meu dipositari de memòria. I el xativí, en la meva memòria, hi és present des de fa anys i panys. Les seves lletres i la seva musicalitat, el seu cant, la seva veu, la significació de conjunt de la seva obra, la gran coherència de la seva trajectòria… m’han captivat sempre. A partir d’ara seran, d’alguna manera, llegenda.

El cant i l’art de Raimon han omplert les vides de generacions successives. Ens han delectat, ens han reivindicat, ens han relligat amb els clàssics, el país -i els Països–  i la seva llengua comuna. Ens han omplert de màgia, ens han fornit molt bones vibracions i ens han transferit coratge. Ens han magnificat. Han contribuït a refundar-nos col·lectivament, i d’una manera molt singular i poderosa.

M’adono que he començat el post en un to ben emfàtic;  solemne, fins i tot. Com ho són, és sabut, moltes de les cançons del mestre. Les inicials, sobretot, a manera d’himnes, com Cantarem la vida.

Ara necessito continuar en un to més pausat, més descriptiu. I m’he buscat, entre moltes i molts raimonians que podria trobar, un bon ajudant, en aquest cas el periodista Pep Riera des de les pàgines d’El Punt Avui   http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1147844-d-un-temps-d-un-pais.html.

Sentint el concert d’un dels divendres de maig, jo li comentava a la Maria -bona amiga i companya sovintejada de  preuades actuacions musicals- que Raimon ofereix en directe pràcticament el mateix que en les gravacions. La mateixa poderosíssima veu -gran i preservat tresor, als seus 76 anys-, les mateixes entonacions, les mateixes cadències, la dicció sempre precisa i entenedora. De ben pocs artistes es pot dir el mateix, perquè pocs canten en enllaunat i en directe d’una manera tan semblant en tots els casos. Com a Veles e vents, per exemple.          


 O a He mirat aquesta terra , per apropar-vos -ara sota poema d’Espriu– un altre dels temes raimonians més simbòlics i bells.

 

Raimon és un referent del catalanisme, sí, i també un gran valencià. Poques personalitats com ell -potser només Joan Fuster, Eliseu Climent i JF Mira, entre algunes i alguns altres han fet mans i mànigues perquè dos territoris germans de llengua sovint tan enfrontats es donessin molt menys l’esquena. L’artista de Xàtiva, reivindicant Ausiàs March, Joan Roís de Corella i altres poetes valencians clàssics, però també humanistes en pedra o en metall com el gran escultor que ha estat Andreu Alfaro. Escoltem ara el gran tema dedicat a aquest, Andreu, amic.

 

En un moment d’esclat de l’independentisme, s’ha comentat -i no sempre per a bé- que el de Xàtiva no s’hi sent prou, d’aquesta corda. Ell no se n’amaga pas, i és prou valent i té prou personalitat com per no haver d’anar al so que toquin… senzillament perquè ara toca. Però també declara que no va contra la independència del Principat sinó que, senzillament, no acaba de veure-la prou clara o, fins i tot, interessant o necessària.

Com que em considero independentista des del 1976, a mi, això, no em preocupa gens. I més quan constato que Raimon, per damunt de tot, és un demòcrata i, no cal dir, home d’esquerres. I que amb la força del seu cant, els continguts de la seva obra i el sentit de la seva trajectòria, ha fet molt més per l’actual i poderós ressorgiment de la catalanitat que molts arrauxats -i a voltes, també descordats– patriotes…

Al ciutadà Ramon Pelegero i Sanchis -a part de fer-li, fa força anys, dues entrevistes- l’havia escoltat en directe ben poques vegades. L’anterior, en un concert l’any 2008 al Centre Cultural de  la meva Terrassa http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=93391.

Vaig tenir aleshores sensacions molt semblants a les que he tingut ara. Raimon, dames i cavallers, es retira professionalment en plena forma, artística, mental i física. Això és el que tanta gent ha constatat aquest mes de maig i en primer lloc, i sobretot, ell mateix. Fins sempre, mestre!

Us deixo amb Mentre s’acosta la nit, una de les seves boníssimes, i més recents, cançons.

 

 

Qui li farà la biografia a FLORENCI PUJOL?

El megacas de la família Pujol ha donat, darrerament, tombs impensats. Tot hauria començat fa dècades amb la famosa deixa de l’avi Florenci -a la foto, amb una jove Marta Ferrusola– i s’ha complicat moltíssim…

És encara d’hora perquè la Història pugui ocupar-se algun dia de tota aquesta història i posi tothom a lloc, inclosa la justícia espanyola i la seva relació amb el poder. Mentrestant, algú hauria d’escriure la biografia de Florenci Pujol i Brugat, el pare de l’expresident. Segur que se’n pot treure molt de suc i contribuir a una millor comprensió del nostre convuls segle XX.

Tothom qui, d’alguna manera, fa història -en major o menor grau- acostuma a tenir entrada a la Viquipèdia. El banquer -vinculat al mercat de divises- Florenci Pujol, no cal dir, també en té https://ca.wikipedia.org/wiki/Florenci_Pujol_i_Brugat.

Si heu llegit el text us adonareu que es tracta d’un personatge de trajectòria complexa, vinculat a la política i al catolicisme, però singularment als diners. Qualitats, totes elles, que també heretà el seu fill Jordi, qui si en una cosa no ha destacat és precisament com a metge, la seva professió primigènia.

Com veureu en el següent enllaç http://politica.elpais.com/politica/2014/07/29/actualidad/1406661196_727561.html, l’avi Florenci va ser, per damunt de tot, un home fet a si mateix, un espavilat. Un altre avi,  Josep Ferrusola, pare de la matriarca Marta, sembla que també reclama alguna mena de protagonisme en tot aquest sidral, ja prou distret amb les aportacions d’una malauradament força activa tercera generació…

He defensat aquests darrers anys que a Jordi Pujol i Soley, en la perspectiva històrica, li comptaran més els actius que no pas els passius. I recordo quan me’n parlen que deu ser un dels poquíssims burgesos catalans -si no l’únic- empresonats i torturats pel franquisme. Però ara els passius –l’embolic generat amb deixes, negocis, presumptes comissions, comptes bancaris…- ho tapen gairebé tot, i els actius -la llarga i valuosa tasca de govern i una persistent construcció de país- se’n ressenten, de manera que caldrà prendre’s les coses amb una certa calma, també pendents del paper interessat de la justícia i del poder espanyols en l’actual moment català.

Mentrestant, que algú faci el favor de posar-nos a l’abast la biografia de Florenci Pujol. Crec que tindria un gran interès històric, econòmic i polític, i que ens permetria aprofundir en el coneixement i les aportacions del catalanisme i també en aspectes no pas menors de la realitat catalana sota el franquisme. El seu gendre, el distingit advocat i historiador de l’economia  Francesc Cabana -cunyat, doncs, de l’expresident- és, suposo, qui millor podria fer-la, però entenc que no li pertoca per raons familiars.

Cal recordar que Cabana, juntament amb amb els PujolFlorenci i Jordi-, va contribuir a la fundació de Banca Catalana. Segurament li complaurà llegir la biografia del de Darnius, sobretot si és una obra rigorosa, no sectària i, per tant, ben feta. Un llibre que pot contribuir a entendre encara més el perquè de tot plegat…

SANT JORDI “é finito”… però LLIBRES (i roses) tot l’any!!

Sant Jordi 2017 ha estat un èxit, tal com es preveia. No hi ha hagut cap problema perquè se celebrés en dia festiu. Una festa cívica i, en el nostre cas, també sociopolítica, tal i com està el pati. Ho vulguem… o no. 

Però de llibres (i de roses) no hi hauríem renunciar cap dia de l’any. Per això, ara que ja ha passat la seva diada, vull recomanar-vos-en cinc amb els quals, ara mateix, estic en contacte. I ho faré per ordre: els dos primers són els darrers que he llegit; el del mig, el que estic llegint ara mateix, i els dos últims, els que llegiré a continuació. Tots ells, ben diferents…

Llibres sempre, sempre llibres, i roses a tothora. I és que desitjo -com suposo que us passa a vosaltres- més gaudi, més coneixement, més plaer, més raó, més passió, major intensitat en la meva vida.

 

Rellotges en temps de pluja, d’Antònia Carré-Pons. Meteora (2014) 

  

Ja em va agradar molt És l’amor que mou el cel i les estrelles, la primera novel·la que vaig llegir de l’autora egarenca, tal com ho consignava oportunament  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097. Fa poques setmanes, aquests Rellotges en temps de pluja m’han tornat a enganxar, i no m’estranya gens. Hi ha molta sensibilitat, molta intensitat, molta humanitat en les diferents històries que vertebren una de les bones novel·les de les publicades en català en els darrers anys. Hauré d’interessar-me també, doncs, per la darrera producció literària de l’igualment destacada filòloga medievalista, L’aspiradora de Ramon Llull.

 

T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni. Departament de Cultura (2016)

Quan es podia no vaig anar a veure l’exposició del mateix nom al Museu d’Història de Catalunya, però l’Isabel va tenir el detall de fer-me arribar el catàleg, i la seva lectura, que acabo d’enllestir, m’ha interessat força. Es tracta d’un recorregut per l’evolució del sentiment amorós i de les estructures afectives a l’Europa occidental, des de l’antiguitat clàssica fins als nostres dies.  Res de tan intens, doncs, ni tan complicat alhora. L’amor clàssic, l’amor cristià, l’amor cortès, l’amor a pagès, l’amor romàntic i les formes afectives actuals -ben diverses- ens interpel·len tant com ens fan avinent que una cosa és l’amor, l’altra el desamor, l’altra el plaer, l’altra la reproducció de l’espècie, l’altra l’interès…

 

Per defensar la democràcia… REFERÈNDUM!, de Pau Miserachs. Llibres de l’Índex (2017)

El títol no pot ser més oportú a l’hora de prendre el pols a la situació catalana actual. Per això he començat a llegir aquesta nova obra d’un dels nostres advocats emèrits més prestigiosos, amb el qual m’uneix, entre d’altres coses, l’afiliació al socialdemòcrata i sobiranista MES (Moviment d’Esquerres). El volum és un incisiu compendi d’opinions -a partir del valuós bloc de l’autor-, però també un llibre de consulta indispensable dels textos del Dret internacional relatius a l’autodeterminació dels pobles. Ja ho diu el president Puigdemont: “O referèndum… o referèndum”. Veurem què passa, tanmateix, en el futur immediat, perquè Pau Miserachs -també president del Grup d’Estudis Polítics– ens parla de defensar la democràcia,  i és fàcil adonar-se que les estructures espanyoles, de democràtiques, en són més aviat poc…

 

El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós, de Genís Sinca. Proa (2016)

Aquest és el llibre que enguany li he suggerit a la meva dona que em regalés per Sant Jordi, i que, per cert, ja va per la tercera edició. El periodista i escriptor manresà Genís Sinca ha elaborat, sembla que amb encert i rigor, una biografia ben completa d’un dels grans mecenes del catalanisme cultural sota el franquisme. Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans, Edicions Proa, la Nit de Santa Llúcia, la Gran Enciclopèdia, la Nova Cançó i tantes altres iniciatives són resultats, en una part molt destacada, de l’impuls de Cendrós. Referents que han contribuït a vertebrar la realitat catalana d’avui i que fan que continuem construïm, d’una manera sòlida i decidida, el nostre futur.

 

1002 curiositats de Barcelona. Llibertina, gormanda i secreta, de Núria Miret. L’Arca, Reedbook Ediciones (2015)

La Montse va fer que els Reis d’Orient em portessin aquest llibre, i va incloure-hi una preciosa dedicatòria. Em complau perquè jo, que ja sabeu que no sóc barceloní d’origen, estic cada cop més enamorat de Barcelona i, singularment, de les identitats plurals dels seus barris, el joc de contrastos entre els quals és una meravella. L’obra de Núria Miret, per cert molt ben il·lustrada, ens permet pouar novament -ho diu una de les solapes- en “els fets, els personatges i els moments clau que han fet que aquesta ciutat, cap i casal, sigui el que és ara. I que ens permeten mirar el futur amb tot l’optimisme del món”.  Un volum amb noves temàtiques a partir de l’èxit d’un llibre anterior, 1001 curiositats de Barcelona.

Amb aquests papers hi he traficat, d’una manera o altra, darrerament, i crec que tots us els puc recomanar. Amb ells, i amb molts d’altres al vostre abast, podreu celebrar Sant Jordi tot l’any. I si voleu encara més roses, no cal dir que en trobareu. Aquestes flors són una gran metàfora de com de plaent podria ser la nostra vida si no ens deixéssim endur, massa sovint, no ja per la competència -que és positiva-, sinó per l’instint de l’odi i el gust per l’autodestrucció.

 

MOLÍ, pintor dels nostres dimonis

El pintor, dibuixant i gravador Manel Molí, tan vinculat a Terrassa, ens va deixar el mes de maig del 2016, però és viu en el record i en la nostra mirada perquè la seva -a més de la gran qualitat- és una obra que no deixa indiferent. Vinculat també, des de feia dècades, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat li dedicà una retrospectiva d’homenatge entre els mesos de febrer i març que serà bo que hagi contribuït a la progressiva revaloració de la seva figura.

I és que som davant d’un artista segurament discret per presència humana, però poderós i subjugant des del vessant creatiu. 

   

Li vaig fer, l’any 1983, una entrevista per a l’enyorada revista terrassenca Al Vent, i ens havíem vist algunes vegades més, la darrera a començaments d’aquesta dècada. Ens teníem estima, doncs, però sense haver-nos tractat de la manera freqüent que hagués estat desitjable. Tot i això, em consta que la Carolina, la seva vídua, va suggerir a Salvador Mourullo, amic de l’artista i comissari de l’exposició, que jo escrivís un text per al catàleg de “Molí 1936-2016”, i ho considero un honor, no sé si merescut, però per a mi molt grat…

L’escrit seria publicat juntament amb altres dos, el de presentació del president de l’entitat, Jordi Chueca, i un estudi detallat de l’obra de Molí a cura de l’amic Santi Rifà. En el marc d’un catàleg de poques pàgines però curull d’il·lustracions i suficient per a transmetre al públic, doncs, la gran sensibilitat de l’artista i la seducció que produïen el seu traç, els seus continguts i les seves coloracions. Amb una obra que reflecteix un món que, com vaig escriure al catàleg, “no ens resulta mai plàcid”.

Una  producció basada en un formidable imaginari visual on hi trobem rastres d’Hieronymus Bosch i altres exponents de la pintura holandesa, o també de les figuracions de caire surreal del gran Joan Ponç, Antoni Tàpies o Modest Cuixart, referents de l’art català del segle XX.

I deixeu-me que continuï escrivint entre cometes, perquè sempre resulta deliciós, quan es pot, copiar-se un mateix. “L’artista, normalment enmig de paisatges muntanyencs -que reflecteixen la seva vinculació a la natura-, hi presenta una humanitat que ha progressat fins a estadis cada cop més transgressors, però que no ha deixat de banda -des d’expressions poc o molt cruels, però sempre mortíferes- la tendència a autodestruir-se”. Des d’una actitud de “rebuig als diversos poders com a models d’opressió política, econòmica, ambiental i també nacional, no cal dir”.

“Des de l’esclat que representà el reconeixement del seu treball per part de la barcelonina Galeria Adrià -un dels referents artístics catalans dels anys 70-, fins a la presència de l’obra de Molí en prestigioses col·leccions privades, l’artista de la Portella -que treballava habitualment des de Terrassa i fruïa sobretot de la natura a Salo- s’inspirà, s’expressà i ens interessà d’una manera poderosa. És per això que la seva obra conté trets prou destacats per a fer-se perdurable”.

I deixeu-me ara que rebli el clau sobre l’obra, tan bella com inquietant, d’aquest creador preuat reproduint un fragment de la presentació del crític i historiador de l’art Josep Miquel Garcia a una altra exposició sobre Molí, exhibida als Serveis Territorials de Cultura de Lleida. Al món del ponentí i egarenc s’hi representa “una escena on discorre aquesta munió de personatges i bestiaris diversos que caminen o volen per la superfície del quadre… ocells i ocellots, rates i serps, corbs i monstres, insectes i maquinàries irreals i conduccions de tubs i aixetes acompanyen el grotesc esdevenir del poder i del sexe, especialment del poder en tots els seus estaments simbòlics”. En definitiva, el poder econòmic, el religiós, el militar…

Molí, artista del nostres somnis… i també dels malsons. Pintor, ben lúcid, dels dimonis d’aquest món tan bell com, sovint, desconsolat i terrible. Que són, no cal dir, els nostres dimonis…

FELIÇ… amb la lectura inquietant d'”Un món feliç”

Un món feliç, d’Aldoux Huxley, no solament és una de les novel·les de ciència-ficció més conegudes, sinó també una obra mestra que ja fa anys que hauria d’haver llegit, però més val tard… Publicada el 1932, en una època d’emergència dels totalitarismes, l’univers que descriu, tot i que no m’agrada, encara l’he trobat força amable, tal com va tot.

I és que quan els valors democràtics, arreu del planeta, tornen a trontollar, és quan hem de lluitar amb força renovada per un món més lliure i just. I sobretot, ser vigilants amb les alternatives, poc o molt sinistres, que podem trobar-nos a la cantonada, per poc que badem…

La Montse, amb la cultura i la perspicàcia que la distingeixen, m’havia dit que la meva manera de ser li recorda Bernard Marx, protagonista principal -junt amb Lenina Crown i John, El Salvatge– de la coneguda novel·la de ciència ficció Un món feliçBrave New World-, de l’escriptor anglès Aldoux Huxley.

A partir de la seva observació -que trobo adient, perquè sempre m’ha agradat d’anar, dins d’un cert ordre, una mica per lliure-, em vaig interessar per una novel·la de la qual en sabia, òbviament, la referència, però sense anar molt més enllà. Ni de la novel·la ni del seu talentós autor…

En l’avinentesa d’adquirir-la, vaig encarregar l’obra a la llibreria Nollegiu, situada al cor del Poblenou barceloní, que regenta el dinàmic Xavier Vidal. Em va agradar força, un divendres a mitja tarda de desembre, que l’establiment -que havia estat una botiga de moda- fos prou concorregut, la qual cosa vol dir que l’aposta dels nous llibreters, avui prou agosarada, també pot ser sinònim d’èxit.

Publicada l’any 1932, en una època que esdevindria progressivament terrible, Un món feliç ens apropa a una societat futura en què un Estat totalitari -sense ser-ho a l’extrem- manté els seus súbdits genèticament unificats i presumptament coherents. Aquest segon no és el cas de Bernard Marx, per exemple, i d’aquí la seva aura d’antiheroi, la seva grandesa tràgica…

En aquesta suggestiva ficció, el règim disposa d’una curiosa droga oficial, un narcòtic anomenat soma. Només que te’n prenguis una mica esdevens, encara, més feliç. Més ben disposat, doncs, a imbuir-te amb entusiasme del projecte col·lectiu, o sigui, de la planificació de les aptituds i la intel·ligència de cada embrió -o futur individu- d’acord amb la casta que li és prèviament assignada.

Un món així -aparentment estable– jo no el vull, ni crec que el vulgueu vosaltres. Però tampoc desitjo -no ho sé en el vostre cas- aquest món de les primeres dècades segle XXI, tan avançat en termes tecnològics i tan novament degradat des del punt de vista de la política, l’economia i la moral col·lectives.

Quan semblava que ens espolsàvem una mica una crisi econòmica que ha estat ben cruel i persistent, tornen a aparèixer els fantasmes, i les realitats, de noves amenaces: guerres, fams, refugiats que no troben refugi, catàstrofes ecològiques, populismes -sobretot de dretes-, desequilibris ambientals… Amb tot el que això comporta de pèrdua dels valors democràtics, inclòs el dret dels pobles a la lliure determinació.

I no continuo perquè, si no, més em valdrà prendre soma, tal com Huxley -nét de Thomas Henry Huxley, un dels grans biòlegs del s. XIX- ens prescriu en la ficció. Però ja veieu les reflexions -i més que en podríem fer- que m’ha suggerit la lectura d’Un món feliç. Una obra molt valuosa, insisteixo, tot i que el final -circumscrit sobretot a les desventures de John, El Salvatge no m’acabi de convèncer…

  

Posats a trescar l’itinerari de la ciència-ficció de gran qualitat, potser no trigaré a llegir una altra novel·la emblemàtica, 1984, de George Orwell. Pel que consulto, el món que descriu és més totalitari -més agressiu, doncs- que el que ens mostra Aldous Huxley. I vaig llegir recentment que, a partit de la victòria electoral -que no, ni de lluny, en vot popular– de Donald Trump se’n van vendre molts exemplars, singularment als EUA.

Deu ser per alguna cosa…

 

JOAN ISAAC, poeta amb P de plenitud

Intimissimi

A Intimissimi, Joan Isaac ens demostra que, a part de preuat cantautor, també és un poeta ple d’interès -a més d’un bon fotògraf. L’artista d’Esplugues de Llobregat ha recorregut, entre els dos pols, una distància curta, ja que hi ha molta poesia en el conjunt de la seva obra. I una sensibilitat que flueix abundosa i se’ns transmet per la consciència, pel plaer i per la pell…  

 Joan Isaac

Tens l’encant de l’impossible, i assumeixo el risc d’estimar-te.

M’agraden els llits desfets de l’amor,/ i sentir l’olor àcida de la suor vessada/ en la passió dels cossos i el deliri de la pell.

Pau, vida, mort, amor, por…/ Quanta immensitat en paraules tan curtes!

M’agrada veure com plou…/ Un mar de paraigües entapissa la ciutat d’un gris degradat/ i sota de cada paraigua una vida anònima,/ que somnia, pateix, riu, o plora enamorada…

Viure entre miralls és fràgil, la fragilitat mateixa./ Cal fer-se una bona assegurança per als desperfectes.

Entre dos que es perdonen no hi ha testimonis,/ni déus, ni dimonis, ni cap cel per guanyar./ Ni vencedors, ni vençuts.

Hi ha cançons immortals,/ amors immortals, moments immortals…/ La immortalitat és un vell somni dels humans,/volem a qualsevol preu per allargar el trànsit vital/ i ens oblidem d’eternitzar els instants feliços.

Abans de tot la bellesa,/ única raó, únic refugi, únic somni./ Tendresa infinita la teva mirada,/ encerclant l’aire.

Fa una tarda de pel·lícula francesa,/ d’aquelles lentes, que no acaben mai…/ De rellegir Proust i escoltar Miles Davis.

Envellir no és el problema,/ el problema és que ells, els miralls, cada matí del món,/ fan balanç de les nostres vides anònimes,/ i a vegades estem en números vermells.

He fet de tu un quadre de pinzellades suaus,/ i el tinc penjat en una paret de la meva ànima.

Abraço el silenci i el teu patiment,/ dóna’m una mica del teu dolor, estimat meu,/ que encara ens queda temps per escurar la vida,/ aquesta puta vida traïdora.

Deixo la meva vida als teus braços,/ a les teves mans, als teus llavis de sal.

Fa deu anys em moria, sí,/ em moria de pena de  morir-me.

Amb els anys, somniar encara és obligatori./ Amb els anys, res no és pecat, només és urgència.

Intimissimi, amb pròleg del periodista Joan Manresa -autor d’un llibre sobre Maria del Mar Bonet– és un recull editat a finals del 2016 pels gironins Llibres del Segle    https://www.llibresdelsegle.es/ que us convido a llegir i, tot rellegint-lo, assaborir sense presses. Com ho heu fet o podeu fer-ho amb el conjunt de la producció de Joan Isaac, un dels projectes més sòlids de la cançó d’autor en llengua catalana al llarg dels anys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

10 anys de costelles A LA BRASA i patates AL CALIU

costelles a la brasa

El gener del 2007 vaig començar a escriure aquest bloc. 10 anys, doncs, que han passat volant, perquè el país, i el nostre temps, van que volen. I la meva sensibilitat els segueix… sense arrossegar els peus.

Patates-al-caliu

De tot aquest període, en faig un bon balanç. Més des d’un punt de vista personal que no pas col·lectiu. Si no fos que… Si no fos que Catalunya s’apropa cada cop més a la independència, tot i que no estic tan segur que l’obtingui aquest 2017, per molta èpica que ara mateix hi posem. Tant de bo… perquè el que no vull fer en cap cas, això que quedi clar, es posar portes al camp.

Gattigreagaporniagaporni 2

En aquesta època, i a través del bloc, us he intentat transmetre, singularment, la passió que cal tenir per la vida i sobretot per les persones. Ni que cregui -gràcies, Júlia– que a voltes es pot sentir força més afecte per un animal que per determinats individus. Per un gat -gràcies, Laia-, per un tigre, per un agaporni o altres mascotes que ens inspiren o ens fan companyia…

Als posts d’A la brasa i al caliu s’ha parlat molt -audiovisuals  inclosos- de música i, en particular, de cançó d’autor. S’ha seguit l’evolució del procés català vers la plena llibertat nacional, des d’uns valors progressistes que són els meus a partir de l’ètica -tant o més que política- del socialisme democràtic, que jo voldria aplicable arreu del món. Si han homenatjat figures de referència en diversos àmbits, sobretot el cultural. S’han ofert un munt de notes de lectura

També s’han destacat les propietats d’objectes, traces, arts, circumstàncies… que a un li abelleixen. I s’ha posat l’ull crític en tot el que calgués, severament a voltes, però sense insultar mai ningú.

Al Bano

Tornant a la música i la cançó… Darrerament he escoltat sovint diverses versions del gran tema Caruso, de l’enyorat Lucio Dalla https://youtu.be/jcXz9bN7lcY?list=RDjcXz9bN7lcY. I he arribat clarament a la conclusió que no hi ha ningú que el canti amb la veu i la professionalitat inigualables d’Al Bano Carrisi. Barretada total!

Més d’un cop he pensat en tancar un bloc que -ai!- no pot durar eternament. Però no m’hi he acabat de decidir fins que, no fa tant, em sembla que dec haver trobat la fórmula de supervivència: escriure més pausadament, no prestar atenció a tot, perquè des dels blocs no es pot contribuir -ai! a salvar el món, sinó, com a molt, a evitar que es degradi encara més…

noies

De fonts d’inspiració n’hi ha a bastament, perquè la prosa que ens envolta dóna per a molt, i la poesia -com la intel·ligència i la bellesa de les noies que, a la vida, m’han agradat- cal cercar-la sempre. Tampoc no costa gaire, si es té una mica de sensibilitat, s’hi esmerça un cert esforç, es disposa d’un pèl de talent.

Bartra

En l’entrevista que vaig fer-li el 1980, el gran poeta que va ser -i és- Agustí Bartra em deia, des del carrer d’Avinyó de Terrassa, que “el món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible”. Ara que Trump -com Hitler en el seu moment- ha arribat al poder per via democràtica però sense la legitimitat necessària, implorem a Júpiter -des del meu creixent paganisme, us dic que la divinitat major- per tal que terrible no sigui l’adjectiu que defineixi el món de demà, com ja ho fa, en bona part, amb el d’avui.

Júpiter i Raó

 

 

 

 

 

 

Ens deixa MÁRIO SOARES… i a mi em deien així cap als 20 anys!!!

Soares 1

La notícia destacada de l’altre dia era la mort -a edat avançada- de l’expresident portuguès Mário Soares. Va ser un dels líders socialistes o socialdemòcrates més valorats de les darreres dècades, i un dels constructors indiscutibles del Portugal modern. Era també un dels meus ídols històrics, i vaig tenir la sort de poder-lo saludar -en grup, això sí- a Lisboa l’any 1975…

Però més fort, encara. A mi, en determinats cercles de Terrassa, em deien, durant la Transició, Mário Soares. Un sobrenom de pacotilla, és clar, però que reflectia fins a quin punt em vaig identificar amb la trajectòria d’un dirigent que va salvar el país atlàntic del totalitarisme comunista… sense menystenir els valors democràtics que sempre haurien de ser consubstancials a l’esquerra.

Soares 2

Soares va ser un lluitador durant tota la seva vida, i un home de conviccions. Un líder del socialisme democràtic de la talla dels Willy Brandt, Olof Palme, François Mitterrand, Bruno Kreisky, Shimon Peres, Harold Wilson, l’enyorat Josep Pallach… Fins i tot de Felipe González, si aquest no hagués anat traint els seus orígens i no hagués avantposat la condició d’espanyol, i espanyolista, a qualsevol altra.

Inicialment comunista, i resistent a la dictadura de Salazar i després de Caetano, es veuria obligat a exiliar-se a París. Laic, republicà i socialista, a la capital francesa s’iniciaria en la maçoneria -la qual cosa no em sembla gens casual- i posteriorment esdevindria el que es coneix com a maçó dorment.

Mario Soares

Un cop superat, per l’acció dels militars, el règim reaccionari lusità, Mário va ser la peça bàsica per tal que el país no caigués en el totalitarisme comunista -amb el risc internacional que això comportava-, i s’integrés progressivament a l’Europa que ahir era un espai de prestigi, i avui, ja ho veieu…  Primer ministre dos cops i dos cops president després, MS és, sense cap dubte, un dels grans arquitectes del Portugal modern.

Portugal

Va ser emocionant quan un grup d’egarencs i egarenques -us en recordeu, entre més, Cèlia i Toni, entre més?- vam fer cap a la bella Lisboa l’estiu del 1975 per a viure mínimament de prop les traces d’aquella mítica revolució dels clavells. I també perquè, visitant la seu del PS portuguès http://www.ps.pt/ -paga la pena que cliqueu l’enllaç abans de continuar-, vam tenir la gran sort que en aquell moment hi entrés Mário Soares i hi hagués ocasió de saludar-lo. Li va fer molta gràcia que fóssim catalans, ja que, com s’ha destacat aquests dies, se’l considerava un gran amic de Catalunya...

Soares 4Soares 5

D’alguna manera, també me’n vaig considerar amic per sempre. I és que recordo bé quan, a la ratlla dels 19-20 anys, a mi m’anomenaven com ell certs sectors egarencs de l’oposició antifranquista, bàsicament vinculats al PSUC i també a aquell grup durant un temps tan combatiu que va ser Bandera Roja. M’ho deien en el frec a frec cordial que sovint manteníem aleshores…

Una mica abans de la mort de Franco, jo, per influència inicial del psicòleg Jordi Labòria -després tinent d’alcalde del PSC a Terrassa i vicepresident de la Diputació de Barcelona– m’havia afiliat al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya del gran Josep Pallach -mort prematurament ara fa 40 anys. I el setembre del 1976 passaria al Front Nacional de Catalunya relligant així dues ànimes, la socialdemòcrata i la independentista.

MES

Aquests han estat, des de pràcticament sempre, els meus dos grans eixos polítics i ideològics. Per això he tornat als orígens i m’he afiliat no fa gaire al Moviment d’Esquerres (MES), en el qual també hi és Labòria després d’una llarga trajectòria vinculada als sociates encara oficials

Però d’aquesta avinentesa -per a mi prou important- us n’he de parlar amb més calma. Quedem-nos ara amb el coratge, la lucidesa i la intel·ligència -a més de la gran cultura- de Mário Soares. Un altre gegant de la política, i no en sobren, avui…